Llibres: "M'explico", de Carles Puigemont (i, de passada, disparo amb bala)

 

He tingut l’humor de llegir el llibre «M’explico» de Carles Puigdemont i Xevi Xirgo (aquest fent d’escrivent). Humor, perquè ja m’imaginava per on anirien els trets, i curiositat. El llibre, malgrat les 677 pàgines, es llegeix ràpid, perquè té escriptura àgil i maneres de novel·la. I també perquè, tafaneries i venjances a banda, no diu gran cosa.

 M’explico (ara jo). No hi ha cap reflexió seriosa, cap argumentació aprofundida sobre els fets dels anys 2016 i 2017. Tot plegat, una col·lecció de proclames, de  frases sonores i buides (“he vingut a fer el que s’ha de fer”, “si no volen seguir que m’ho diguin i me’n vaig a casa”,  “jo sóc un instrument i prou”) i una immensa egolatria: ni una sola autocrítica, ni un moment de dubte, ni una sola argumentació davant de posicions divergents o simplement no obedients. Una narcisisme il·luminat, propi de qui està convençut de ser el posseïdor de la veritat, que no admet discussions: qui no segueix cegament, és un deslleial (concepte, aquest, potser el més reiterat de tot el text) i posa pals a les rodes. Llevat de si ho fa un amic -Santi Vila- que té butlla per a fer el que, en qualsevol altre, seria -un altre cop- una deslleialtat.

No és cap descobriment que en moltes ocasions es dedica a desqualificar Oriol Junqueras. Molts cops, a partir de «em diuen» o «sembla ser que». I tinc la sensació que, malgrat el que diu en Xevi Xirgo, hi ha parts del llibre que semblen escrites a partir de la realitat actual i no la de fa quatre anys, com quan escriu que li arriba la possible oferta d’una «taula de negociació» entre governs, que diu que no servirà per res.

Hi ha aspectes, potser menors, però que denoten com és el personatge. Es queixa que Junqueras «li amaga coses» i, en canvi, explica les moltes ocasions en què iniciatives seves es fan d’amagat del Govern, com si no se’n refiés. O quan parla dels pressupostos, i sempre diu «els pressupostos de Junqueras». Ves per on, jo em pensava que eren els pressupostos del Govern, ja veus.

Però el que veig al llarg del llibre, i que em sembla més preocupant, és una concepció del país molt esbiaixada, incompleta. En els referents, en les interpretacions, traspua -amb unes altres paraules, això sí- allò que va engegar Marta Ferrussola després d’unes eleccions, que havien guanyat a la «Catalunya catalana». Allò (com l’expressió, més propera, de «com si haguessin entrat lladres a casa») va ser molt revelador, ja no d’un personatge -que ho és, un personatge- sinó de tota una cultura política. El país mitificat -i qui no s’ajusti a aquest mite, no és «pur»- i les institucions com una finca privada. Que consti que això no es diu al llibre, però crec que, la visió del país que hi traspua, que s'hi endevina, s’hi acosta molt. I això des d'una posició d'absoluta naturalitat, com aquelles que van descobrir, amb gran sorpresa, que parlaven en prosa.

Aquest és un aspecte que em preocupa molt, potser perquè vinc d'una part del país que massa cops s'ha sentit al marge d'una determinada concepció nacional (i que, també sovint, alguns n'han fet un victimisme impresentable, que consti). Hi ha la visió que Catalunya és el model que es decideix a la Catalunya Vella, i que la gent del Camp de Tarragona, de les Terres de l'Ebre, o del Pla de Lleida -potser aquests no tant, o no de la mateixa manera- som uns afegits, uns nouvinguts. A sobre, a l'àrea de Tarragona-Reus-Salou (a la invisible àrea metropolitana del Camp, vaja) hi ha també una composició social i nacional diferent. No vull -de cap manera!!!!!- blanquejar aquelles imbecil·litats de Tabàrnia, però això no vol dir que cregui que una visió del país que no n'assumeixi la complexitat és una visió incompleta i ineficaç, si no contraproduent i perjudicial. Recordo que els dies previs al referèndum de l'1-O, un amic d'aquesta Catalunya vella em va trucar per preguntar com anaven les coses per Tarragona, i contraposant-les a l'ambient que es vivia al seu poble -una ciutat mitjana a cavall del Vallès Oriental i i la Selva- em va dir que se'n feia càrrec: “és clar, jo visc en terra alliberada...”. Tenim molta feina a fer, en aquest sentit, i parafrasejant Lenin -que en aquestes coses, paga la pena tenir-lo en compte- ens cal fer una anàlisi concreta de la realitat concreta.

En fi, que el llibre es podria haver titulat «Un llarg retret», i segur que entusiasmarà els addictes al juntisme-puigdemontisme. A mi, doncs, no m’ha entusiasmat, i no crec que aporti gaire res. Carnassa per als convençuts (de no sé exactament què, però molt convençuts) i una venjança encoberta que desmereix la categoria que hom hauria d’esperar -si més no, la que jo espero- d’algú que ha estat president de la Generalitat.