copagament sanitari

Amb això del copagament sanitari em passa com amb el peatge -i no és estrany- que estic d'acord amb el concepte, però no amb la manera d'aplicar-lo. D'entrada, em sembla una pràctica sensata que el cost dels serveis recaigui sobre els usuaris. El gratis total és una fal·làcia, i ha servit -i ho estem veient- per a estendre la irresponsabilitat. I aleshores passa -i ara torno als peatges- que es dissimulen amb aquella presa de pèl del peatge a l'ombra, que vol dir que tots paguem peatge, fins i tot els no usuaris, i que no el paguen els usuaris no contribuents aquí.

És evident que la sanitat no és el mateix. La universalització d'una assistència sanitària de qualitat a l'abast de tothom forma part del l'estat del benestar, i, a més, l'estem pagant amb els nostres impostos (i ara no entro en la necessària reforma de l'arquitectura fiscal ni en el frau escandalós). Si ja la paguem amb impostos, és just introduir el copagament?

Doncs, com he dit, sí per concepte, però, com tantes coses, depèn de com. Al capdavall, no seria el primer servei que es copaga. Jo, contribuent de Tarragona, també contribueixo a part del bitllet del metro de Barcelona o de les rodalies de renfe. I l'usuari d'aquests serveis també paga -per impostos- i copaga el bitllet subvencionat. I encara, en força casos té dret a bonificacions per edat i per renda, la targeta rosa. Aquí hi ha els elements que crec que cal conjugar bé, i la manera de fer-ho serà indicativa de les prioritats que tingui cadascú: quina part recau en l'usuari, en quines condicions, i com es conjuga amb la renda. I tot plegat en el benentès que, si volem que sigui totalment gratuït per a l'usuari concret, i que tot recaigui en els impostos, aleshores caldrà que aquests -els impostos- es corresponguin amb els costos del servei. La resta és fer-se trampes al solitari.

Pel que sabem del copagament -amb aquest bonic nom de “tiquet moderador” propi del govern dels millors... eufemismes- no té la voluntat de cobrir el desfasament entre ingressos i despeses (ara tocaria parlar de dèficit fiscal, i tot això). S'ha parlat d'una possible recaptació d'uns 100 milions d'euros, i cal molt més per a quadrar números. Però se'n remarca l'efecte educatiu de l'usuari, que faria menys visites. Segur?

Anem a pams. La taxa és d'un euro per recepta. Això vol dir que és un impost a la recepta, no a la visita. Mal sistema de fer entendre que una visita mèdica no té perquè derivar forçosament en una recepta i en medicació. Si volem que la gent es visiti menys -suposant que hi ha una part d'usuaris que ho són per gust o per distreure's, o per una hipocondria aguda, que també caldria saber què passa- ens podem trobar que la gent es visiti igual però no demani -per no dir exigeixi, que de tot hi ha- una o més receptes.

I la segona qüestió: si es vol moderar la receptació, que em sembla molt sensat, potser caldria actuar també -no només- sobre els receptadors. Sempre que es debat aquest tema -l'excés de receptes- es parla de l'avi que, aprofitant que no paga, fa fer receptes per a tota la família. I això no està bé, però perquè suposi una despesa, cal que aquestes receptes siguin fetes. És a dir, que és com allò de la corrupció, no n'hi ha prou amb un corruptor, cal també un corrupte. S'ha previst actuar sobre els professionals mèdics amb un notori excés de receptes?

Potser sortiria més a compte un tant per visita amb un màxim de visites a l'any -cinc, sis- a partir de les quals fos gratuït. És un sistema vigent a part d'Europa amb molts més anys d'estat del benestar. I anar a copiar la gestió d'aquest copagament, no fos cas que costés més el farciment que el gall.

I, en tot cas, fer pedagogia que no hi ha res gratuït. El que és gratuït no es valora. I si valorem les coses, assumirem millor la nostra condició de contribuents i potser serem socialment més implacables amb els defraudadors. I un altre dia parlarem de fiscalitat, que també hi ha molt a dir.