Sobre això de Rufian i l'esquerra espanyola (o com, en política, dos i dos no sempre fan quatre)

 

Sobre les maniobres, o propostes o impulsos o el que sigui que fa Gabriel Rufian de cara a què han de fer (o què haurien de fer, o què podria fer, o que voldria que fessin, amb ell o sense; vaja que ves a saber) les esquerres que no són el PSOE (que és gairebé com dir les esquerres a seques) algunes notes. Molt provisionals, perquè tampoc no hi ha massa propostes concretes, que és la manera de quedar més o menys bé amb tothom.

Sembla que hi ha una demanda a “anar junts” a les eleccions a tot el que hi ha a l’esquerra del PSOE. Una idea genèrica a la qual, alguns dels cridats -BNG, Bildu, ERC- ja han dit que no. Que sigui en tres nacions amb un ecosistema polític propi, ja dona algunes pistes. Una idea que, sobre el paper, sembla que s’aguanta, però no gaire. Gairebé sembla que algú proposa fer una mena de “Junts per... l’esquerra”. Que pensi que el Junts pel Sí va anar com va anar.

L’argument més sòlid de la proposta té relació amb el sistema electoral, i més exactament l’hauria de tenir -però això ja no està tan clar- amb el disseny de les circumscripcions, provincials i, en una bona part, poc proporcionals pel fet que trien pocs diputats.

Però, és clar, un mínim sentit polític -per no dir sentit comú- passa també per pensar una mica per a fer què. I això més enllà d’un elemental “parar el feixisme” que em sembla que està clar. En aquest sentit, em sembla més lúcid i més clar el missatge que dona Bildu, que diu, per activa i per passiva, que per ells no hi haurà govern PP-VOX o similars. Crec que el mateix es pot dir de BNG i d’ERC.

No deixa de ser significatiu que, en graus i continguts diversos, aquestes tres forces tenen les pròpies prioritats -no incompatibles amb aturar el feixisme- i un discurs propi, un projecte propi. Amb mancances -més uns que altres- i amb dificultats de concreció -ídem- però amb una mica de gruix. L’esquerra espanyola, no tant, o gairebé gens. Parlo d’aquest conglomerat que és, o era, Sumar, que sembla que només té la consistència que li aporten, o aportaven, el nucli madrileny i  forces externes com la Chunta o Compromís. I no diguem les restes del que un dia va ser Podemos, o de la mateixa Izquierda Unida, que mai no va fer honor al seu nom i que, en un principi -ara no ho sé- també era una suma de forces. Em temo que, tot sumat -i exceptuant Chunta i Compromís, que són una altra cosa- poca tropa, i molt poc contingut. Si l’esquerra en general, a Europa, pateix d’anèmia ideològica, i està necessitada de recuperar la iniciativa i de tenir un discurs que vagi més enllà d’un liberalisme amb rostre humà (tot i que de vegades sembla més rostre que humà) a Espanya sembla que visqui de retòrica, de retrovisor, i de suspicàcia, i amb això no s’engresca ningú.

Recordo que a les eleccions franceses de 1981, la postura oficial del PCF era demanar el vot, a la segona volta, per a François Mitterrand, però de manera privada, el partit demanava el vot “veritablement revolucionari”... a Giscard d’Estaing. Per sort, la gent era més intel·ligent i va votar Mitterrand enlloc d’aquesta ximpleria, però diu molt sobre alguns circuits mentals, que sembla que alguns vulguin reproduir.

Hi ha tensions, sobre aquesta idea, especialment a Catalunya (que també són les que veig més de prop, i pel fet que qui més focalitza el debat sigui un diputat d’ERC) especialment amb què ha de fer ERC. Evidentment hi ha una tensió sobre el marc polític, un marc que, per a ERC, és català -amb un sistema de partits i unes preferències i una cultura política diferent- i no espanyol. I això no vol dir desentendre’s del fet que, per ara, ens tenen dins d’Espanya, i que un hipotètic govern espanyol de PP-VOX seria una mena de maledicció. Tornem, doncs, a la via Bildu: per nosaltres no serà. I jo crec que no hauria de passar d’aquí, si no fos el fet personal, i tenint en compte, també, que amb això no n’hi ha prou, i que també hi ha mancances pel que fa a discurs propi.

