L'Ajuntament de Tarragona i el dret a decidir

La setmana passada, el ple de l’Ajuntament de Tarragona va rebutjar una moció del grup municipal de CiU que demanava l’adhesió de l’Ajuntament al Pacte nacional per al dret a decidir. Almenys així ho he llegit a la premsa; he buscat el text de la moció –segurament no prou a fons, però tinc altra feina- i no l’he trobat (un zero per a qui gestiona la presència del grup de CiU i de Victòria Forns a la xarxa: hi ha webs sense actualitzar de fa un parell d’anys!).  

El debat –i la cua del debat- han estat a l’alçada habitual dels debats polítics a Tarragona, és a dir, sota mínims, i van fer que fins i tot algú habitualment molt més educat, com l’alcalde Ballesteros –i ho dic perquè ja fa uns quants anys que el conec- perdés les formes.

Em sembla que en aquesta qüestió no s’ha jugat prou net. Per començar, si la moció demana exactament això, l’adhesió al Pacte, em sembla mal formulada. El Pacte està en marxa, en Joan Rigol està redactant un esborrany, i no veig com l’Ajuntament de Tarragona –o qui sigui- es pot adherir a un text que no se sap quin és. Per altra banda, la presència del món local al Pacte hauria de ser a través de les associacions municipalistes –que s’haguessin pogut asseure a la reunió del Pacte de fa unes setmanes- si ho acorden les executives o els consells nacionals o qui ho hagi d’acordar. No sé si algú ho ha proposat. No crec, per altra banda, que es plantegés l’adhesió a aquest infumable i vergonyant registre –em sembla que feliçment avortat; i si no, ho hauria de ser- que va presentar el Govern.

Però podria ser que l’objecte real de la moció fos un altre. Amb el tacticisme habitual de bona part de la política a Catalunya, podria ser que l’objectiu fos el de burxar les contradiccions del PSC en aquesta qüestió, i arraconar-lo amb el PP, que és qui menys té a perdre en tot això. I, si ha estat així, s’ha aconseguit, però no sé si és el que més ens convé als qui volem fer realitat el dret a decidir, i, a més, volem decidir independència.

Crec que allò que ens convé, als independentistes, als qui, sense ser-ne, estan d’acord amb dur a la pràctica el dret a decidir, i m’agradaria pensar que el que convé a tot demòcrata i al país, és ampliar el nombre dels que volem decidir. Sumar com més gent millor a un procés –el de decidir- que, segons les enquestes, suscita un ampli consens al país. En aquesta tessitura, em sembla un error –llevat, com he dit, que es busqués una altra cosa- plantejar-ho com un pols, tant en el fet de la moció com en el llenguatge i el plantejament utilitzat. Crec que hi havia moltes més vies per a plantejar el fons de la qüestió de manera que fos possible l’adhesió majoritària dels grups municipals a Tarragona, i, per tant, de la ciutat. Per exemple, votant alguna de les dues mocions sobiranistes aprovades al Parlament, una de les quals amb el vot del PSC. Però per això calia tenir ganes de sumar i de guanyar.

Clar que tot plegat va ser possible amb la inestimable col·laboració de la miopia nacional del PSC, que ja fa temps que ha tornat als anys vuitanta, i, consegüentment, continua regalant un ampli espai central de catalanitat a qui el vulgui agafar, fent pinya amb el PP i amb C’s, i autoenganyant-se amb pseudofederalismes d’estar per casa sense ningú amb qui federar-se. El frontisme, els bons i dolents, és una mala política, però ignorar que la centralitat política a Catalunya passa, ara, per un canvi profund en les relacions amb Espanya, que uns volem de bon veïnatge, alguns volen federal, i alguns propugnen una encara més estrambòtica confederació, però que tots tenim en comú que qui ha de decidir el què és el poble de Catalunya; ignorar això, dic, és situar-se fora de la realitat.

I això és un problema, perquè continuo pensant que el PSC articula un espai –cada cop menys, però- important en l’ecosistema polític català, per trajectòria i per composició social i personal, i el necessitem a aquesta banda. N’he parlat en altres ocasions (aquí) i no em repetiré.

I qui hi guanya, amb tot això, a Tarragona? Doncs un PP que ha fagocitat un bon tros de l’espai convergent, i que ara es pensa cruspir una part de l’electorat socialista, amb un ull posat a C’s. Clar que si l’any 2011 va poder neutralitzar PxC a base de copiar-li el discurs, potser podrà fer el mateix amb els col·legues del Rivera. Un PP que ha aconseguit controlar força l’agenda política de la ciutat, amb la inestimable col·laboració d’un PSC desorientat (mesquites, burca, etc) i que, a la vegada, aconsegueix tapar l’absoluta inanitat de la feina (sic) del factòtum Fernández a Madrid, on no deuen saber ni que hi és ni qui és.

I a sobre hem d’aguantar-li la xuleria habitual –sembla que la grolleria és la marca de la casa- dient qui és tarragoní i qui no. S’han omplert la boca denunciant –de vegades amb raó, que consti- els qui atorguen carnets de català, però es veu que allò de la biga i de la palla té molt bona salut. Segons ells, la votació del passat 18 de juliol –s’hi devien trobar molt bé, aquell dia- va evidenciar que tarragonisme i independentisme són incompatibles. O sigui, que segons el PP jo, que sóc independentista, no sóc tarragoní. I això ho diuen els que denuncien constantment la presumpta divisió entre catalans bons i dolents. Amb quin dret poden decidir ells qui és tarragoní i qui no?.

Ells són els qui més divideixen. Ho han fet decidint que el que parla la gent de Vinaròs i la gent d’Amposta són llengües diferents (i una ve de l’íber, poca broma!). Ho han fet quan decideixen que a Menorca es parla el menorquí, a Eivissa l’eivissenc, a Formentera el formenterenc, i suposo que a Cabrera les cabres parlen cabrerenc. I, no cal dir, ho han fet quan han decidit aquella aberració indecent del LAPAO.

Això ja els ve de lluny. Quan aquest personatge que encapçala el PP a Tarragona diu que Tarragona –per a ell, la província espanyola, és clar- ha de poder decidir si es constitueix com a comunitat autònoma uniprovincial, en el fons no fa més que recuperar el discurs franquista que, els anys quaranta, propugnava una “región del Ebro” amb la incorporació de Lleida a l’Aragó, l’anomenat “ilerdanismo”. O com van propugnar  alguns reaccionaris de Tortosa, parlant de la “quinta provincia” i dient allò que Tortosa no és valenciana ni catalana, és tortosina. Els testos s’assemblen a les olles.

Aquest és el nivell de la política a la ciutat de Tarragona. Un altre dia podríem parlar del que envolta la política –societat civil (sic) mitjans de comunicació, etc- que no és gaire millor.

(imatge extreta de www.tarragona21.cat, que espero que no s'enfadin pel pirateig)