Maria Aurèlia Capmany a Tarragona. O no.

S’acaba de donar el tret de sortida al centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany. Al llarg del 2018, doncs, hi haurà un seguit d’actes de tota mena –o almenys això s’anuncia- per a recordar la persona i l’obra. I això, a Tarragona, ens ha d’interessar. És molt sabut que Maria Aurèlia Capmany va viure de manera intermitent a Tarragona, i que va tenir una forta influència en part de la cultura tarragonina dels anys setanta i vuitanta.

Recordo haver-hi tingut alguna conversa –res de l’altre món, però- i alguna visita, mes al Jaume que a ella, en aquell pis del carrer de les Coques. Mentiria si pretengués anar més enllà, i dir que érem amics o que em va aconsellar o ajudar o criticar. Res de res. Conservo, això sí, un exemplar de “Un lloc entre els morts” amb una amable dedicatòria. També he de dir que m’agradaven més els articles que no pas les novel·les. Pedra de toc, o els reculls d’articles del Dietari de prudències, encara fan de bon llegir.

La seva petjada a Tarragona, en el món de les lletres, i més enllà, és evident. A redós de la parella Maria Aurèlia Capmany – Jaume Vidal Alcover es va fer gran un grapat de gent de lletra –la Gent del Llamp, per exemple, i més- que, amb trajectòries diverses, són ben presents avui en el migrat panorama de la cultura tarragonina.  I, encara més, a la biblioteca de la URV hi ha el magnífic llegat dels seus llibres i arxius.

Tot això, doncs, justificaria que Tarragona tingués un cert protagonisme en aquest any Maria Aurèlia Capmany que tindrem. Un protagonisme compartit entre les diferents institucions amb un cert paper cultural; l’Ajuntament, aquest en primer lloc, però també la Generalitat, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, que és la responsable de l’any Capmany (que malament que sona!) o la mateixa URV.

Hi haurà any Capmany, a Tarragona? A aquestes alçades, no ho sé. No n’he llegit ni sentit res –se’m pot haver escapat; demano disculpes, i me n’alegro molt si és així- i això em fa pensar que s’acabarà improvisant alguna cosa, com és lamentablement usual,  o només tindrem el que vindrà més o menys programat de fora, sense cap contingut específicament tarragoní. Estic segur que la URV farà el seu fet, perquè el departament de Filologia Catalana és ple de gent que l’havien tractada, i molt, però no n’estic tan segur de l’Ajuntament de Tarragona, que no destaca precisament per la seva capacitat de previsió. Repeteixo, potser hi ha alguna cosa i no la sé: disculpes i satisfacció.

Encara menys sort deurà tenir l’any Fabra, que també celebrem enguany. No tinc coneixement, per ara, que s’hagi previst res a Tarragona. No sé si l’Ajuntament prepara alguna cosa, o donarà suport a alguna iniciativa, o si s’hi ha adherit, si és que això és previst.

Potser és que l’Ajuntament de Tarragona no se’l sent –no se’ls sent- propi. Aquesta indiferència o allunyament envers elements singulars de la cultura catalana –i quin més singular i més inclusiu que Fabra-  explicaria moltes coses. Ens quedarà el dubte de si aquesta indiferència envers Maria Aurèlia Capmany –aquesta un bon tros tarragonina- i Fabra, català nacional per excel·lència, és cosa de tot el Govern, per mandra, per desconeixement, o per desinterès, o ho devem al soci de govern, que ha demostrat, i demostra, una barreja de franca hostilitat i de profunda ignorància. Sigui el que sigui, però, crec que no ens ho mereixem els tarragonins, ni s’ho mereixen Pompeu Fabra i Maria Aurèlia Capmany.

(fotografia -esplèndida- de Pilar Aymerich extreta de www.escriptors.cat)