Sobre les urbanitzacions amb dèficits

 

En unes setmanes hem tingut diverses novetats sobre les urbanitzacions amb dèficits. Recordem que es tracta d’aquelles urbanitzacions, majoritàriament dels setanta i principis dels vuitanta, sovint sense planejament o amb un planejament incomplet, i sense serveis o amb serveis incomplets o de mala qualitat, sense cessions, i sense haver estat cedides als ajuntaments, i en una mena de llimbs legal.

Aquest problema, que afecta centenars d’urbanitzacions, i uns quants milers de parcel·les, va ser abordat inicialment amb la llei 9/81, sobre protecció de la legalitat urbanística, que permetia una primera via de legalització d’allò que podia ser legalitzat, i també una via de tallar en sec allò que no podia ser. Dono fe que va tenir alguns bons resultats, però, és clar, feia curt.

Molt més endavant, es va promulgar la llei 3/2009, del 10 de març, de regularització i millora d'urbanitzacions amb dèficits urbanístics. Aquesta llei era més ambiciosa, i creava un fons -i tot el seu mecanisme- per ajudar a finançar la regularització, és a dir, l’establiment dels serveis necessaris per a poder ser recepcionades per part dels ajuntaments, amb mecanismes de racionalització de la mateixa urbanització i de simplificació de l’adequació urbanística. Una llei, però, que demanava molts recursos per a ser efectiva de manera general, uns recursos que no va tenir.

Ara, i aquesta és una de les novetats, per un decret-llei -cosa que em sembla sorprenent- s’ha derogat aquesta llei i s’ha substituït per un procediment encara més simplificat i, sobretot, sense el fons creat el 2009. En paral·lel -aquestes són les altres novetats- l’Institut Català de Finances ofereix una línia de crèdit -res d’ajuts a fons perdut- amb la finalitat de finançar aquestes despeses, i també un grup de vuitanta alcaldes de poblacions amb aquestes urbanitzacions ha fet un crit d’alerta i ha demanat solucions (o sigui, diners, no ens enganyem).

Vol dir, tot plegat, doncs, que alguna cosa es mou, i que potser hi haurà una nova empenta per posar una mica d’ordre, que estaria bé. Em sembla, però, que caldria matisar una mica.

En primer lloc, seria bo un major i millor coneixement de la realitat. Sé que la Cambra de parcel·listes ha fet feina, en aquest sentit, i també, al seu dia, es va fer un estudi exhaustiu a la província de Barcelona, obra de la geògrafa Montserrat Mercader, però crec que caldria anar una mica més enllà, perquè hi ha realitats molt diferents. No és el mateix una parcel·lació sense planejament on es van fer mitja dotzena de casetes, que Mas del Plata, a Cabra del Camp, amb planejament, i amb centenars de parcel·les, un bon grapat edificades, però sense haver completat els serveis, uns serveis potser inabastables -quilòmetres i quilòmetres de carrer i de clavegueres-. Conèixer bé la realitat és bàsic per a transformar-la.

Però el que em sembla més important és decidir -establir criteris, parlar-ne- si realment és possible i és útil redreçar i mantenir totes aquestes urbanitzacions. Recordem que el destí final és ser rebudes pel municipi, i ser mantingudes com una part més del poble. Realment val la pena? O estarem creant un monstre inassolible, consumidor de recursos que no es tenen?. Són viables totes les urbanitzacions? O estem condemnant els municipis afectats a carregar amb un mort? Podria ser que, en alguns casos, fos més eficient esborrar del mapa?.

Fa molts anys, tants com trenta-tres, l’aleshores alcalde de Vallirana va fer un exercici molt valuós, i que seria interessant replicar amb dades actuals, sobre els costos dels serveis obligatoris en els municipis amb diferents nuclis de població; en el seu cas, vint, dels quals un és el nucli urbà principal, un altre un genèric disseminat, un altre la zona industrial, un altre una instal·lació social  (esportiva?) anomenada Interclub, i la resta urbanitzacions. La referència: Quaderns del setmanari informatiu de la Direcció general d’administració local. Núm. 25, setembre de 1993.

