Gràcies, Xavier

L’amic Xavier Sabaté ha tingut l’amabilitat de dedicar un dels seus escrits (aquí) al recull d’articles que vaig editar fa uns mesos. La cortesia obliga –i amb molt de gust- a correspondre amb un agraïment, però com que uns “gràcies” sembla poc, i crec que paga la pena aprofitar temps, espais i energies per a dir més coses, allà va.

He volgut començar dient “amic Xavier Sabater”. Com que l’origen de la relació, i allò amb què molta gent ens pot relacionar, és el món polític, remarco això d’amic, perquè lamentablement, en aquests temps de traç gruixut que vivim, cal fer notar que la discrepància ideològica –potser, de vegades, més partidària, més del com que no pas del què- no ha de ser obstacle per a la relació personal, el respecte, i l’intercanvi de parers. Sobretot això darrer, perquè si no és amb els que no són exactament com tu, amb qui ha de ser?

En Xavier fa molts elogis del meu llibre –gràcies!- i remarca, com ho va fer el comú amic Josep-Fèlix Ballesteros al pròleg del llibre, que algunes de les coses que tracto són incòmodes en l’escenari políticament correcte tarragoní. Me n’alegro, perquè crec –ho vaig llegir en un article de Maria Aurèlia Capmany, no sé si cita o collita pròpia, però podria ser això darrer perfectament- que la veritat necessita ser dita per a poder exercir els seus efectes benèfics. És clar que, en el camp de les opinions, es tracta de les meves veritats, que no necessàriament ho són per a tothom. Però com que la majoria de les vegades tracto de temes més o menys relacionats amb el territori, que són devoció, afició i professió meves, també he de dir que m’irrita molt la superficialitat, l’atreviment ignorant, amb què es fan moltes afirmacions. No sempre totes les opinions són respectables, i no ho són gens aquelles que demostren una completa ignorància o la falsedat de dades i arguments.

Ens hauríem de preguntar –sé que l’amic Xavier ho fa, perquè n’hem parlat sovint- què ens passa, a Tarragona, que costa tant poder debatre d’aquests temes que ens afecten. Debatre, no fer soroll. Exposar idees, conceptes, dades, arguments. Pensar a mig i llarg termini, sense tacticismes absurds. Estem molt, massa, mancats d’espais de debat, i encara més mancats d’una actitud oberta al debat sense penjar-hi immediatament totes les etiquetes partidistes en el sentit més negatiu possible. Hem arribat a l’absurd que atribuïm, a l’adscripció de sigles de les persones, les idees que exposen o què defensen –s’oblida la capacitat de pensar per compte propi, potser per poc practicada- i així ens és més còmode –i més senzill, perquè no cal pensar- el rebuig o l’acceptació d’aquella idea. I això suposa un enorme empobriment personal i col·lectiu. Pensar, parlar, discutir –no insultar-se- amb gent que no pensa exactament com un mateix; fer-ho a partir del que realment es diu i no del que es pensa que ha dit  -o que hauria de dir- en funció de si és d’aquests o d’aquells (en una identificació que també és falsa: s’atribueixen uns pensaments col·lectius erronis, sense cap contrast amb la realitat). Tot plegat una distorsió contínua que ens bloqueja col·lectivament perquè no ens permet canviar d’idea, un procés imprescindible per a moure’ns i avançar.

Last but not least: Xavier, dinar sol és molt depriment (t’ho diu algú que ho fa sovint). Una altra vegada, si pots i vols, tanca el llibre i dinem plegats. Una abraçada, bon Nadal, i moltes gràcies per les teves paraules, pel que hi ha abans de les paraules, i pel que hi haurà després.