Alejandro, tarragoní i president del PP català

La notícia política tarragonina del dia podria ser l’ascens d’Alejandro Fernández a la presidència del PP català. Un ascens cantat des del desastre electoral del PP el 21-D, i que el mateix Alejandro -mira, com el Lerroux!- va anunciar amb el seu desmentiment que no va enganyar ningú.

En altres ocasions he manifestat que l’absència de gent de la Catalunya Nova als primers rengles de la política catalana era una anomalia. No per un provincialisme que em faci defensar persones del Camp de Tarragona per sobre d’unes altres, i menys per aquest anticatalanisme disfressat d’antibarcelonisme del qual Alejandro Fernández és un ferm practicant. En vaig parlar AQUÍ. Per haver-ne parlat, he de dir que crec que és bo que els lideratges polítics a Catalunya acullin gent de totes procedències. Per aquest motiu em sembla positiu que sigui Carlos Castillo, diputat tarragoní, qui encapçali aquest corrent o plataforma o el que sigui del PSC anomenat juliol del 78. I, a partir d’aquí, com deia Joan Fuster: pus parla català, vejam què diu. És a dir, per ser tarragonins, ni millors ni pitjors, i pels fets els coneixereu.

I pels fets i per les paraules -més les segones que els primers- coneixem Alejandro Fernández, a Tarragona. De manera que potser no serà sobrer del tot explicar-ne algunes coses, en profit de tothom, encara que no és el primer cop que en parlo (ho podeu veure AQUÍ).

D’entrada dir que AF es llest i hàbil en la comunicació. Que ningú esperi la matusseria bronca d’aquell porter de discoteca de Badalona que tenien abans al PP. AF prefereix la ironia -encara que, en el seu cas, és més aviat un to foteta i perdonavides; continuem amb Fuster, sempre necessari: la ironia necessita còmplices- i el foc d’artifici d’una oratòria brillant, encara que no necessàriament amb contingut.

Que AF és llest ens ho prova el cursus honorum que ha seguit per arribar on és. De molt jove afiliat a les Nuevas Generaciones, aviat va ser nomenat assessor del grup del PP a la Diputació de Tarragona. En aquells moments -finals dels noranta- el PP de Tarragona recollia la carcúndia de la ciutat (no tota, una part era en una altra coalició que aleshores guanyava eleccions municipals). AF hi va veure una oportunitat de trepar, llest com és, i efectivament ho va fer. Vaja, que es va dir a si mateix: "aquesta colla me'ls menjo amb patates". El 2003 ja era regidor, i el 2007 va encapçalar la llista. El 2011 va tocar el cel amb els dits, amb set regidors, i va arribar a pensar que podria tenir l’alcaldia compartida mitjançant aquell sistema que, quan el perjudica, el PP anomena pacte de perdedors i engany a l’electorat, però que no té cap mania a usar quan li convé. El pacte CiU-PP contra el PSC no va funcionar, i es va quedar amb les ganes.

I aquí tenim una característica d’AF, ben marxista: aquí tinc uns principis, i si no li agraden, en tinc uns altres. Amb l’habilitat de xarlatà de fira que té, se sent capaç de convèncer d’una cosa i de la contrària, segons els vent les veles, sobretot quan li riuen les gràcies, com han fet determinats mitjans i sectors de Tarragona durant molt anys.

AF ha anat passant per càrrecs diversos: regidor de govern i d’oposició, diputat provincial, diputat al Congrés, diputat al Parlament. En alguns llocs, amb una certa brillantor, com els culs de got que passen per diamants; en d’altres, com ara al Congrés de Diputats espanyol, amb una grisor i inanitat absolutes. Com a molt, amb algun discurs oportunista i brillant, però la llista de resultats concrets és zero.

L’ara flamant president de PP català sempre ha volgut fer gala d’un bagatge polític important. En el panorama polític local de Tarragona, més aviat mediocre, això li ha estat fàcil. En entrevistes i discursos deixa anar noms -Kayek, Popper- per demostrar que és molt llegit. Si més no, que ho sembli. En una entrevista d’avui mateix, i en recents discursos, ha anat una mica més enllà en el temps, i ha reivindicat com a precedents Adenauer i Schumann. De veritat?. Sap realment què van fer Adenauer i Schumann? La democràcia cristiana governant a Europa els anys cinquanta no és, ni de bon tros, la democràcia cristiana -o el que en quedi amb un altre nom- a l’Europa actual. L’estat del benestar, aquest que el PP s’entossudeix a desmuntar sense haver-lo tingut mai, és obra dels consensos democristians i socialdemòcrates de la postguerra. Van ser els governs d’Adenauer els que van impulsar la participació sindical en la gestió empresarial. Si ara ho proposés Podemos, per dir algú, els esgarips de la caverna del PP i Ciudadanos -i, n’estic segur, del soi-disant liberal d’AF- se sentirien des de l’estratosfera, i ho titllarien de veneçolà (no hi té res a veure, però sempre ven, això, a l’ABC i a a Razón) de marxista-leninista, i ves a saber què més. Vol seguir aquesta via Adenauer? Parlem-ne.

