El Lluçanès, ara sí

 

La meva relació amb el Lluçanès és relativament recent, d’aquest segle (que pugui situar-me temporalment en segles i no en anys és preocupant!). No recordo haver-hi estat abans del 2000; potser de molt petit, amb els pares, però com si no.

Però el 2000 vaig formar part de la Comissió Roca, per a la revisió de l’organització territorial de Catalunya, i ja va ser una altra cosa. En un moment donat, es va plantejar el cas del Lluçanès, amb divisió d’opinions. Mentre alguns, entre els quals em compto, érem partidaris de recomanar-ne el reconeixement com a comarca, hi havia qui no ho veia clar. Com que va prevaler la voluntat del màxim consens, per a no restar valor al conjunt de la proposta, es va acabar adoptant la proposta de reconeixement com a subcomarca, que, és clar, no va satisfer ningú (tinc moltes notes i documentació sobre els treballs de la Comissió, i algun dia n’escriuré la història).

Aquesta fugida cap endavant, aleshores, em va semblar malament, però després vaig veure que va tenir un aspecte positiu, i és que va provocar la reacció de la comarca, la creació de la plataforma “El Lluçanès és comarca!” i, segurament, va ser la llavor –o una part- de tot el que ha vingut després.

La divulgació de l’Informe, les ganes de donar resposta a les peticions arreu del país, van fer que els mesos següents em mogués molt. No recordo, ara mateix, si vaig anar al Lluçanès, però sí que –ja al moment del debat al si de la Comissió- em vaig documentar més, perquè ja veia que el tema no quedava resolt de cap manera.

Poc després, vaig treballar –juntament amb en Xavier Rubio- en un informe sobre la viabilitat de la comarca del Moianès –que sí sortia a l’Informe, però que també van haver de suar de valent per reeixir- encarregat per aquell entusiasta permanent que és Dionís Guiteras, i mitjançant les imparables Marta i Teresa, les tècniques tot terreny del Consorci. I això, al cap de molt poc, em va dur a repetir la jugada amb el Consorci del Lluçanès.

Aleshores –amb la col·laboració inestimable del company Xavi Vila- vaig fer una immersió completa al Lluçanès, amb diverses visites, amb la consulta de nombrosa bibliografia –inclosos els magnífics articles de Ramon Besa-  i dades, amb entrevistes sobre el terreny... Hi vaig conèixer aquella pencona –que encara dura, i que sigui per molt de temps!- que és la Montse Barniol, i tot plegat em va convèncer, si no n’estava prou, que sí, que és comarca. Recordo especialment una entrevista amb el que era el president de l’associació dels establiments turístics, que regia una casa rural en una masia impressionant, en mans de la mateixa família des del segle XIV. Això explica moltes coses. Encara més tard, vaig tractar –de fet, encara ara- amb un altre d’aquests entusiastes com és l’Isaac Peraire, que dimecres passat, al Parlament, estava d’allò més emocionat

I el cert és que, a més de fer la feina encomanada, i anar-la a explicar, vaig acabar absolutament captivat pel Lluçanès. Juntament amb la Terra Alta, dos dels paratges que, per paisatge, per natura, per gent, per ambient, em tenen el cor robat. Potser també perquè sempre han estat una mica al marge, fora dels circuits habituals o de la noticia. Una terra agrest, amb caràcter, però que no t’aclapara; de muntanya, però d’una muntanya a l’abast.

Tot això ho explico perquè quedi clar, per honestedat, que no sóc neutral, amb això del reconeixement –que no creació- de la comarca del Lluçanès. No sóc neutral, però no puc estar-me –també per la mateixa honestedat- de manifestar alguns dubtes sobre com ha estat fet.

Com és sabut, la llei reconeix la comarca del Lluçanès, i li dona naturalesa institucional, amb un consell comarcal que queda posposat al 2027, i amb una composició que no és la proposada tradicionalment, i de la qual quatre municipis n’han quedat despenjats, i un cinquè a mitges.

Tot plegat, de difícil comprensió, però vull creure que admès pels que hi són. I ho entenc en la mesura que esperar una solució que satisfaci absolutament a tothom, i que no sigui una solució parcial al problema global de l’organització territorial de Catalunya, hagués suposat, un cop més, deixar-ho tot en un calaix. El Lluçanès no pot ser, no havia de ser, la víctima colateral d’aquest problema estructural que és la no resolució de l’organització territorial. Si tenim –i els tenim- problemes de definició del model comarcal, del mapa municipal, de la relació entre nivells administratius, i moltes més coses, el que no té sentit és que aparquem qualsevol canvi fins a la resolució de tot això, perquè això seria una mena de fugida cap endavant. Si podem tenir la carpeta de l’organització territorial oberta i amb 42 comarques, bé la podem tenir oberta amb 43, i potser això ens acuitarà a fer els deures pendents.

Dit això –i sense entrar en algunes trampes conceptuals dels qui es van oposar a la llei- aquest període de quatre anys, amb una mancomunitat –que cal veure com se fa, perquè les mancomunitat són voluntàries, no les pot crear una llei- em sembla sobrer. Al capdavall, si el que es vol és deixar oberta la incorporació dels que ara no hi són, això haurà de seguir el procediment ordinari de canvi de comarca, i no calia –crec que no calia- aquest període intermedi.

En tot cas, però, i com vaig comentar a la Montse Barniol, el que ara toca, en aquest període transitori, és fer-ho més que bé. S’ha de seduir als qui et vols guanyar, i se’ls ha de seduir amb un projecte de futur engrescador, realista, amb una pràctica dialogant, participada, oberta. Que notin –i que sigui veritat- que, amb la comarca, hi guanyen. Feina no els en faltarà; ganes, estic segur que tampoc. I si cal, com deien els Beatles, amb una petita ajuda dels amics, entre els quals voldria que m’hi comptessin. A disposar.