Pressing Banc d'Espanya

 

Abans ho hagués dit. Ahir, a l’apunt sobre el tema aquest, escrivia:

“Si fos conspiranoic, que no en soc (i no en vull ser) pensaria que s’està fent una operació electoralista, sabent que no és viable, per a excitar les il·lusions d’una part de la població, favorable a la idea de tenir un parador (un altre dia podem parlar de si aquesta és l’estratègia turística que hem de tenir com a ciutat -que potser sí- o de si no cal fer mes coses) des de la idea de “si altres capitals de província la tenen, jo també” molt pròpia dels qui tenen com a màxima aspiració ser capital de província espanyola. També presentar-se com els qui han estat capaços de fer alguna cosa amb aquest edifici i que, si no pot ser, és perquè l’oposició és molt dolenta i posa pals a les rodes, i els han de castigar a les eleccions.”

Doncs ja ha començat el pressing. El Diari de Tarragona feia un editorial clamant pel parador i demanant que la gent no posi pals a les rodes, amb la peregrina explicació que “s’hi oposen perquè ho diuen els altres”.

Doncs no, no és per això, almenys per part meva, i em sembla que està clar. Jo he adduït raons objectives, en funció de l’ordenació urbanística, en funció de la l’adequació de l’ús al lloc, i sobre el procés seguit. Això és tan discutible com és vulgui (jo crec que algunes coses no, que són molt objectives, però no ens barallarem per això). Se me’n refot qui ho proposa, i crec que, en aquest blog, he donat repetides mostres d’opinar al marge de qui proposa què.

És més, crec que ningú -o gairebé ningú- discuteix si a Tarragona li aniria bé tenir un parador, com a model singular de turisme. Crec -ara parlo per mi- que a Tarragona hi ha una oferta hotelera més aviat justeta, i augmentar-la per la banda alta de la qualitat no li faria cap mal.

Dit això, una altra qüestió és a on i com. Voler un parador és legítim, i no voler-lo al Banc d’Espanya també és legítim, i no és contradictori. No voler-lo perquè no hi cap -és el que té la física- és també molt legítim, i el que hem anat coneixent fins ara suposa una desnaturalització absoluta de l’edifici, ja sigui per incorporar-hi un volum molt més gran, de manera forçada, que es menjaria el que ara tenim, o envaint -i segurament també amb un excés de volum- uns jardinets que estaria bé no perdre en una ciutat mancada d’espais així.

Això no és estar en contra “perquè ho diuen els altres” ni és “posar pals a les rodes”. És tenir un altre criteri sobre com s’han de fer les coses a la ciutat, i tenir unes altres prioritats. Qui vulgui fer discursos de “tarragoní bo o tarragoní dolent”  ja se’ls pot estalviar. I qui vulgui aprofitar per fer campanya i desprestigiar l’adversari penjant-li la llufa d’anar en contra dels interessos de la ciutat només perquè té unes altres preferències, i perquè creu que les coses s’estan fent malament, també s’ho hauria de pensar molt. A casa meva, d’això en diem demagògia i jugar brut, i no és el que la qualitat democràtica de la ciutat necessita, ni des dels partits polítics, ni des de mitjans de comunicació que creuen que han de decidir què és bo per a la ciutat i què no.

Aguantaré aquest pressing, que ja no ve d’aquí.