Port Aventura: qui es queda la pasta?

Aquests dies té lloc un capítol més dels despropòsits territorials que anem vivint pel Camp de Tarragona. Per una banda, la decisió unilateral del Govern de prorrogar el consorci tributari del Parc recreatiu i turístic, és a dir, de Port Aventura. Per l’altra, la decisió de l’Ajuntament de Salou de sortir del Consorci. I al mig, qui es queda amb els ingressos dels tributs locals derivats del Parc.

En el fons, això és la conseqüència de fer les coses malament d’entrada. Quan es va produir la segregació –a cop de sentència, sobre un plànol a 1:25.000 i amb un retolador gruixut que va exigir un pronunciament judicial sobre a qui pertanyia la superfície ratllada!- el parc va quedar a cavall dels dos nous termes, de manera desigual. Això tenia repercussions tributàries –l’IBI i l’IAE- de manera que un municipi havia de cobrar més que l’altre. Per a posar pau –una voluntat complicada en temes territorials- el Govern va crear el consorci tributari, que és qui recapta i després redistribueix entre els municipis. Pel que conec –i si estic equivocat, que em corregeixin- la distribució permetia que tothom cobrés: Salou el que li tocava per la part de Parc que hi ha al seu terme, i Vila-seca el mateix que Salou. I la Generalitat posava la diferència, per a comprar la pau. Aquesta és la informació que tinc, que em sembla força versemblant, a la vista del que passa ara. I el que passa ara és que, com que tothom busca l’euro on sigui, aquest arranjament s’acaba i tothom busca la manera de cobrar més o de pagar menys.

Malauradament continuem sense voler resoldre el problema de veritat, que no és més que la manca de correspondència entre la realitat del territori i els instruments legals –de planificació, de serveis, tributaris, etc- de què disposem. Els tributs locals estan pensats en clau local, però el CRT –com moltes altres coses- té tota una altra escala, i la seva tributació hauria de correspondre a aquesta escala. Pensar que només produeix molèsties o beneficis als termes municipals de Vila-seca i de Salou és ignorar la realitat. A manca d’instruments pertinents –de fet, a manca d’un ús intel·ligent de les possibilitats- caldria que les compensacions es fessin sobre elements també comuns. Que una part reverteixi directament a cada municipi, i que una part –substancial, no anecdòtica- reverteixi en serveis comuns, o, encara millor, a una instància territorial que gestioni serveis també territorials. La non-nata àrea metropolitana del Camp –la que hauria de gestionar els taxis, per exemple, o les estacions intermodals, o la mobilitat territorial, o el sanejament- seria una bona solució.

Pel que sembla, però, continuarem cadascú amb el seu campanar, pensant allò “que jo em quedi borni si l’altre es queda cec”. I així ens va.