Noves maneres de perdre el temps i crear-se problemes que no tenim

Superada la ressaca electoral i de pactes, sembla que l'independentisme, en la seva vessant més il·luminada, ha trobat noves maneres de gastar energies i d'enemistar-se -encara més- amb seu principal enemic, que és el mateix independentisme. Espero que tot plegat sigui foc d'encenalls, però segur que, per poc que sigui, serà una pèrdua de temps i d'energies.

La victòria per la mínima de Barcelona en Comú, i en especial la seva relació amb l'independentisme (això de “procés” no m'agrada gens, encara que s'ha imposat i és impossible no usar-lo, ni que sigui per comoditat) ha desfermat tota mena de discursos. I, entre aquests, els discursos que qüestionen si Ada Colau -perquè s'hi personalitza del tot- és o no és independentista, si és una mena de cavall de troia de l'espanyolisme, si l'hem de sumar a no sé quin bàndol, si se l'ha de combatre... En fi.

D'entrada he de dir que aquesta concepció gairebé religiosa de l'independentisme (o del sobiranisme, o del procés, o com en vulgueu dir) em sembla gairebé obscena. Han sortit tot d'opinants negant o atorgant carta de naturalesa independentista, encara no sé amb quina autoritat. Es pregunten “si hi creu de debò” o no. I alguns anatemitzen qualsevol força política indepe que es presti a parlar-hi o -horror!- a pactar-hi alguna cosa.

Anem a pams. Jo no sé què pensa Ada Colau sobre tot això, però si ho volem saber, potser que li ho preguntem. Però el més important és què pensa el seu electorat, que són uns quants més, i dubto que hi hagi una posició monolítica, de la mateixa manera que no hi és en les altres forces. Hi deu haver moltes opinions i molts matisos.

Però el que tinc molt clar és que, dels darrers resultats electorals, del 9-N, i de les enquestes -això darrer amb moltes precaucions- no sembla que l'independentisme baixi, però tampoc no puja gaire, i es continua movent en un quaranta-i-tants per cent. Déu-n'hi-dó, però no prou. Per guanyar, de manera incontestable, cal una mica més. I d'on ha de sortir aquest “una mica més?”. Evidentment només pot venir dels que no hi són, això cau pel seu propi pes. Els que no hi són, són en un altre lloc. I quins altres llocs hi ha, a més de l'abstenció (que també ens ho hauríem de fer mirar)? Doncs queden el PP, el PSC, C's.... i el magma IC, Podemos, Barcelona en Comú, i tot això.

Aquest 10% que sembla que falta vindrà abans del bloc PP+PSC+C's? Ho dubto molt. Veig molt més recorregut a l l'altre bloc, però dubto que sumem ningú si ens dediquem a dir-los el nom del porc, i els assenyalem com l'enemic. Això només els empenyerà a l'altra banda. Per convèncer, cal seduir, i això no es fa a garrotades. De manera que, keep calm, i parlant la gent s'entén.

I una altra mini-polèmica -i espero que més mini que polèmica- apunta amb la fórmula de jurament dels regidors. D'entrada, he de dir que això dels juraments, i dels honors, i aquesta retòrica, em sona a drama calderonià, i a allò del “si no lo hicieres, que Dios os lo demande” que sentíem al telediario a principis dels setanta. Crec que en una societat democràtica, qui passa comptes és l'electorat amb el seu vot, i això dels juraments i promeses és un anacronisme. Però, si s'ha de fer, no ho compliquem més. La fórmula aquella de l'imperatiu legal ha servit per treure's de sobre una nosa formal, i ningú ha dubtat del compromís i de la no submissió de centenars de persones en parlaments i ajuntaments. Calia, doncs, inventar-se una fórmula barroca, grandiloqüent i ampul·losa, per a continuar fent -ara amb més gent, afortunadament- el que ja es feia?

De moment ha servit perquè aquests que diuen que només s'ocupen del que realment preocupa a la gent ja amenacin amb batalles legals i intentin inhabilitar aquests regidors. No sé si ho aconseguiran, però ens faran perdre el temps. I, si ho aconseguissin, perquè de més verdes en maduren, què hi haurem guanyat? Uns quants màrtirs? El martirologi simbòlic català indepe té overbooking, i no és gaire útil. Més m'estimo un regidor indepe demostrant que és un bon gestor -al govern o a l'oposició- que una víctima més, en aquest cas de foc amic o d'haver-lo enviat a una missió absurda.

A veure, doncs, si ara que tenim una posició de força, deixem de fer ximpleries.  

(la imatge és la promesa del regidor Pau Ricomà, d'ERC, a l'Ajuntament de Tarragona, extreta del seu facebook. Pau, no em denunciaràs per això, oi?)