diumenge, 24 de juliol de 2022

Sobre la Ciutat de Repòs i de Vacances de Tarragona, amb una coda més general però no per això menys important

 



En altres mitjans -fonamentalment xarxes- m’he pronunciat sobre aquest esperpèntic debat al voltant dels nous usos de la Ciutat de Repòs i de Vacances. He de confessar, però, que no m’esperava la virulència de la reacció d’alguns veïns de Llevant (no “dels veïns” de Llevant!) i menys la implicació que algun grup de l’oposició hi va tenint (d’alguns altres no m’estranya gens). El tema dona per molt; anem per parts:

1. Un projecte per a la Ciutat de Repòs i de Vacances (CRV, a partir d’ara). Aquest aspecte l’ha remarcat molt l’alcalde, i amb raó, i em sembla que no l’hauríem de perdre de vista: un equipament immens, amb moltes possibilitats, en un lloc de privilegi, i que pot tenir una projecció nacional, no només local, que porta onze anys tancat, tornarà a estar en ús després d’una obra de restauració important, i sense perdre la titularitat pública. Som conscients del que costa, això?. Resoldre una cosa així comporta moltes passes i superar moltes dificultats, i sé de què parlo: professionalment (i perquè va ser així, no entraré en més detalls) vaig participar en part d’aquest procés de desencallament, i sé el que costa.

Aquesta reflexió em sembla oportuna perquè, ingenu com soc, esperava un capteniment diferent dels partits de govern. Dels que no han governat mai, o no ho pretenen, em puc esperar qualsevol cosa, però dels qui han hagut d’afrontar aquesta mena de dificultats em semblaria exigible una major comprensió, complicitat fins i tot. Que no és incompatible amb la crítica, només faltaria, però sí amb determinades crítiques i posicionaments.

(I, per cert, en aquest tema d’inversions i equipaments per part del Govern de la Generalitat. Estan en marxa, i sense retorn -i també, tot, ha costat molt- el nou hospital Joan XXIII, el Centre Obert; sembla -això encara costarà- la Ciutat de la Justícia; el TramCamp,  el Palau d’Esports ja és a disposició de la ciutat. Francament, per estar “castigats” i “discriminats” per aquest govern dolent de Barcelona -ai! uix!- antitarragoní... deú-n’hi-do, no?).

Però posar en marxa una cosa com la CRV o similar vol dir resoldre temes de titularitat del patrimoni, de la gestió posterior, d’encaix urbanístic, amb tot el que això comporta (seguretat, aparcament, mobilitat, instal·lacions...). Vol dir finançament, el més important; vol dir pla econòmic-financer per a veure les despeses d’explotació. Tot això, que no és fàcil, és imprescindible i és el diferencial entre les ocurrències –“aquí hi hauríem de posar això!”- i els projectes, I necessitem més projectes (i realitats, és clar) i menys ocurrències.

Per tant, benvinguts els debats seriosos, amb dades, propis de gent seriosa, i deixem les ocurrències per a les sobretaules.

 

2. Qui hi anirà, a l’Alberg?. Aquest sembla ser un dels cavalls de batalla dels veïns que es queixen (no de tots els veïns, amb això no hi insistirem mai prou). Primer focalitzat molt directament en els menors no acompanyats, i després en “joves amb necessitats d’atenció psico-social”.

Sobre això, el discurs principal ha estat dir que no, que és un alberg familiar com els de la resta de la Xanascat, i ja està. I sobre aquest argument he dit, ja fa temps -perquè això ve de lluny- que em sembla, com a mínim, incomplet. 

I si també s’hi allotgen menors no acompanyats o col·lectius de joves amb necessitats psico-socials, què passa? Que no poden fer-ho? A sant de què?. En aquest i en qualsevol dels albergs de la Xanascat, només faltaria. Val a dir que aquest ús no seria permanent, però per motius de les característiques de l’equipament, no pel col·lectiu. Massa gran, per a una estada permanent,  per a col·lectius que no són tan nombrosos i on, perquè l’atenció sigui bona, són més aconsellables instal·lacions més reduïdes, però per res més. Aquells col·lectius rebutjats per alguns veïns de Llevant tenen tot el dret a fer ús de la CRV, i és més, és bo que ho facin. Són col·lectius vulnerables, que necessiten de l’atenció dels serveis socials, i jo vull que aquesta atenció sigui el més digna possible. I la CRV ha de ser digna per això.

