Fa uns dies va entrar en vigor l’oficialment anomenada llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d'arrendament d'habitatge i de modificació de la Llei 18/2007, de la Llei 24/2015 i de la Llei 4/2016, relatives a la protecció del dret a l'habitatge, o la que es coneix com a llei que regula els lloguers. Temps hi haurà per a comentar aquesta llei, que té el seu què, però, ja d’entrada, alguns comentaris.
Començo per dir sóc escèptic en tot control de preus per llei. Malgrat les experiències internacionals que s’addueixen -i que caldria relativitzar- són moltes més les experiències, al llarg de la història, que ens demostren que a mig i llarg termini -i de vegades a curt- la fixació de preus per norma legal no acostuma a funcionar. A finals del 1946, el govern francès, presidit per Léon Blum, i davant d’una crisi econòmica i social -la postguerra, és clar- va decretar una baixa del 5% a tots els preus. I al cap de quatre dies, una inflació galopant s´havia menjat la rebaixa.
Entenc, però, els motius que porten a aquesta mesura, i estaria disposat a admetre-la com a mesura de xoc, provisional. No comparteixo les filípiques dramàtiques d’alguns opositors a la Llei; el món -el món immobiliari- no s’enfonsarà, per això. Em recorden els esgarips d’alguns elements de la patronal, que quan s’apuja el salari mínim profetitzen la destrucció de milers de llocs de treball, i després això no passa. Tranquil·litat.
Ara bé, crec que hauríem de tenir molt present aquest caràcter conjuntural de la llei, de la mesura de contenció de lloguers presa. Que quedi clar que és un pedaç d’emergència, i posar-nos a treballar en mesures més de fons, que passen pel marc legal dels arrendaments urbans, pel marc fiscal, i, sobretot, per una política d’habitatge públic radicalment diferent de la seguida fins ara, si és que n’hi hagut cap digna d’aquest nom i que no sigui anar fent. De mostra, un botó: el pla territorial sectorial de l’habitatge, que hauria de posar ordre i sistematitzar les actuacions públiques en matèria d’habitatge, està pendent d’aprovació inicial des del 2018, i el 2019 es va sotmetre a informació pública el projecte de decret d’aprovació inicial, i ja no se’n sap res més. El Pla treballava amb l’escenari 2015-2030, i ja ens hem menjat el primer quinquenni sense Pla.
Si hem de mirar i potser copiar models de fora, podem mirar el cas de Viena, on més de la meitat de l’habitatge és públic. Clar, això porta temps, i a Viena -a Vena la roja- van començar als anys vint, i, llevat del forçat parèntesi de la dictadura de Dollfuss, del nazisme i de la guerra, no han parat. Quina diferència amb la venda -la liquidació, n’hauríem de dir- de l’habitatge públic a la Gran Bretanya, l’habitatge produït per allò que Ken Loach anomena l’esperit del 1945, l’estat del benestar laborista, venut pel tatcherisme.
L’habitatge públic, a Catalunya, és residual, i encara més, habitatge protegit -i fins i tot algun de públic- ha estat desqualificat i venut al mercat lliure, pervertint l’esforç col·lectiu fet. Les tensions en el preu, el que fa que molta gent no pugui accedir a un habitatge digne, o que sigui expulsada, és la manca d’una oferta suficient i en condicions, i això sí que és possible assegurar-ho -o, almenys, acostar-s’hi- amb una acció pública, que no serà d’efectes immediats, motiu de més per posar-s’hi amb ganes.
Ara bé, en el recorregut d’aquesta llei -que no ha acabat, i que tots sabem que serà convenientment decapitada pel Tribunal Constitucional, per variar- un dels arguments dels opositors ha estat el de la manca de competència del Parlament per a legislar això, i aquest aspecte és el que em sembla més interessant. Fixem-nos que això se suma a la manca de competència per a legislar mesures contra la pobresa energètica, o la llei contra el canvi climàtic.
Si dedicar-se a aquestes coses, que són importants, no és constitucional, un diria que el problema, de tan repetit, deu ser la constitució. N’haurien de prendre nota els que s’omplen la boca de dir que la Generalitat no s’ocupa dels temes que preocupen la gent (L’habitatge? La pobresa energètica? El canvi climàtic?). I també explicar-ho a tots els qui es pregunten per la utilitat de la independència, o que només són capaços de veure-la des de tòpics identitaris. La independència serviria per a emprendre aquestes mesures sense limitacions. Fa molt de temps que estic convençut que Catalunya és molt més a l’esquerra que Espanya (només cal veure els resultats electorals: sense Catalunya, ara mateix hi hauria una majoria cap a la dreta, amb el PNB -quina sorpresa!- decantant). Si volem fer reals polítiques d’esquerres, que puguin ser aplicades, ja sabem què hem de fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada