Un apunt urgentíssim sobre els decrets-llei d'habitatge

 

Avui es publica un dels decrets-llei sobre habitatge anunciats a corre-cuita a partir d’un desnonament -un de tants- que ha esdevingut emblemàtic. Demà, sembla, el segon, i divendres un ple extraordinari del Congrés per a convalidar-los. O no, perquè no se sap què passarà.

No he tingut l’humor de llegir-me el decret-llei. Qui cregui que això m’inhabilita per a opinar, tindria raó si ho fes sobre el contingut concret, però no és d’això que vull parlar. Són 96 pàgines, gairebé una tercera part d’exposició de motius. Desconfio de les normes que s’han de justificar tant, i encara més quan es tracta de decrets-llei, que haurien de excepcionals i només per rigorosa i urgent necessitat.

Que el problema de l’habitatge és urgent i una necessitat no cal ni dir-ho, i ho és arreu d’Europa. Raó de més per pensar que en dos decrets-llei (i que siguin dos ja és senyal que alguna cosa no va bé) preparats en vuit dies no se solucionarà res. Pedaços, i poca cosa més.

Una altra cosa és si aquests pedaços són útils. Jo tendeixo a creure que no, que la legislació en calent no es bona, i menys la que vol resoldre situacions concretes. És com allò d’abaixar la febre sense tractar la infecció que la provoca.

Per qualitat democràtica, doncs, crec que necessitem alguna cosa més de fons, més estructural, més pensada i pactada, amb més mirada llarga, per a poder capgirar la situació de manera significativa. Desconfio de les solucions fàcils o esquemàtiques que ho fien tot a un pretès lliure mercat -que no ho és, el sòl és un recurs escàs- que, amb moltes dècades, ha demostrat que no funciona però que es veu amb cor de retreure, a mesures que el limiten una mica, que han fracassat... en un any o dos. I també desconfio del cop calent i del discurs contra un “rics” complotistes i sàdics. En general, desconfio de les solucions simples.

M’irrita la sobreactuació amb el desnonament d’aquella senyora -a qui no desitjo cap mal- quan fa un parell de dies es desnonava una família, a Mataró, sense pena ni glòria. Per més sarcasme, si el decret hagués estat vigent, i el segon -el detall del qual encara no coneixem, però pel que s’anuncia- també, el desnonament de la Mari Carmen també hagués estat possible.

Desconfio també del discurs prohibicionista. La meva simpatia pels fons voltors i similars és com u partit per infinit, que tendeix a zero. Però no crec que prohibint desnonaments a seques arreglem res, per molt que es vulgui adduir l’oferta d’alternativa. Estic fermament convençut que cal actuar socialment -és a dir, com a col·lectivitat- per assegurar el dret a l’habitatge, però no veig tan clar que això hagi d’anar a esquenes de l’arrendador, per molt malament que em caigui. El que s’aconseguirà així és impossibilitar el lloguer a persones presumiblement vulnerables en un futur (per edat, per un familiar discapacitat, etc) perquè els arrendadors no voldran arriscar-se.

Em molesta també la barroeria del govern, que instrumentalitza un problema real greu per a fer campanya electoral. Amb els decrets llei, passa per voler solucionar coses, amb propostes demagògiques, i quan les dretes, fins i tot amb una part de raó (però sobretot per politiqueria curt-terminista i perquè defensen uns altres interessos) s’hi oposin, els haurà fet retratar i, amb una mica de sort, mobilitzarà l’electorat d’esquerres (excepte el progre exquisit que, si no es fa exactament el que vol, es queda a casa, que és la millor manera que guanyin les dretes, però això és una altra història).

També em molesta que, com qui no fa la cosa, continuen envaint competències de la Generalitat, i com que el tema és candent, si algú es queixa serà vist com un egoista tiquismiquis que vol obstaculitzar un tema de justícia, o un aliat de la burgesia catalana (que, per cert, és l’única burgesia amb denominació d’origen, a l’estat espanyol). Em molesta molt, a més, perquè a Catalunya hi ha una majoria social i política molt més favorable a polítiques públiques d’habitatge, una majoria que s’ha demostrat i posat en pràctica fa temps, amb mesures que després han estat imitades a Espanya... però fent-se-les pròpies i impedint que, des d’aquí, les modifiquem, aprofundim o treballem. Tot en honor i glòria del gobierno progressista.

En fi, que les coses no es fan d’aquesta manera.