Hard Rock Cafè (ex BCN World). Unes notes inicials sobre la sentència.

 

Si fa unes setmanes, en Jordi Sans ens sorprenia amb les condicions de la compravenda dels terrenys de Hard Rock Cafè, ahir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya donava a conèixer la seva sentència sobre el Pla director urbanístic d’aquell espai, arran del recurs contenciós-administratiu interposat pel GEPEC i la plataforma Aturem BCN World. 

D’entrada, cal felicitar aquestes entitats. No és fàcil guanyar un contenciós així, ni que sigui parcialment. També, vista la premsa d’avui, lamentar les múltiples inexactituds -habituals quan es tracta d’un tema urbanístic- del tipus confondre sòl i sostre, o del mateix motiu de l’estimació parcial del recurs. 

He llegit la sentència -poca broma, 67 pàgines d’aquell llenguatge farragós; tot i que, estranyament pel que ja al TSJC, en català- i he de dir que la trobo molt ben fonamentada. En un resum molt resumit, ve a dir que els espais lliures i equipaments, dels quals reconeix que n’hi en quantitat superior a la mínima legalment exigible, se situen gairebé en la seva totalitat en sòl afectat de risc químic, i per aquest motiu no compleixen les funcions que la llei encomana als espais lliures i als equipaments. 

Efectivament, la llei disposa que aquests sòls -aquests sistemes- han de poder ser utilitzats per la gent. El TSJC es remet a l’article 9 de la Llei d’urbanisme, el de les directrius per al planejament urbanístic, que diu, al punt 7:

«7. Les administracions urbanístiques han de vetllar perquè la distribució en el territori dels àmbits destinats a espais lliures i a equipaments s'ajusti a criteris que en garanteixin la funcionalitat en benefici de la col·lectivitat.»

El TSJC considera que, en situar-se sobre sòl de risc químic, no es complia aquesta funcionalitat. La gent no en podria disposar, i les mateixes precaucions que pren la normativa del PDU -limitació d’aforaments, per exemple- així ho palesen. 

El departament de Territori s’ha afanyat a puntualitzar que la sentència no tomba el PDU, que només qüestiona la funcionalitat dels espais lliures i equipaments del sector 1 (el de HRC) i que tota la resta del pla és vigent. Té raó... però no tota la raó, i la que té no li serveix de gaire. A veure si em sé explicar.

El PDU ordena la totalitat de l’espai, i, en funcions de planejament general, classifica i qualifica; és a dir, diu què és urbanitzable i què no, i en quines condicions (edificabilitat, usos, sistema d’actuació, etc). A més, en funcions de planejament derivat -perquè el PDU fa les dues coses- concreta l’ordenació, estableix les zones i els sistemes i l’ordenació detallada de l’edificació. 

En compliment de la llei, i d’acord amb la seva superfície i edificabilitat, el sector 1 ha de preveure un determinat espai lliure i sòl per a equipaments, com qualsevol sector. Això ho ha fet, però els ha situat gairebé tots en sòl de risc químic, i el TSJC li diu que no, que una cosa és que el sòl de risc químic no sigui edificable i no admeti determinats usos, i una altra la finalitat a la qual s’han de destinar els espais lliures (tampoc edificables) i els equipaments (equipaments no edificables). De fet, la sentència fa una analogia molt oportuna amb els sòls amb pendent superior al 20%, que han de ser no edificables, però que no poden ser «els espais lliures» perquè aquest pendent també els fa no utilitzables per a la població (recordo com, fa força anys, era corrent veure plans parcials amb els espais lliures a les rieres i barrancs). 

Però això vol dir que els haurà de resituar, i els haurà de posar fora del sòl de risc químic... que és un sòl ara previst per a altres usos -CTI, zones hoteleres, comercials, etc- i com que no poden ser tot això i espais lliures a la vegada,  també s’hauran de modificar. I si canvien sòls, usos, i disposició sobre el terreny, es pot dir que és tant com fer un PDU nou. Alguna cosa mes, doncs, que «la funcionalitat dels espais lliures». 

Per altra banda, és evident que la compravenda dels terrenys no es pot fer en les condicions que s’havien pactat -i ara no entro a jutjar aquestes condicions, ja ho vaig fer AQUÍ -. Pensem que el que ara ha passat, que una sentència tombi el PDU, era una de les condicions en les quals l’Incasol es veia obligat a recomprar els terrenys (i, se suposa, a menjar-se’ls amb patates, perquè la Caixa ja hauria cobrat i diria que no sap de què li parlen). Sort n’hem tingut, que la sentència hagi sortit abans de comprar!. 

És clar, ara serà el mateix HRC que dirà que no compra res fins que això no s’aclareixi. I evidentment no es pot fer el PMU ni la reparcel·lació si això no està clar, de manera que, el més probable -vaja, espero que sigui així- sigui un pareu màquines, i tornar-s’ho a pensar. A pensar per? Diverses vies, a més de renunciar a tot com proposa la Plataforma (que també és legítim, eh?).

Primer, no descartar que el Tribunal Suprem, entre inhabilitació i inhabilitació, tombi la sentència. Ja he dit que em sembla molt ben feta, però no descartem que el TS, que ja hem vist que és molt manasses, interpreti que si els organismes responsables -en aquest cas, la direcció general de Protecció Civil- van fer un informe favorable, doncs no hi ha res a dir. Al capdavall, és el que han fet amb Bankia, oi?. A veure. 

Després, pensar que això del TS pot trigar un any i mig, ben bé (el contenciós n’ha durats tres) i que millor fer alguna cosa per sortir del pas, que no pot ser una altra que fer un nou PDU, o fins i tot aprofitar la modificació del PDU en curs (tot i que no estic segur que l’encàrrec que va informar la Comissió de Territori de Catalunya ho avali, i no calgui un nou encàrrec). Aquesta modificació podria ser també la revisió dels espais lliures i equipaments i, necessàriament, una reformulació de sostre; vaja una revisió en tota regla, com ja va apuntar un membre de la Comissió. Això també seria un any i mig, ben bé. 

I HRC s’esperarà un any i mig més? En tinc els meus dubtes. A més, pot adduir que les condicions han canviat substancialment, amb raó, i que li tornin la fiança, que marxa. Aleshores, tornar a començar el procés de concurs per a la llicència de casino, reajustar el PDU a les previsions de qui guanyi el concurs.... De veritat?  Val la pena?.

Crec que en aquest procés de reflexió, de repensar-ho tot plegat, s’imposa també tenir en compte la transformació del turisme internacional i del turisme de convencions. Les previsions -les reals i les fantasioses- de visitants, i de llocs de treball, es veuran sensiblement rebaixades, i això obliga a repensar les dimensions de tot plegat. Ja va ser fet, aquest procés: des de les fantasmades i el fum inicials -aquells milions de metres quadrats de sostre, les 12.000 màquines escurabutxaques, el monorail que semblava tret d’un episodi dels Simpson!- al projecte que ara hi havia sobre la taula, hi ha una gran diferència. Haurem de tornar-hi i acabar, qui sap, amb un hotel, un casino més reduït, i una zona comercial. Vaja, la primera fase que realment volia fer HRC. Ves que no sigui això el que és realment possible, i el que sobra és tota la resta del PDU. 

En fi, que vuit anys després, encara dura.