En tots els casos, va quantificar els costos dels serveis de prestació obligatòria: enllumenat, manteniment, neteja viària- a partir d’indicadors com els metres lineals de carrer, i d’altres costos no urbanístics, com ara la policia local o l’administració general. No hi va comptar els serveis que tenen un finançament propi via taxa, com els residus (tot i que els costos del servei, necessaris per al càlcul de la taxa, també són més cars per la dispersió) o per preus públics. És a dir, una previsió conservadora.

A la vegada, va calcular els ingressos per cada nucli de població: IBI, IAE -aleshores general- i Impost sobre vehicles de tracció mecànica. Com que té la dada de parcel·les i edificacions, i els valors cadastrals, és pràctic i senzill, sobretot per l’IBI, que és el principal impost local.

I quin és el resultat? Doncs que, el 1993, la zona industrial de Vallirana cobria els seus costos en un 181,1%; és a dir, que feia una aportació neta. El nucli urbà de Vallirana, en un 111,9%, també aportador net. I, a partir d’aquí, les setze urbanitzacions eren deficitàries. Des de Can Rovira, que aportava un 96,2% dels seus costos, fins a Vallirana Parc, que es quedava en un 45,9%. Quatre de les setze estan per sota del 50%.

Sé que només és un cas, i que es pot afinar -per exemple, ara l’IAE no és general- i que  cal actualitzar, però crec que la tendència seria la mateixa. I aleshores em pregunto si dotar de serveis mínims -molt mínims; la llei contempla la possibilitat de pous negres!- amb costos per a l’Ajuntament, i generar un nucli de població que caldrà mantenir, i que molt em temo que de cap manera generarà prou ingressos, em pregunto, dic, si això no és un mal negoci. És com quan algú amb molt mala idea et regala un cavall, que aleshores t’encoloma el cost de mantenir-lo (estable, alimentació, veterinari...).

Per posar un exemple, a Querol hi ha unes quantes d’aquestes urbanitzacions. Per a fer-se’n una idea, el mapa del Nomenclàtor (una proposta de la Fundació del Món Rural malauradament desaprofitada):

La taca de les urbanitzacions de Bonany és enorme. Amb retallades del sòl no urbanitzat i tot seria un cost enorme de manteniment, i això sense comptar que el nivell econòmic no garanteix una bona part de cobertura dels costos d’urbanització per part dels parcel·listes ni, en cas de ser fet, del corresponent manteniment via impostos. I segur que hi ha mes casos així.

Em pregunto doncs si, en aquests casos, no valdria més la pena una estratègia d’extinció completa, a mig i llarg termini, en lloc de gastar uns diners públics per a crear un pou sense fons de més recursos públics. Ho sento molt per la gent que, al seu dia, va ser enganyada. Han “gaudit” un temps llarg -dècades- d’una parcel·la a un preu molt inferior de les que van complir. Ho perdran (sempre hi ha la possibilitat de permutes, d’agrupaments de parcel·les...) però ja està. En cas contrari, estem condemnant l’Ajuntament de Querol, i tota la seva població, a mantenir amb respiració assistida una urbanització inviable. La solució d’un “fora d’ordenació” in aeternum  no em sembla admissible, i crec que més val ser valents i admetre que no tot és salvable, no tot és viable, i que una mena d’eutanàsia urbanística -parlada, acordada en tot allò que sigui possible- és preferible.

No se m’escapa que això té costos polítics importants (un altre dia podem parlar de les candidatures municipals d’urbanitzacions; o de com algunes d’aquestes urbanitzacions s’han convertit en primeres residències... de gent fugida de la ciutat i que ara s’estan fent grans i necessiten de serveis que l’Ajuntament no els podrà donar, si no és a un cost inassolible). Què hi farem. Com deia Mendes-France, gouverner c’est choisir.