Notes sobre les eleccions municipals (2. Ripoll)

 

Aquesta ha estat una de les sorpreses (dolentes) de les eleccions. A les eleccions al Parlament del 2021 vaig escriure:

“Per cert, aquella fantasmagòrica usurpació de les venerables sigles del Front Nacional de Catalunya, que també se situa a l’extrema dreta, ha obtingut uns miserables –per quantitat i per qualitat- 4.976 vots. El feixisme té nació, i no és la nostra.”

Doncs ja no ho puc dir amb aquesta rotunditat (per cert, el 2021, FNC va treure 37 vots, el 0.93%, a Ripoll).

Més a prop de casa, a la Masó, n’han tret 91, un 54.49%, i majoria absoluta. Poca broma.

Practicant ara una sociologia d’estar per casa, una de les coses que em preocupen d’això (més enllà, que no és poc, del fet que hi siguin) és que he observat una certa comprensió envers aquesta trepa. Als comentaris de les versions digitals dels mitjans, que, tafaner com soc, no deixo de mirar, hi he vist una alarmant benevolència (“diuen el que tots pensem”, “són coses sensates, ja era hora”) que, a més, identifico amb un sector molt concret (ja he dit que és sociologia d’estar per casa): als comentaris al diari Ara; com que sempre solen ser els mateixos comentaristes, amb perfils identificats pel diari, pots saber de què i com solen parlar; doncs bé, molts dels comentaristes benèvols formen part dels habituals no surrender, borrasistes, i companyia. De cap manera pretenc extrapolar-ho a tot el món de JxC, on conec gent molt decent i hi tinc amics (sovint, però, al marge de la política diària) però no deixa de preocupar-me. Correm el risc que, enlluernats amb l’estelada amb què s’emboliquen, hi hagi qui “comprengui” massa, i es produeixi allò que a França en van dir la lepenització dels esperits, que vol dir quan la dreta clàssica va començar amb allò de “jo no soc racista, però...”; és a dir, a comprar el discurs de l’extrema dreta. I ja han begut oli.

Paradoxalment, la presència d’una extrema dreta catalana reforça el que deia a l’apunt anterior, que és la normalització dels espais polítics. A Catalunya no som immunes al que passa arreu d’Europa, i si hi ha un retorn del feixisme, a nosaltres també ens toca, no som un reducte aïllat. Però si l’existència de VOX no qüestiona l’existència d’Espanya, o la “unidad” o el que sigui, no admeto que l’existència de feixisme català serveixi per desqualificar la totalitat de l‘independentisme i encara menys el món del catalanisme polític o la mateixa   nació catalana. L’existència d’un sistema de partits propi és senyal de normalitat com a nació, i això vol dir que també hi pot haver -quin remei!- escòria com aquesta.

Perquè, això que quedi clar, aquesta merda no la vull ni aquí ni enlloc. Són una porqueria impresentable, i se’ls ha de derrotar, aquí i arreu. Sense contemplacions.

I fer-ho de manera intel·ligent. A veure si deixem de fer-los propaganda amb accions en contra que els permeten victimitzar-se i aparèixer a les teles (a segons quines, que ja les coneixem) com a “perseguits por los radicales”. A veure si aquests “radicales” aprenen unes quantes lliçons de primer de propaganda, o a veure si deixen d’estar infiltrats per provocadors. Una cosa i l’altre serien senyals de maduresa, que ja toca.

Però també entendre, no l’extrema dreta, sinó l’electorat. Si hi ha una part significativa de la població que és sensible a aquest missatge i els vota, és que hi troba respostes; equivocades, però respostes. I, per tant, hem de saber respostes a què, i donar alternatives. I això no passa per aquesta superioritat moral amb què funcionen algunes soi-disant esquerres “de debò” ni amb paternalismes estúpids. Sempre he pensat que és molt significatiu que una part d’aquest vot s’obté en espais on, fins aleshores, les esquerres eren majoritàries (l’exemple més clar és França i el FN; hi ha un magnífic llibre, l’Archipel français, que en part tracta això; en vaig parlar AQUÍ). També passa –insisteixo, en part- aquí. Per què passa això? Per què alguns –no tots, però prou per a ser significatiu- votants d’esquerres fan confiança a l’extrema dreta? El rebuig, dir que s’equivoquen, el paternalisme perdonavides, o ignorar-los no serveix. Hi ha problemes específics, amb preteses solucions fàcils –que no ho són, això està clar- i cal donar explicacions i solucions realistes, i fer-ho sense comprar el plantejament inicial (no em resisteixo a posar l‘antecedent: quan el flamant alcalde de Tarragona –ai!- s’arrenglerava amb els opositors al projecte de la Ciutat Residencial de Tarragona, estava avalant el marc mental, el relat, de l’extrema dreta: els mena són un perill, i no els volem aquí. I el mal ja està fet).

Sóc conscient que no és fàcil, que fa perdre vots –sobretot si es fa malament- però motiu de més per a fer-ho molt bé. El veritable cordó sanitari –que també s’ha de fer- no és (o no és només) no votar-los res; és, sobretot, aïllar-ne aquestes idees i discursos, i la millor manera és demostrant que es tenen solucions millors als problemes reals i no als inventats d’aquesta trepa.

Tenim molta, molta, feina.

(la imatge no està mal posada; aquesta trepa els poso cap per avall)