Una certa idea de Catalunya

 

L’expressió «una certa idea de França» inicia les memòries de guerra de Charles De Gaulle, per expressar una visió del país. L’he feta servir sovint, perquè la crec encertada -De Gaulle era un magnífic escriptor- sobretot per a reivindicar el polític visionari, el que va més enllà de la pura gestió, del dia a dia. Tenir una certa idea entronca amb aquella definició que l’estadista pensa en la següent generació i no en la següent elecció, en voler fer allò que estàs convençut que cal que sigui fet, encara que ara molta gent no ho entengui; una manera de veure i de fer les coses que sempre m’ha agradat i que explica perfectament perquè no he tingut cap mena d’èxit polític en ma vida i sempre m’han bandejat. És igual.

I una certa idea de Catalunya és el subtítol de l’enorme, en tot els sentits, biografia de Josep Tarradellas que ha fet l’historiador Joan Esculies, que ja fa temps que ens obsequia amb nombrosos, interessants, i ben fets treballs biogràfics i històrics sobre l’apassionant Catalunya dels anys trenta. Joan Esculies és un historiador rigorós, solvent, ben documentat (només cal veure l’apèndix documental del llibre que també en podríem dir monumental) i això és d’agrair. La confiança que un té amb un llibre o article seu contrasta amb el que provoquen dotzenes d’indocumentats; ja sabem que la ignorància és molt atrevida.

La biografia de Tarradellas -a partir d’ara, biografia de referència- aclareix moltes nebuloses, bona part de les quals obra del mateix Tarradellas, que s’inventava el seu passat a conveniència, i explica moltes vicissituds del personatge i del que l’acompanya en l’exili, la institució de la Generalitat i el partit ERC. La fèrria voluntat de controlar una i l’altre, amb un afany de poder (i també amb un clar sentit del que vol dir exercir el poder) són la línia fonamental de l’existència de Tarradellas, a la qual va subordinar una vida personal i professional que també haguessin tingut interès per elles mateixes.

Aquest afany de poder -indestriable, insisteixo, d’un sentit de què vol dir manar, com i per a fer què- ha estat sovint motiu de bescantament del personatge. Curiós que es pugui criticar un polític per fer de polític.... Que les maneres no són exemplars, impol·lutes, pròpies d’una germaneta de caritat? Quin descobriment!.

Reconec, però, que no tinc per Tarradellas la consideració moral que puc tenir per altres personatges històrics (que, això sí, han tingut unes trajectòries molt diferents) com Salvador Seguí o Francesc Layret (que no van governar mai). Sí que li tinc la consideració per ser un professional complet de la política, i una persona amb un sentit modern de la imatge i de la informació. Però també és cert que l’apropiació que en van fer els panegiristes de la Transición ejemplar, del monarquisme, del post-franquisme, i també del socialisme antipujolista, em va embafar. I així com crec que, des de mitjans del setanta -quan comença a ser present a Catalunya- i mentre va presidir la Generalitat provisional, va poder fer moltes coses que, a qualsevol altre, no se li haguessin tolerat, per no perjudicar la institució, també penso que ell mateix es va agradar com a enfant terrible despotricant de Pujol i deixant-se estimar -no sé si manipular- per un entorn socialista, de la mateixa manera que es va acompanyar de franquistes aprofitats, com ara Manel Ortínez, mentre acusava de franquistes gent d’Òmnium -entre els quals hi devia haver de tot, com a tot arreu.

I aquest em sembla que és el punt dèbil del llibre -repeteixo: magnífic llibre- de Joan Esculies. Em fa l’efecte que l’autor pateix una mena de síndrome d’Estocolm amb el biografiat, que fa que alguns adjectius -ressentit, venjatiu- es reservin per als adversaris de Tarradellas, però que conductes d’aquest, igualment censurables, només es descriuen, sense qualificatius.

Que consti que Esculies no estalvia assenyalar els girs de Tarradellas, els anatemes, les fílies i fòbies, el camaleonisme. Tot això hi és ben present, i de cap manera en fa una ensabonada, com ara el llibre d’Udina o similars. Però també hi ha mirades amables, com disculpant tot això, o buscant algunes explicacions que no tenen la solidesa de proves irrefutables. Per exemple, el rumor mai no confirmat que es va apropiar part de la tresoreria -la poca que quedava- de la Generalitat. Esculies argumenta que els seriosos problemes econòmics dels seixanta proven que no hi havia tal apropiació. Home, també podria ser que ja se l’hagués gastada. Coses així.

En aquest sentit, em sembla encertada la crítica que li va fer Joan B. Culla (posaria l’enllaç, però soc incapaç de trobar-lo) en el sentit que Esculies sembla voler crear un projecte polític tarradellista, consistent i persistent, que jo -com Culla, però ell molt més documentat- no acabo de veure, i encara menys amb moltes dosis de presentisme, quan, precisament, Tarradellas s’anava adaptant a tot segons la pròpia conveniència. Pretendre preveure què faria o diria ara Tarradellas és completament inútil (i per això no ho fa Esculies al llibre, que consti) però ha estat fet en moltes crítiques i ressenyes. Diria que, en això, el pitjor de Tarradellas són determinats tarradellistes. I és que quan algú és tan elogiat per individus com Martín Villa, l’ABC, o Felipe Gonzalez.... mau!

Per això és útil aquest llibre, malgrat el que he dit. Hi ha una quantitat brutal d’informació, de dades, de matisos, que permeten superar aquesta pantalla de la Transición i conèixer molt millor un homenot complex, contradictori, polièdric, fora de motlles com Tarradellas. 1186 pàgines que passen volant, i que són molt recomanables.