La naturalesa discriminatòria del rebuig salta a la vista, i la necessitat d’anar més enllà del “no hi aniran” també. Imaginem que el debat fos “a la CRV hi aniran xinesos!” i davant la queixa d’algun energumen es digués “no, tranquils que no n’hi aniran, de xinesos”. Substituïu xinesos per menors no acompanyats, i es veu la insuficiència de dir que no, que no hi aniran. Doncs això.

 

3. L’oposició. Puc entendre -que no compartir ni justificar- l’oposició d’alguns veïns. És un cas de NIMBY de manual (m’agradaria una adaptació al català, però el Termcat ja ho ha acceptat). Que determinats partits polítics s’hi apuntin, també ho puc entendre, porten el racisme (que és una forma de classisme) a l’adn, i també la demagògia i la mentida per l’electoralisme més cutre. Recordeu, fa uns anys, que aquell fenomen de l’Alejandro Fernández va generar una tempesta política local proposant prohibir el burca a la ciutat, quan, a Tarragona, les dones amb burca es podien comptar amb els dits d’una mà (i si el porten... què? prohibir-lo? O millor actuar per empoderar aquestes dones?). Durant unes setmanes no es va parlar de res més, es va votar al ple.. i, com deia Cervantes, “fuese y no hubo nada”. Però havia aconseguit ser el centre d’atenció -això li agrada molt- i fomentar por i ansietat -completament absurdes- en uns sectors, a veure si després ho traduïa en vots.

Però resulta que hi ha algú més que va acompanyant aquest procés. No sé si és el conjunt del partit, o és una iniciativa personal de qui ha d’encapçalar la llista municipal, i fa això pensant que encara és al seu partit d’origen. Rubén Viñuales, que es de qui parlo, i el PSC, s’hi han apuntat, amb total inconsciència -espero!- i en poden sortir molt malament.

Perquè, en aquestes coses, la gent prefereix l’original a la còpia. I això valdria per a la mateixa candidatura de Viñuales (el PSC ha fitxat? O ha cedit el nom a un altre espai polític?). El copyright del racisme, de la discriminació, de la demagògia sobre els debats de seguretat, el tenen VOX i el PP, o el PP i VOX, que tanto monta (C,s també, però, als morts, el que cal fer és enterrar-los i, en alguns casos -com aquest- oblidar-los). Alimentant aquest debat en aquests termes, el PSC alimenta i dona vida al feixisme.

Aquesta idea, la de cavalcar el tigre, donar aire a determinats discursos amb la idea que facin la feina bruta -desgastar el govern, en aquest cas- i després ja vindré jo a cobrar, és més vella que anar a peu, però no sempre surt bé. I m’agradaria saber si el PSC ho avala o no, perquè soc dels que creu que l’espai del PSC, el seu electorat (o una gran part) és imprescindible per a la construcció d’una majoria política i social de progrés a Catalunya. He parlat sovint amb molt de respecte, del PSC (tot i que m’ho posen molt difícil) i m’agradaria pensar que no estic equivocat. En el món municipal, el PSC, el més recent, havia tingut alcaldes (també de grans ciutats amb complexitat social) com ara Granollers, amb un capteniment nacional molt clar. El PSC de Tarragona vol ser així? O prefereix ser d’aquell PSOE neofalangista, jacobí, sortit del Celtiberia Show?. No pot ser tot a la vegada.

 

4. El fets del ple de divendres 22 han estat, per ara, el darrer episodi d’aquest espectacle grotesc. Un centenar de persones escridassant l’alcalde i impedint el desenvolupament del ple (per cert, que van començar a cridar quan es debatia una moció sobre els fets de Melilla; coincidència? No ho crec...). Fins que l’alcalde, tip de l’escàndol, fa desallotjar la sala.

