Notes provisionals sobre això de les esquerres, de Rufian, i d'ERC

 

Escric això quan encara està per resoldre’s el contenciós (o la discussió, o el dilema, o el que sigui, que això m’és igual) entre ERC i Rufian i les esquerres espanyoles. Per resumir (el que sé, que ves a saber què més passa) és que ERC vol que Rufian encapçali la llista per Barcelona, que Rufian diu que és el que vol però amb unes condicions internes (control de qui va a les llistes, i de què es farà a Madrid) i externes (fer nosequè nosecom amb unes difuses esquerres), i que algunes (però no sé quines) d’aquestes esquerres diuen que sí, que volen Rufian (però no sabem què vol dir: cap de llista per Madrid? Candidat in pectore a la presidència del Govern espanyol? Dirigent de tot plegat? Candidat per Barcelona per ERC però lligat no se sap com a no se sap qui per a fer no se sap què?). I, per postres, un personatge camaleònic i oportunista com Ada Colau dient que sí que el volen (qui? Per a fer què? Com?).

Tot plegat un embolic, ja es veu. Un embolic amb data de resolució, si més no parcialment, perquè les llistes i les coalicions tenen terminis, i els partits també. Aquests no importen tant, perquè sempre hi ha sorpreses, però fan quedar malament tothom, qui abandona i qui rep.

Algunes coses d’aquest culebrot, que ve de lluny, ja les havia dites (AQUÍ  i AQUÍ). Continuo pensant que la clau del problema és que això evidencia que els sistemes polítics espanyol i català, per bé que tenen connexions, funcionen amb claus diferents. La primera és que, a Catalunya, el perill d’una majoria abassegadora PP-VOX només el tenim com a víctimes, però no com a causants. PP i VOX, fins i tot si creixen com diuen algunes enquestes, són minoritaris. I, a la vegada, les esquerres que no son el PSOE hi fan un bon paper. On això no passa, aquest bon paper, és a Espanya. De fet, al País Basc tampoc no passa, i, en general, allí on hi ha esquerres nacionals, se’n surten més o menys bé: Compromís al País Valencià, BNG a Galícia, Chunta a l’Aragó... Fins i tot a Madrid, on tenen una esquerra local, com és Mas Madrid. Primera pista, doncs: allí on hi ha una esquerra arrelada, les coses funcionen diferent. I a on no -les Castelles, Extremadura- no. Això no és només un tema electoral, ens diu molt també de la mena de país que tenen.

També cal saber llegir el sistema electoral. Ja fa molt de temps que se sap que, juntes o no, les opcions a l’esquerra del PSOE (Sumar, Podemos, i alguna altra cosa) no tenen res a fer en moltes circumscripcions -en general, a totes les que elegeixen cinc diputats o menys, que són vint-i-nou- i que un mínim sentit comú aconsellaria no presentar-s’hi o fer-ho directament dins de les llistes del PSOE.

Això, i enfortir -per la via que sigui, segurament la de la coalició- les llistes de Compromís i de la Chunta (no sé si Adelante Andalucía, que va créixer pel rebot dels podemites, però això seria una altra història) o fins i tot les del BNG seria una opció intel·ligent, i la prova del cotó de l’assumpció de la  plurinacionalitat que diuen. O sigui, que no crec que passi.

I a Catalunya? El que està en joc és el marc de la política. ERC planteja una política en el marc català, que no ha de ser incompatible amb saber qui és l’adversari, i amb barrar el pas al feixisme de PP-VOX. El mateix que fa Bildu, sense que hagi d’aguantar tantes ximpleries de foc pretesament amic. Però la feina i l’objectiu d’ERC no és arreglar Espanya, que és feina espanyola (i, a més, que ja hem vist que on falla això de les esquerres és allí i no aquí).

Rufian ha de decidir, doncs, si vol ser un polític espanyol -i aleshores ha de deixar ERC- o ser un polític català, però no les dues coses a la vegada. Com ja vaig escriure fa temps (i ahir ho vaig sentir dir a un periodista, el nom del qual sento no recordar) no es pot ser el Bísmarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya, en encertada definició d’Alcalá Zamora sobre Cambó (que ja són ganes!).

ERC vol i dol, perquè Rufian arriba a un electorat al qual l’ERC “de tota la vida” no arribava, a Catalunya. També a Espanya, però aquest tant és i, a més, crec que és més teòric que real, més like que vot. No és el primer cop que un portaveu d’ERC a Madrid té requesta en electorat espanyol... que no el votaria mai. Però, a més, trencar-hi, i a les portes d’unes eleccions, és molt mal negoci.

I Rufian sap que si pretén anar de cap de llista a les Espanyes no ho pot fer des d’ERC i, allí, no li ho posaran gens fàcil, ni tan sols amb el regal enverinat de l’oferta d’Ada Colau (que sap -segur que ho sap- que genera anticossos en una part important de l’electorat d’ERC: els vots de Valls contra Maragall encara cuegen). Rufian és algú perquè ERC el va presentar i li va donar un escenari en el qual construir un personatge. Si ara trenca, es pensa que a Espanya el voldran de cappare? Hi ha molts candidats, i, sobretot, per molt que digui, allí serà un català, i el passat -perquè ara sembla passat- independentista no l’hi perdonaran, i l’hi faran pagar molt car. Té tots els números per ser una joguina trencada en quatre dies.

Crec que tots ho saben, això, i van jugant al joc de la gallina, a veure qui cedeix primer i en què. No sé com acabarà, tot plegat. O sí, però no de quina forma. Acabarà malament. Fins i tot si, in extremis,  ERC i Rufian arriben a un acord i es presenta com a cap de llista per Barcelona, el trencament ja hi és, i és qüestió de temps. És com aquelles parelles trencades, que es donen una oportunitat i tenen un fill per unir. Només fan que complicar el futur divorci. Tant de bo m’equivoqui.