Ara bé, aquesta operació difusa, que sembla més un projecte personal que una altra cosa, té també derivades a Catalunya. Per una banda, perquè facilita que els qui continuen donant carnets de catalanitat/independentisme excomuniquin ERC i la condemnin a l’infern (si després aquesta penya pacta amb el PP, ja diran que “ho fem per Catalunya” i es quedaran tan amples). Que això sigui una bestiesa, una immoralitat, i que vagi contra el país, no treu que sigui un element a tenir en compte.

També és una via per fer una mena d’opa a determinat electorat, sensible a aquest criteri, en circumscripcions amb un cert risc. He citat abans que el nombre d’escons importa. A Catalunya, hi ha una circumscripció molt poc proporcional -Lleida, amb quatre escons- i dues més proporcionals però no massa, Girona -cinc escons- i Tarragona -sis escons-. Amb els resultats de fa quatre anys a la mà, seria bo fer números a les tres. Per ara, amb els resultats del 2023, no hi ha PP ni a Lleida ni a Girona, i no tinc clar que hipotètiques sumes no sumessin (en política, no sempre dos i dos fan quatre). A Tarragona, les coses són més fluctuants, i es podria donar el cas que un mínim transvasament de vots del PP a VOX fes... que tots dos quedessin fora. No diguem una mica de baixa a les dues. Però sempre que tothom fes el ple dels seus, és clar. Vull dir, doncs, que les coses no són tan simples.

Ara bé, la imatge que ERC és qui més resoludament planta cara a PP-VOX, i que no té cap ànim sectari, podria induir a vot útil des de la banda Comuns -la banda més sensible al fet nacional- cap a ERC, i reforçar-la. I fins i tot en electorat abans d’ERC i que va votar útil al PSC fa quatre anys, donant-li, a aquest electorat, la seguretat que, si cal, es reforçarà la banda esquerra del Govern. No em sembla malament.

Clar, en aquesta maniobra es poden perdre vots per la banda més purista nacional, però em temo que això també és fruit de no haver projectat, amb la mateixa contundència -també hagués calgut la mateixa habilitat personal- la feina de la resta del grup parlamentari, en lloc de deixar -per acció  o per omissió- que l’única veu coneguda sigui la que és, que respon a un perfil i a un segment de l’electorat  molt específic (al qual també s’ha d’arribar, i es fa, que consti: el problema no és el que es fa, sinó el que no s’ha fet també). A banda, a més, que forma part del necessari procés de normalització de les forces polítiques a Catalunya: ERC no és (més) EL partit independentista, sinó UN dels partits independentistes. Per sort, perquè això, aquesta normalitzaciò, és bona per al país, encara que alguns no ho vulguin veure (o no els convingui).

Però, és clar, el problema electoral és, sobretot, de l’esquerra espanyola a Espanya, que, per començar, hauria de preguntar-se perquè a Catalunya, Euskalherria, Galicia, Aragó i País Valencià (a les Illes Balears i Pitiüses no tant, però una mica sí) hi ha una esquerra amb discurs propi i que aguanta. Sempre m’he preguntat -de fet, agraït perquè no em passi- què votaria jo si ara em trobés trasplantat, no sé, a Zamora o a Cuenca. Votant un PSOE centrista, clientelar, neofalangista? Llençant el vot a una esquerra fantasmagòrica i absolutament desconnectada de la realitat?. Coi....

Aquí és on els caldria fer càlculs i ser generosos i, sobretot, poc sectaris. Ara mateix, les eleccions a Hongria ens podrien ensenyar alguna cosa. Ha guanyat algú que fa dos anys era membre del partit d’Orban. Amb això sol, ja hi ha qui diu que no canviarà res, i, en aquell paper de “jo ja ho deia, i soc més llest que tots vosaltres” que és molt emprenyador, va dient que no ha canviat res. A veure, surt d’on surt, i no me’n faig il·lusions, però es presentava per a treure l’Orban, per això li van donat suport tots els altres -i suposo que allí el coneixen millor que aquí- i la gent el va votar. I, a més, el sistema electoral hongarès, amb 103 dels 199 escons en circumscripcions uninominals a primera volta, aconsella les coalicions àmplies. A veure si n’aprenen, a Espanya. Perquè això s’ho han de solucionar ells, no nosaltres..

