Operació Rufian?

 

En un panorama polític que bull per les habituals interferències judicials, continua en peu la proposta -o idea, o ocurrència, o frase brillant, no sé què és- de Gabriel Rufian sobre una etèria i inconcreta unitat d’unes esquerres també inconcretes, amb l’afegit del dubte de com lliga això amb el fet que el partit de Rufian -vull dir el partit pel qual, fins ara, s’ha presentat i del qual és portaveu al Congrés de Diputats; no “el seu” particular- hagi dit que no contempla participar en això que no se sap què és.

Com que un dels privilegis de l’edat és que ja has vist (gairebé) de tot, i que tot torna, crec que hi ha algunes -algunes, no identitat absoluta- semblances amb una operació similar en el temps. I si hi ha allò de la història que, si es repeteix primer és tragèdia i després és farsa, també hi ha el que deia Mark Twain, que la història no es repeteix, però de vegades rima.

Situem-nos. L’octubre de 1982 el PSOE arrasa a les eleccions generals, amb una majoria absolutíssima de 202 diputats. Al maig de 1983, també arrasa a les eleccions municipals i autonòmiques, i ho domina tot, llevat de Catalunya, Galícia, el País Basc, les Illes Balears, i Cantàbria. L’opció dretana menys lligada -ejem- al franquisme, la Unió de Centre Democràtic, s’enfonsa, i l’experiment d’Adolfo Suàrez, el Centre Democràtic i Social, amb prou feines treu dos escons, el mínim per dir que existeix. Hi ha, doncs un buit al centre dreta -o sigui, a la dreta- que alguns voldrien omplir. Aleshores Miquel Roca va començar a treballar la idea, i em sembla que ja havia publicat el llibre “Per què no?” com a manifest o programa o proposta; el que se’n va dir “una proposta catalana per a la modernització de l'estat”.

El 1984, a Catalunya, Jordi Pujol treu una altra majoria absoluta aclaparadora -72 escons- i una part de la dreta espanyola, menys cavernària, comença a pensar que amb un candidat de l’ancien régime com Fraga Iribarne no arribaran mai enlloc.

I l’anomenada operació Roca es posa en marxa. I ho fa amb una certa distància de CiU (o sigui, de Pujol, que era la C, la i, i la U) que no ho veu clar. La cosa es tradueix en un partit nou, anomenat Partit Reformista Democràtic, que no existeix a Catalunya, però que hi té un “comitè. d’enllaç”. Si ja és sabut que quan no vols resoldre un tema crees una comissió, quan no pots dir que una altra organització no t’interessa però no la pots ignorar, crees un comitè d’enllaç, que fa el mateix que la Comissió: res.

Com és sabut, a les eleccions de 1986 el PRD treu la prodigiosa xifra de zero escons, i aleshores assistim a una de les demostracions de cinisme polític més grans de la (curta) història de la democràcia espanyola: Miquel Roca diu que lamenta que al PRD li hagi anat tan malament, i els acompanya en el sentiment. Que ell s’ho mira des de la distància, perquè, ja se sap, ell era candidat de CiU, no pas del PRD, del qual, és clar, no se’n va cantar més ni gall ni gallina.

Què vull dir amb això? Que pot passar que acabi quallant una oferta electoral que vulgui aprofitar nom i tirada de Gabriel Rufian, que ERC se’n desmarqui (i crec que més li val) i que, si fa llufa, el mateix Rufian digui que per ell no va ser però que què hi farem, i que s’ho facin mirar.

Més semblances? Miquel Roca era festejat per una part de la dreta -deixem les collonades de centredreta; per a l’ABC i el Mundo VOX és centredreta- que veia que la dreta majoritària -el PP, aleshores AP- era impresentable i no homologable a una dreta europea. Però aquesta part existia més en despatxos i columnes de diaris que no pas en la realitat, com es va demostrar. Els productes de laboratori, en política, no solen funcionar, i sovint allí dos més dos no fa quatre.

De fet, resulta significatiu que aquest teòric món de l’esquerra té els seus principals elements en les esquerres dites sobiranistes... que són els que diuen que moltes gràcies però que no hi comptin. BNG, Bildu, Compromís, Chunta, ERC... no sé si MES (s’agrairà informació). Per cert, les esquerres que dominen als seus territoris (llevat d’ERC, que fa un bon paper, però no com BNG o Bildu; això hauria de ser matèria de debat, però ara no toca). I què queda? Doncs la descomposició de Sumar, que sembla que només té entitat a Madrid -també tindria conya que fos l’esquerra sobiranista de Madrid- el fòssil d’Izquierda Unida, que estaria bé que algun dia s’adonés que ja som al segle XXI, i el que queda de Podemos, que té com a principal (i gairebé únic) discurs posar a parir tot aquest magma. Amb això és possible fer alguna cosa? En tinc els meus dubtes, i a les darreres eleccions fetes em remeto. L’únic lloc on han fet un bon paper és a Extremadura, i això és perquè allí aquesta pretesa unitat ja feia temps que funcionava -si més no, no es mataven- prova que les unitats no es decideixen en un despatx d’un dia per l’altre, sinó que es practiquen i funcionen quan hi ha rodatge i confiança mútua. I, ara per ara, no veig res d’això entre Sumar, IU i Podemos, de manera que han de millorar molt, i, a més, admetre que són una mena d’esquerra supletòria, d’allí on no hi ha una esquerra específica (fins i tot a Andalusia els han passat al davant des de Adelante Andalucia, tot i que amb l’inestimable ajut d’electorat podemita que abans mort que votar la mateixa papereta que Sumar i IU).

Que s’ho pensi bé, Gabriel Rufian. El festegen els que no el voten -ni el votaran mai- i la fama virtual marxa tan ràpid com es crea. Tenir ressò a les xarxes no es tradueix en vots. Fa poc vaig saber que un influencer polític francès, Patrick d’Arras, que viu a Alacant, i que té desenes de milers de seguidors i centenars de milers de likes quan pontifica sobre política, es va presentar a una elecció parcial a l’Assemblea Nacional francesa per la circumscripció exterior que inclou Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco.  Va treure 186 vots. L’elegida ho va ser per més d’onze mil vots.

I encara un afegit més. A Catalunya, hi ha cretins que creuen que Rufian no és prou català (o no és català tout court). Però a Espanya sempre serà català, especialment per als qui veuen això com un retret. Que tingui present que quan aquell residu polític tòxic que és Albert Rivera es volia menjar el món a Madrid, els taxistes d’allí -que són una espècie a banda- tenien molt clar que era “ese catalán”.

Com per pensar-s’ho molt bé, tot plegat.