Fins i tot en podem parlar si vol seguir algunes vies Merkel, com ara l’acollida de refugiats. Perquè ara modula el discurs (per exemple, a la Vanguardia d’avui diu:

«Mi discurso es muy clásico: nuestra capacidad de acogida es limitada, somos un país solidario, la inmigración ha contribuido positivamente a la historia de España, pero se tiene que hacer de manera controlada y garantizando que las personas que vienen a nuestro país cumplan y acepten nuestro sistema de libertades y de derechos.»

Doncs a Tarragona encara recordem discursos incendiaris als barris, i propostes demagògiques com ara la que volia prohibir el burka -per cert, inexistent a Tarragona- als carrers. Aleshores va ensumar sang, i s’hi va tirar de cap. Ara toca un discurs formalment més amable?. Cap problema, recordi allò dels principis.

I no és l’únic cas. AF es proclama liberal, però, a la vegada, va ser capaç de presentar, a l’Ajuntament de Tarragona, una proposta per la qual l’Ajuntament es comprometia a no comprar a proveïdors i no contractar serveis d’empreses no tarragonines. Si Adam Smith aixequés el cap, es tornaria a morir de l’ensurt, però és igual, recordi allò dels principis.

Liberal? El titular de l’entrevista, i el text mateix, ho diuen tot:

Alejandro Fernández : “Con Torra no puedo dialogar, no es un demócrata”

Ara imagineu si això ho digués Torra sobre AF. Amb aquestes paraules. Les acusacions -que jo veuria encertades, igual que les veig encertades ara referides a AF- que no és qui per a donar patents de democràcia, estarien a l’ordre del dia. Però AF, encantat d’haver-se conegut, com sempre, es creu capacitat per això i per més, sobretot ara que ha de fer mèrits davant dels seus (i els seus són, sobretot, la brunete mediàtica) i ha de demostrar que, tot i els somriures i les gracietes, és capaç de mossegar.

I encara una altra. Els usos habituals en el PP són que el president del partit sigui el candidat a la presidència de la Generalitat, que també -i això és general, no només del PP- es presenta (norma no escrita, que quedi clar) com a cap de llista per Barcelona. No tinc cap dubte que les immenses galtes d’AF li permetran presentar-se de cap de llista per Barcelona i empassar-se, com si res, tots aquells discursos i sarcasmes sobre Barcelunya i que dolents que són a Barcelona, encara que ara els hagi de demanar el vot.

AF ha tocat el cim polític amb la presidència del PP català, però que no s’enganyi, no és que ell hagi pujat molt, encara que ho hagi fet: és  que el cim ha quedat molt baixet. Els mediocres -i Xavier Garcia Albiol n’és molt- busquen successors pitjors per a sentir-se millors per comparació. AF té alguns mèrits que Garcia Albiol no té, començant per la capacitat de relacionar subjecte, verb i predicat, i una mica més d’habilitat política. Però que no s’enganyi: és president d’un partit amb quatre diputats al Parlament, amb una única alcaldia a Catalunya, i quan s’ha sotmès al vot de la militància, l’han votat poc més de 1.400 persones. A veure què passa, a les properes eleccions municipals.

I la pregunta habitual, que faig a molta gent política, de tots els partits. Si no fos això, de què viuria? I, si us plau, que no digui que de professor a la URV. Professor associat -que no és cap demèrit, eh?, que jo també en sóc- no val. Sé el que es cobra, i sé que cal tenir una altra feina, o ser autònom, per a ser-ne. De manera que tornem-hi: de què viuria? D’una consultoria de comunicació política? D’una porta giratòria? No anem bé, i això no és només -però també ho és- problema d’AF.

A veure què passa.

(imatge extreta d'e-noticies.cat, amb la cara d'AF quan veu el panorama del partit)