Zona verda d'aparcament

Sé que aquest és un tema polèmic, i que si començo dient que personalment no m'afecta gaire perquè no tinc cotxe i no en tindré -no sé conduir i no n'aprendré- potser hi haurà qui em dirà que no em posi on no em demanen. Però resulta que sóc ciutadà tarragoní, i aquestes coses -la ciutat- sí que m'afecten. Endavant, doncs: estic d'acord, d'entrada, amb la zona verda a tota la ciutat.

D'entrada només, perquè crec que aquesta no pot ser una mesura aïllada en una política de mobilitat, que ha de tenir en compte tots els mitjans de transport, tots els motius de mobilitat, totes les necessitats de mobilitat, i totes les diferències en el teixit urbà i, per tant, en la trama viària. Si el pla de mobilitat urbana que ara es presenta no contempla tot això, i no preveu mesures en tots els camps, aleshores això de la zona verda serà un pedaç. Encara no conec el detall del pla, de manera que per això les reserves.

Però hi estic d'acord per una qüestió elemental: la xarxa viària, el carrer, la via pública -que és allí on aparquen els cotxes, quan poden- és ciutat. En termes jurídics, és domini públic. Per tant és destinada a la ciutadania, i evidentment, quan és utilitzada temporalment -una temporalitat una mica llarga- de manera exclusiva, se substreu de l'ús ciutadà.

És, si fa no fa, el mateix cas que les voravies. Tots entenem que una terrassa d'un bar, que ocupa la voravia amb taules i cadires, durant un temps, no permet que el ciutadà l'utilitzi. D'això, se'n diu un ús privatiu del domini públic. I està sotmès a una taxa municipal perquè, en el fons, la ciutat està llogant una propietat seva a un ciutadà concret.

Amb l'aparcament, estem fent si fa no fa el mateix. I distingeixo la circulació -que també és un ús de la via pública- de l'aparcament per la diferència de continuïtat en l'ocupació.

Evidentment, això no pot ser una mesura aïllada, ni de mobilitat ni de la fiscalitat aplicada a l'automòbil. Seria bo conèixer la quantitat de diners que cal invertir en la via pública per a ordenar el trànsit o per a la conservació material, que seria diferent si no hagués de tenir en compte la circulació rodada. Parlo de la que realment cal i no de la que s'inverteix, perquè aquesta hauria de ser la mesura de comparació amb el que s'ingressi. És la manera per la qual la ciutadania podria decidir si creu que està compensat, si cal apujar els impostos, o el que sigui. Altrament, passa que els que no tenim cotxe acabem pagant una part d'això. I entenc i comparteixo que els impostos no s'han de veure només amb una funció personal, sinó que hi ha una dimensió col·lectiva, però també és cert que una major correspondència entre les despeses que ocasiona una activitat determinada i els tributs a la qual està sotmès és una mesura de salubritat pública. El contrari és allò que es coneix com a externalitats, que distorsionen l'economia. Sobretot la del que paga.