In memoriam Josep Subirats

La densitat informativa d’aquests dies –i els que vindran!- ha tapat o esmorteït notícies que es mereixien una mica més d’atenció. Dissabte passat sabíem de la mort de Josep Subirats, un homenot polític, del sud, amb una llarguíssima i exemplar trajectòria.

Ens ha deixat als 97 anys, i això ja indica que era un dels darrers enllaços amb la política de la Generalitat republicana –en el seu cas, de fet, ja en plena guerra- i de la llarguíssima postguerra. Vinculat de sempre als rengles del republicanisme d’esquerres –primer amb Marcel·lí Domingo, i després a Esquerra Republicana- es vinculà després al PSC. Senador per Tarragona al 1977 i al 1979, va orientar després la seva activitat a Europa, on va ser magistrat del Tribunal de Comptes.

No vull –i tampoc no puc, perquè no ho conec- analitzar pensament i detalls de la seva trajectòria política. Sigui la que sigui, només l’elevat preu que va pagar pel que creia –presó, condemna a mort, privacions- ja em mereix un enorme respecte. Almenys ha estat públicament reconegut: Fill predilecte de Tortosa, Creu de Sant Jordi, o doctor honoris causa per la URV ens permeten dir que no ha estat marginat. En tot cas, aquest pas del republicanisme d’esquerres cap al socialisme, fet al 1977 –no sabem què faria ara- ens indica que hi ha moltes connexions entre aquests àmbits que seria bo no perdre. Els radicals francesos –una espècie política molt sui generis- tenien un lema (de vegades, no sempre) que era: cap enemic a l’esquerra!. Per pensar-hi.

Si alguna cosa em sembla important d’assenyalar, però, és el  fet de ser una rara avis. A Catalunya són escassíssimes les ocasions en que una figura del sud del Principat –i aquí tant és Camp de Tarragona com Terres de l’Ebre; potser encara pitjor a les Terres de l’Ebre- adquireix un relleu institucional important. En tenim pocs, i tampoc no és que ens n’ocupem massa. Hi ha algú, provinent del Camp o de l’Ebre, en llocs prominents al Govern o a Europa?. Em sembla que no massa. Que jo recordi, des de l’Ebre,  només Marta Cid ha estat consellera, en trenta-set anys de Generalitat estatutària. I no sé quanta gent ha tingut protagonisme a Europa –de fet, un altre tortosí, Juan Manuel Fabra Vallès va ser president del Tribunal, al període 2002-2005- però em sembla que més aviat pocs. No sé si això és falta d’ambició, de capacitats, o poca traça. Suposo que una mica de cada, encara que no crec que siguem més incapaços que la resta. I no vull entrar en les estúpides campanyes antibarcelonines, que ja sabem que habitualment són un eufemisme d’anticatalanes. Hi ha, és cert, una major atenció cap a la Catalunya Vella que a la nova, però alguna cosa no hem fet -no estem fent- bé des d’aquí, i també hi hauríem de posar fil a l’agulla.

Per pensar-hi, també. Que la terra et sigui lleu, Josep Subirats.

(foto extreta de www.urv.cat)