Comença una nova campanya electoral, i no sé quantes n’he
vistes, ja –el trist privilegi de l’edat!-; algunes amb més implicació personal,
i algunes molt des de la barrera, però mai del tot indiferent. De vegades, en
eleccions locals, més interessat –fins i tot emocionalment- lluny que prop. Coses
que passen.
La primera campanya electoral que vaig seguir va ser, també,
la primera (si no tenim en compte les peculiars campanyes de les eleccions de
regidors pel “tercio familiar” durant el franquisme; recordo una murga insistent
que anava repetint “vota Fabregat!” per la Tarragona dels anys setanta) és a
dir, la de les eleccions generals del 15 de juny de 1977. Aleshores jo tenia 16
anys, i entre l’edat i el moment, participava plenament de la febre electoral. Fins
i tot vaig treballar –no gaire, la veritat- en la campanya electoral d’Enric
Vendrell, d’UDC, candidat al Senat –tots tenim un passat!-. Suposo que per la relació
d’amistat que ell tenia amb la meva mare, i per la meva tafaneria de veure una
campanya per dins, tot i que no vaig fer res més que plegar prospectes per
ensobrar.
La campanya del 1977, suposo que per la novetat i la
inexperiència, va ser un festival de papers, d’encartellades, de pancartes, i d’actes
plens a vessar. La gent en tenia ganes, i es notava. Però ràpidament van anar
venint el desencís i la professionalització; qui sap si amb alguna relació.
En tot cas, des de fa temps em plantejo la utilitat real de
les campanyes, almenys tal com es fan. No només del període reglat de campanya
electoral –aquests interminables quinze dies- que no respecta ningú més que
formalment –no demanant el vot explícitament- però que és evident que comença,
la campanya, molts mesos abans.
El que qüestiono més són els formats de campanya. De veritat
es posen rètols en aquelles andròmines de fusta que l’Ajuntament reparteix per
la ciutat (almenys a Tarragona)?. Jo les veig força buides, la veritat. I, més
enllà d’això, de veritat algú decideix el seu vot pel fet de veure la cara de
la candidatura penjant d’un fanal?. I no diguem els actes, ja fa temps que
sabem que són per reforçar els convençuts, i per generar algun titular de
premsa –i això, de vegades, obliga a la sobreactuació- i esgarrapar uns segons
en l’informatiu de torn. Això darrer explica els sobtats canvis de registre de
la persona que parla (ha de deixar de dir el que deia, i dir el que s’ha
previst per al tall; sovint no té res a veure, i deixa el públic desconcertat,
però com que ja són dels seus, no passa res) i també les estratègiques files de
figurants al darrera, que puguin sortir a la tele, i que m’imagino que ara ja
són triades per edats, per paritat, per representació de minories, etc.
Tot i això, sé –perquè n’he estat un- que a les campanyes hi
ha molta gent, candidats o no, que hi posen moltes hores i molts esforços, i
això mereix un enorme respecte. Que la política, la política més visible,
tingui aspectes ridículs o fins i tot patètics no ens ha de fer oblidar que és
necessària, i que, com deia Joan Fuster, si no fas política te la fan. Que la
crítica, doncs, no ens serveixi d’excusa per a deixar-ho córrer, si això suposa
deixar la política en mans d’arribistes, de demagogs, de lladres, o d’il·luminats.
I si no, després no ens queixem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada