Notes sobre les eleccions municipals (1. De l'independentisme)

 

El resultat de les eleccions municipals ha estat presentat, de forma general, com una ensopegada per a l’independentisme, i especialment per a ERC, amb l’afirmació que ha perdut 300.000 vots. Això, realment, són dades objectives, i dissimular-les seria un error. Però el que sí es pot fer és contextualitzar. No per relativitzar o ignorar, sinó per entendre millor.

D’entrada, els resultats electorals es comparen amb les eleccions immediatament anteriors del mateix cicle (municipals amb municipals, europees mb europees..) però seria bo veure també -també, no només- períodes més amplis. Així ens adonaríem que les eleccions municipals més anòmales van ser les del 2019, en termes de participació, que va ser del 64.81% a Catalunya. Les del 2023 van tenir una participació del 55.55%, nou punts per sota... però en la mitjana habitual, com al 2015 (58.52%) al 2011 (55.01%) al 2007 (53.88%) al 1999 (55.87%) o al 1991 (57.74%). Les excepcions, a més del 2019? Doncs el 2003 (i no gaire, un 61.47%) i el 1995 (64.77%) a més de les tres primeres (1979, 1983 i 1979; que, tot i això, van tenir un mínim de 61.46%). És a dir, que el 2019 van ser les terceres eleccions amb la participació més alta.

Podria fer més malabarismes aritmètics (sobre a on i quants vots puja i baixa cadascú) però s’acabaria assemblant a aquelles nits electorals impossibles -i, val a dir-ho, cada cop menys freqüents- en què tothom guanyava.

Ara bé, em semblen interessades algunes interpretacions, més que res per generalistes. Creure que tot el vot independentista que s’ha quedat a casa (que és bàsicament el que ha passat, una part no ha anat a votar altres opcions, tot i que caldria anar cas per cas, que cada poble és un món) ho ha fet pels mateixos motius i intencions em sembla una temeritat, i, molt sovint, un escombrar cap a casa. Podríem parlar d’unes altres patacades importants (ERC ha perdut el 36% dels vots del 2019, però els més purs dels purs de l’independentisme d’esquerres n’han perdut un 24%, que no és poca cosa, i un 43% des del 2015). Però no.

I això ens porta a una altra reflexió, més de fons, que és aquesta voluntat de parlar de l’independentisme com una sola cosa, homogènia, en bloc. Això és situar l’independentisme fora de la normalitat; és dir que, per una banda, hi ha els partits “normals”, amb diferències de model de ciutat, de pràctica de govern, de fonaments teòrics (quin tip de riure, si demanéssim tot això seriosament a segons quins partits!)  i, per l’altra, els independentistes, que no juguen aquesta lliga. Això és veu molt bé en la informació (sic) que solen presentar mitjans com ara la Vanguardia o el Periódico (parèntesi: Pablo Iglesias, persona que crec que té un bagatge molt més sòlid que molt del personal polític que corre per la política catalana i espanyola, porta un temps denunciant la parcialitat escandalosa de determinats mitjans contra l’esquerra; també caldria examinar la parcialitat, menys barroera però no menys efectiva, des d’una suposada progressia contra l’independentisme). Continuo: què fan aquells mitjans? Presentar l’independentisme com un tot i, quan hi ha divergències -inevitables, en formacions polítiques diferents i amb models de país i fonaments ideològics diferents- aleshores és una olla de grills, estan dividits, etc. En canvi, PP i PSOE poden discrepar però no llegireu mai que “el constitucionalismo (sic) està dividido”. Per  no parlar quan algú d’un suposat entorn indepe diu alguna barbaritat (sobretot a les xarxes) contra algun personatge més o menys espanyolista (o unionista, o constitucionalista; poseu l’adjectiu que vulgueu). Aleshores es parla del “linxament indepe contra xxx”. Heu llegit mai que el linxament contra un indepe -que n’hi ha, i tant si n’hi ha, a les xarxes!- sigui presentat com “atac de l’espanyolisme etc contra xxx”? No, és clar. Perquè aleshores, si en parlen, té nom i cognoms, no és un tot.

Aquesta és una imatge que perjudica l’independentisme, perquè l’expulsa de la normalitat, i no hi hauríem de caure, com tampoc no hauríem de caure en pensar que és un món homogeni, que tothom pensa igual i actua igual. De fet, amb segons qui, em molesta molt que m’hi afegeixin. Parlem d’això, a l’apunt següent.