Més notes provisionalíssimes (2)

Déu-n’hi-dó, de divendres ençà. La provisionalitat de les notes –les que siguin, de divendres, d’avui, o de demà- ja no va per dies, sinó per hores. La proclamació de la república catalana, amb menys emoció pública de la que ens havíem imaginat, i amb menys recorregut real i efectiu del que voldríem, no deixa de ser un missatge molt clar, i la transgressió més clara del règim del 78, i que de manera mes contundent situa el tema com un conflicte europeu.

La fulminant suspensió de l’autonomia –perquè això és el que és, malgrat els eufemismes i draps calents que alguns hi volen posar- també dóna un missatge: l’autonomia no és un dret, sinó una concessió graciosa. Per si algú en dubtava.

Però també ens situem en un territori molt més obert del que s’imaginaven –i volien- la casta d’alts funcionaris que governa Espanya des dels temps del reis gots, i sense evolucionar. Sembla –aquestes coses només les acabarem sabent, si les sabem, quan s’escrigui la història de tot això- que aquesta ha estat una condició (Suggeriment? Consell? Advertència?) d’Europa, que el que vol és tancar la carpeta catalana al més aviat possible, i el millor per això són unes eleccions que clarifiquin el panorama. Segurament bona part del nou Bloque Nacional (PPSC’s) preferia una intervenció llarga i, el que és millor, sense condicions clares. Recordem que en un principi es deia que duraria sis mesos “o el que calgui” fins a normalitzar la situació, però ningú aclaria què volia dir “normalitzar”. Tenint en compte que aquesta mediocritat inepta que fa de president del govern espanyol se sol presentar com a paradigma del sentit comú i de la normalitat, ja ens en podem anar fent la idea.

I ara el dilema, al camp indepe, és com s’escaren aquestes eleccions. Entenc que el cos demana no fer-ne cap cas. Les eleccions només les pot convocar el President de la Generalitat, fins i tot amb la legalitat espanyola, i el 155 –i això ho sostenen molts experts constitucionalistes espanyols, gens sospitosos d’independentisme- no habilita ni per a la destitució, ni per al robatori de funcions. I, a més, si ja hem proclamat la república, el que decideixin des d’Espanya no ens hauria de fer ni fred ni calor.

Tot això és molt coherent, i ens hauria de servir per a demostrar que tenim raó. El problema és que la política no funciona ben bé així. La raó no sempre és suficient. Exemples? El 12 d’abril es van fer unes eleccions municipals; només es tractava de triar alcaldes. I en va sortir una república, per la via de fet i no de dret. Més exemples: el govern –de fet, les institucions- de la república espanyola tenien, l’any 1939, la legitimitat internacional. I formalment la van tenir fins que es van dissoldre l’any 1977, però ja feia moltíssims anys que no eren més que un fantasma. Carregat de dignitat, si voleu, però un fantasma.

Jo no vull que, en poc temps, el reconeixement que fem –almenys jo el faig- que el meu President legítim és Carles Puigdemont acabi essent el reconeixement a una mena de govern a l’exili, que té –no sempre, de vegades és una olla de grills- molta dignitat, però acaba essent una relíquia o una nosa. Vull la independència efectiva, practicada, real. I això no es fa només amb raó i símbols.

Hi ha unes eleccions convocades, que no són de cap manera unes eleccions normals. Els Jordis són a la presó, les institucions intervingudes, el govern legítim –perquè és el que va elegir el nostre Parlament, el que segons l’Estatut representa el poble de Catalunya, i únic que el pot remoure- està formalment destituït. No seran unes eleccions normals (i el que veurem!).

Però, amb tot això, són la fórmula que el món comprarà per a resoldre el tema. O, almenys, per a canviar d’etapa.

El cos demana no anar-hi, però no ens ho podem permetre. Només si estiguéssim segurs que hi hauria una participació irrisòria, impossible de camuflar, ens podríem plantejar el boicot o la crida a l’abstenció. Però si hi ha una participació més o menys alta, ens autoexcloem del terreny de joc. Les darreres eleccions gallegues van tenir una participació del 53,75%, i les primeres, l’any 1981, només d’un 46,3%, i sempre es van donar per bones. Que una part del vot indepe es quedi a casa pot fer que hi hagi una participació baixa, i una majoria del Bloque Nacional. Haurem regalat la legitimitat institucional al PPSC’s. No ho sé vosaltres, però jo ni ganes.

De manera que cal anar-hi i guanyar-les. Cal anar-hi, amb una candidatura al més àmplia possible, amb l’objectiu de refermar la república, amb l’objectiu de l’amnistia de tota la persecució judicial –i els Jordis a casa!- i de barrar el pas a la ultradreta explícita i als seus aliats circumstancials –quina vergonya, PSC!-. I no sobra ningú, i no pot badar ningú, i ningú ha d’anar amb condicions particulars. Que ja som grandets, que tothom ha vist el pa que s’hi dóna, i no podem jugar.

I ara imagineu una victòria clara en vots i en escons –si pot ser encara més àmplia que el 27-S- i que el primer que fa el nou Parlament constituït és tornar a votar la resolució del 27 d’octubre. Què farà, Espanya? Tornar a dissoldre i repetir eleccions fins que li surti un resultat acceptable? Això no és viable. Què farà Europa si li arriba el missatge que l’independentisme torna a guanyar les eleccions que volia com a solució? Doncs no reconeixerà la independència –encara?- però pot entrar més a fons en una mediació. I la mediació amb l’objectiu de fer un referèndum és, per a nosaltres, una bona solució.

Ningú va dir que seria fàcil, ni ràpid. Menys decisions de febrada, i més cap fred. Keep Calm, i no parar. 

(imatge: el President de Catalunya. El d'abans, i el d'ara també)