En aquest sentit, hi hauria diverses opcions a considerar. Per una banda, una coalició àmplia i generosa de les esquerres que no són el PSOE allí on hi hagi possibilitats reals, que serien les circumscripcions d’entre sis i deu escons. Per l’altra, a les que tenen menys escons, una opció que es va fer a Catalunya l’any 1999. Aleshores, Iniciativa per Catalunya no va fer llista a Girona, Lleida i Tarragona, i va col·locar gent a les llistes del PSC, i només es va presentar a Barcelona. Resultat: tres electes per Barcelona, i dos més a les llistes de Tarragona i de Girona, que van formar un grup parlamentari de cinc. Això seria possible a Espanya? Depèn de la generositat del PSOE, i que sigui capaç de suportar l’atac per terra, mar i aire de la dreta mediàtica i política acusant-lo de front-populista (acusació a la qual hauria de respondre: sí, i què?, però no sé si s’hi atrevirà) però també depèn de la manca de sectarisme de l’esquerra. I això darrer és el que em sembla més complicat, perquè porten anys dient-se el nom del porc entre ells. Ho podem veure ara mateix, amb aquest pacte in extremis a Andalusia, que, acabat de signar, ja és combatut i insultat... per la mateixa esquerra que el signa però que no és andalusa.

I és que les coalicions funcionen quan són resultat d’un treball previ, quan hi ha prou elements de coincidència -elements, no identitat absoluta: si hi ha identitat t’hi fusiones, no fas coalició- amb l’altre, pel que fa a l’anàlisi de la realitat, a les prioritats, i al que s’ha de fer i com. La prova és que a Extremadura això hi era i els va funcionar. A veure si n’aprenen.

Una segona és el Senat, que no serveix per a fer res, però pot servir per a marcar territori, controlar, i servir de banc de proves per a enteses. El Senat és d’elecció directa, i encara més necessitat de coalicions àmplies. Tornem als exemples: a Catalunya, va funcionar l’Entesa Catalana de Progrés, que va treure vuit escons a les eleccions del 2000 i va arrasar -dotze escons, tots els possibles- a les del 2004 i 2008. Seria possible una entesa -paraula intraduïble a l’espanyol, ves a saber perquè- entre PSOE i resta?. Tenint en compte que, en moltes circumscripcions, el resultat acaba essent tres PP i un PSOE, jo m’ho pensaria. Tinguem en compte que, a la propera legislatura (toca ara, però el proverbial filibusterisme del PP ho bloquejarà) el Senat ha de triar quatre magistrats del Tribunal Constitucional. A veure si aspiren a tenir els tres cinquens amb VOX (ara només els falten onze escons) i monopolitzar els quatre llocs. Ja n’hi ha prou d’anar amb el lliri a la mà.

En fi, que el problema és bàsicament espanyol... i personal de Gabriel Rufian i, en segona instància, d’ERC. Sempre he pensat que Rufian fa bé un paper, però això no vol dir que aquest sigui l’únic paper que cal fer (ni ell ni la resta) ni que tota l’acció política i comunicativa d’ERC vagi ben conjuntada; vaja, com he dit abans, que no em sobra -potser em grinyola amb les formes- el que fa ell, sinó que em manquen moltes coses per la resta (que les facin i que se sàpiguen, les dues coses). Però sempre he tingut una certa prevenció, quan sento determinats elogis, i sobretot d‘on surten. L’experiència -trist privilegi de l’edat, i el nom que donem als nostre errors, segons Oscar Wilde- m’ensenya que no és el primer cop que una representació d’ERC al Congrés de Diputats és elogiada per sectors espanyols, especialment per una determinada habilitat comunicativa, festejada per tertúlies diverses... però sense cap interès per al que són les prioritats polítiques de Catalunya que, al capdavall, són per a les quals anava a la llista d’ERC. Futura joguina trencada, carn de platós televisius de segona? Chi lo sa... no seria la primera vegada.

De manera que, ho vulgui o no, ERC  haurà d’entrar en el debat, més enllà de dir el que no farà -que també està bé- i dir què pensa fer, si el principal -de vegades únic, aquest també és el problema- actiu electoral a les eleccions espanyoles promou no se sap ben bé què per a fer no se sap què i no se sap com. Massa incògnites, per anar bé.