D’entrada, relativitzem una mica -una mica!- el que va passar. No és el primer cop que passa, ni serà l’últim. Jo mateix, amb més gent, vaig ser expulsat del saló de plens fa prop de quaranta anys per l’alcalde Recasens quan em queixava de no sé què (que no ho recordi demostra que no devia ser tan important, però quan tens vint anys t’ho semblava molt!). Això continuarà passant. I que escridassin l’alcalde...  Pau, això va amb el sou.

Dit això, també entenc que els expulsessin del ple. És una possibilitat, i l’has d’assumir quan decideixes anar per aquesta via.

Els veïns diuen que es queixen perquè no se’ls dona explicacions, però no sembla que les volguessin escoltar, al ple. La comunicació sempre és millorable, sens dubte. Però jo recordo perfectament -no la data, i n’he buscat la foto però no l’he trobada- una reunió, a l’Ajuntament, amb representants de les associacions de veïns de Llevant i amb representants de la Generalitat. Informació, n’hi ha haguda. Molt em temo, però, que el que passa és que alguns veïns no han sentit el que voldrien, que és una declaració -gairebé una penitència- dient que, a la CRV “no hi haurà mai cap menor no acompanyat, ni cap col·lectiu de joves amb necessitats d’atenció psico-social”. I me n’alegro que això no hagi estat dit, perquè, com he dit i repetit, crec que tenen tot el dret del món a fer servir qualsevol dels albergs de la Xanascat. No confonguem el “no em diuen el que vull” amb “no hi ha informació”. Això és com quan algú es queixa que no hi ha participació, quan, el que vol dir, és que ha participat però no li han dit que sí. No fotem.

 

5. Conclusions? La CRV ha de ser, ha de tornar a ser, un esplèndid alberg, propi per al turisme familiar assequible, obert a tothom, i això és bo per a la ciutat, i ens n’hauríem d’alegrar. Defensem el dret de menors no acompanyats i de qualsevol col·lectiu de joves que necessiti d’atenció social per qualsevol motiu a fer ús de la CRV. Rebutgem qualsevol intent de discriminació classista i racista (si no són el mateix). Rebutgem el discurs reaccionari i feixista dels partits reaccionaris i feixistes. I el PSC, que pensi al costat de qui vol estar, i que no jugui amb foc. Hi pot perdre l’ànima, si és que n’hi queda.


6. I una coda. Quan l’esquerra li riu les gràcies a l’extrema dreta, quan la blanqueja, quan en comparteix anàlisis, propostes, temes, l’única beneficiada és l’extrema dreta. Llegiu aquest magnífic article sobre l’esparverador panorama que es dibuixa a Itàlia AQUÍ. I ja sé que Tarragona no és Itàlia, i que hi ha moltes diferències, però hi ha un rerefons comú: al feixisme, ni aigua. I coincidir-hi, ni que sigui circumstancialment en alguna ocasió, és donar-li carta de naturalesa. El PSC ja va considerar normal governar amb el PP a Tarragona, amb un PP que no enganya a ningú. Ara, no sé si en un símptoma de desesperació o de ceguesa política, s’ha lliurat a qui va encapçalar, a Tarragona, un «projecte» polític tan infumable, frívol, barroer, maleducat i impresentable com Ciudadanos, refugi d'aprofitats i d'arribistes sense escrúpols. S’ho ha pensat bé? Tinc bons amics, al PSC. Gent que tenen una llarga trajectòria democràtica, i que respecto, malgrat, molts cops, actituds i llenguatges del PSC actual, que més d’un pateix en silenci. Ho entenc; jo mateix, no sempre estic d’acord amb tot el que fa o diu el meu partit. Afortunadament!!!!! perquè aleshores ja no seria un partit, seria una església o una secta, i jo no penso renunciar mai al dret -al deure, hauria de dir- de pensar pel meu compte, i, si cal, d’equivocar-me pel meu compte. Compartir taula i temes amb el feixisme és normalitzar-lo, ajudar-lo a créixer i a fer que sembli alguna cosa decent. I, quan això passa, ho paguem tots, no només els qui de manera càndida i irreflexiva, moguts per un miserable i miop càlcul electoral a curt termini els han donat oxigen.  Que no badin. I no badem, tots plegats. 

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada