La Maria de cal Graner

La mare era anomenada de moltes maneres. Per nosaltres, el germans, la mare, és clar. L'àvia, per les nétes -i n'estava molt cofoia-. L'Encarnació, per moltes amigues -i mira que en tenia!-. La sra. Casadevall, més formal. De vegades era “la mare del Robert” i s'empipava una mica, perquè deia que això era com deixar-la sense personalitat, però després, aquesta mateixa gent, em deia que no cabia a la pell. Què han de fer, sinó, les mares?.

Però en un principi, era la Maria de cal Graner. De profundíssimes -i molt sentides i reivindicades- arrels vigatanes, que de manera generalitzada -i acceptable amb un xic d'indulgència- ella feia sinònim de molt catalanes. Trasplantada de ben jove a Barcelona, els darrers quaranta-quatre anys els ha viscut a Tarragona.

No sé si eren aquestes arrels, però la mare va exercir sempre una catalanitat molt bàsica, molt poc elaborada, i molt persistent. Amb això no vull desmerèixer-la, al contrari. Era un exercici constant a favor de la llengua i del país, molt elemental, que anava des de posar una cinta o una enganxina amb les quatre barres a tot arreu, fins a una militància lingüística allà on arribava. Encarant-se amb les falangistes de la sección femenina, quan li retreien, als anys quaranta, fent el servicio social, que prengués els apunts en català. “Ho faig per economia, que no veuen que en català les paraules són mes curtes?”. I exhibia un reguitzell de monosíl·labs, que, efectivament, escurçaven les ximpleries d'aquella colla de tòtiles. Quan, a l'ascensor de casa, veies el paper de la lectura del gas amb la data en català afegida, ja sabies que hi havia passat ella. Al mercat de Tarragona, on era compradora fidel durant molts anys, hi havia parades, als anys setanta, que la coneixien per “la senyora del català” perquè era qui els corregia els rètols, o els esbroncava -amablement, però els esbroncava- perquè “si els que tu vens són cebes, perquè dimonis has de tenir un rètol que diu cebollas? Que no són cebes?”. Aquesta militància la va portar la secretaria de l'Òmnium Cultural del Tarragonès, una bona colla d'anys, i a deixar-hi moltes hores i molts esforços per la llengua i el país, fent el que més sabia fer, que era organitzar, posar ordre, “s'ha de posar mètode!!!” deia sempre.

I és que la mare va ser una emprenedora nata -ara que està de moda- ja als anys quaranta, i sempre involucrada en activitats comunitàries: des del consell de la parròquia -del qual es va anar allunyant- a l'Òmnium, o a la militància a Esquerra Republicana de Catalunya, una mica a remolc meu, però fins al final, i participant, quant podia, en campanyes i en assemblees. No fa ni dos mesos li van fer un petit homenatge, i n'estava molt cofoia. I darrerament a l'associació de vídues de Tarragona. Encara no fa una setmana va enllestir-ne el butlletí -el feia ella sola des del número trenta-i-tants, i ja anaven pel cent quaranta-cinc-. No sabia estar sense fer res, i, des d'una manera molt personal de fer les coses, dinamitzava tot el que tocava. Sempre amb aquesta voluntat de participar, de no aïllar-se, de fer alguna cosa més que la rutina de la casa.

Ens va ensenyar, als fills, que les coses no es regalen. Crec que als set anys jo -tots els germans- ja tenia assignades algunes tasques de casa -senzilles: parar taula- per guanyar-me la modesta setmanada. Un cert sentit del deure, de la responsabilitat, de ser conscients de les conseqüències dels propis actes, ho vam aprendre a casa de manera molt natural, al costat -o simplement amb- la subscripció al Cavall Fort, la participació als escoltes, o aquell Faristol amb dibuixos de la Pilarín Bayés on vaig començar a aprendre alguna cosa de català, que també aprenia llegint el Zoo d'en Pitus o la Colla dels Deu.

M'adono que la mare -més ella que el pare- ens va transmetre aquestes coses, de la mateixa manera que, del pare, en vam aprendre l'antifeixisme i un sentit progressista de la vida, que segurament li venia d'haver estat oficial de l'exèrcit de la república i d'haver jugat als genolls del president Macià... abans de ser president. Tot, això sí, ja molt matisat per una derrota vital -camp de concentració, batalló de treballadors, postguerra- massa llarga. De tots dos, però, encara que amb expressions diferents, un odi visceral a la guerra. A la segona guerra del Golf, la de les manis del No a la Guerra, la mare va a anar a la seva primera manifestació, i anava al mercat -el seu club, en deia- amb un rètol al pit, fet per ella mateixa, que deia “NO A LA GUERRA!!!”. Si no el va llençar fa poc, encara el tenia penjat al seu despatx.

Com veieu, l'hi he d'agrair moltes coses, a la Maria de cal Graner. N'hi ha més, de coses, bones i dolentes -com tothom- que segurament ja han de quedar entre nosaltres dos. I aquest dilluns, després de noranta anys molt viscuts, molt aprofitats, encara amb molta empenta i amb moltes ganes de viure, i plena de projectes, ens ha deixat de cop.

No sé si t'ho vaig dir totes les vegades que calia o que volies -segur que no- però saps que t'estimo. Gràcies per tot.