Sobre l'informe i les indemnitzacions a Hard Rock Cafe

 

Fa unes setmanes la premsa va donar a conèixer un informe sobre possibles indemnitzacions en relació a una hipotètica retirada del projecte de Hard Rock. Unes xifres milionàries. En aquell moment em vaig fer ressò del que va sortir a la premsa i hi deia, expressament:

“Vam conèixer per la premsa -almenys jo, m’encantaria llegir-lo- l’informe dels serveis jurídics de la Generalitat sobre possibles indemnitzacions, de prop de 50 milions d’euros. Sense haver pogut veure l’informe -i, per tant, amb moltes precaucions- intueixo que els serveis jurídics han contemplat tots els escenaris, inclosos els pitjors, però no sé si són els més probables.

Al meu entendre -i que consti que parlo sempre només pel que en va dir la premsa- la indemnització per lucre cessant és la més dubtosa. Aquest lucre hauria de tenir relació amb les despeses realment fetes, no amb l’expectativa de guany. Hard Rock ha gastat ben poca cosa, perquè no hi ha cap obra feta, i ni tan sols s’ha fet càrrec del projecte de PDU; potser sí de projectes arquitectònics, però, per molt ben pagats que estiguin, no sé si arriben a tant. Hard Rock ha gastat en la constitució i capitalització  de l’empresa corresponent, i en possibles gestions legals, però no sé si gran cosa més. Segons l’informe, les indemnitzacions per dany emergent -les despeses de Hard Rock- podrien arribar als 21 milions d’euros. M’agradaria molt conèixer el detall de l’informe, a veure d’on surten. I el lucre cessant... no fotem, home. Això seria la diferència entre la inversió i el rendiment. Una pura entelèquia. Beneficis garantits? Això és lliure empresa? Que baixi Adam Smith i m’ho expliqui.”

Doncs bé, ara ja he tingut accés a l’informe i, després d’una atenta lectura, ja puc dir-ne unes quantes coses.

D’entrada, una satisfacció personal. L’informe del Gabinet Jurídic de la Generalitat confirma fil per randa les meves observacions al meu apunt citat: que, com a molt, s’haurien d’indemnitzar les despeses realment fetes per Hard Rock per a la materialització del projecte en el supòsit que quedés avortat, i res més. Clar, el Gabinet Jurídic ho argumenta molt més bé, amb molt d’aparell jurídic, però diu exactament això mateix.

I les xifres milionàries? Doncs, pel que sembla, surten d’un annex a l’informe, que no ha estat facilitat, no se perquè (bé, sí que ho sé, o m’ho penso) amb una excusa barata (“és que no ens ho van demanar”) impresentable, que sembla que ens prengui per imbècils. Si el Govern vol aparèixer com a sospitós de tenir coses per amagar, ho està fent molt bé.

L’única xifra citada a l’informe són els 47,5 milions d’euros hipotètics de les retaxacions per les expropiacions del segle passat, i se cita per dir que les precaucions als successius acords de compra-venda ja no calen, perquè el Suprem va dir que no feia al cas. Una altra cosa es que jo continuï pensant que és una immoralitat que t’expropiïn amb un propòsit i que, després, canviïn aquest propòsit i facin un negoci -un pelotasso- impressionant.

A mes d’això, l’informe també diu mes coses per a la meva satisfacció personal.

Per exemple, deixa clar que l’acord entre la Caixa i Incasol era una opció de compra, que en cap cas obligava a la compra per part de l’Incasol. Això, que és molt clar, no  sempre va ser entès així per la premsa o pels partidaris i opositors -de tot- del projecte. També que troba innecessària -per no dir incomprensible i difícilment justificable- la intermediació de l’Incasol en la compra-venda dels terrenys (sobre això, i específicament sobre les trampes del contracte de compra-venda, en vaig parlar AQUÍ i AQUÍ). Tot això ho he anat escrivint molts cops, aquí, i m’alegra veure que és una afirmació compartida pel Gabinet Jurídic.

L’informe també qüestiona la forma en què Hard Rock va demostrar “la disponibilitat dels terrenys”, perquè només tenia un acord amb l’Incasol... que no era el propietari dels terrenys!; és a dir, que difícilment es podia comprometre a res. I això també ho tenia escrit ja fa molt de temps. Val a dir, a més, que l’informe esmenta que coneix l’acord de l’Incasol amb les empreses del grup Hard Rock per un correu electrònic de l’Assessoria Jurídica del departament d’Economia, però que no coneix aquest acord. Doncs si que anem bé...

Aquestes llacunes en el coneixement són repetides. Sabem que l’acord de Govern de 03.03.20 (sobre la compra-venda-compra dels terrenys) té un informe de l’Assessoria Jurídica del departament d’Economia, que demana garanties de “la indemnitat patrimonial de la Generalitat”. Doncs bé, l’informe d’ara ens diu, sobre això, que “No es disposa d’altra informació addicional explicativa”. No s’expliquen les coses entre ells????.

Més. Ens diuen que l’Incasol va demanar que s’analitzés i avalués l’adequada cobertura dels possibles riscos de la compra-venda. I ens diu “Aquest Gabinet desconeix si les esmentades anàlisi i avaluació es van efectuar i amb quin resultat”.

Tot plegat, ens dona una idea -almenys a mi me la dona- de poca serietat, de desordre. Si no és així, si estava -està- tot controlat, m’agradaria molt que ens ho expliquessin (no que ho diguessin; que ho expliquin amb pèls i senyals) i ens tranquil·litzin.

Perquè, això de desordre -si és que és desordre- va a més. L’acord de Govern de 15.12.20 (és a dir, tres mesos després de la sentència que tomba el PDU) i que ordena la compra-venda-compra dels terrenys, continua parlant de 952.000 m2. Però resulta que ja sabem que al voltant de 300.000 m2 no tenen cap ús, són els afectats per risc químic, que no tenen aprofitament i que tampoc no computen com a espai lliure, i per això el nou PDU els exclou del sector. Tres mesos després encara els volen comprar?. No hi ha per on agafar-ho...

Però l’informe també diu més coses interessants. Una, que em sembla especialment important, és que les possibles demandes d’indemnització podrien tenir algun recorregut si la Generalitat hagués comès alguna il·legalitat. Com que compliquem molt tots els processos, i a sobre la covid ens ho va complicar més, hi ha hagut moltes passes procedimentals, i cal anar amb peus de plom. Jo havia comparat tot això amb un camp de mines, que és relativament fàcil de plantar (es planten? Com les pastanagues? No ho sé) però molt dificultós i perillós de desmantellar. Doncs això.

També em sembla veure-hi que bona part de les possibles obligacions per al Govern es deriven de l’Acord pel qual s’encarrega a l’Incasol que compri i que vengui. En aquest sentit, cal assenyalar que l’informe té data de 3 de novembre de 2023. Però resulta que, al febrer de 2024, el Govern prenia un altre acord, que deia:

“1 Deixar sense efecte l’Acord del Govern de 15 de desembre de 2020 pel qual s’ordena a l’Institut Català del Sòl l’adquisició i posterior alienació, per adjudicació directa, dels terrenys de 952.000 m2 de superfície aproximada, inclosos en el Centre Recreatiu Turístic de Vila-seca i Salou.

2 Mantenir l’encàrrec a l’INCASÒL per tal que formalitzi amb les parts els acords privats i públics que corresponguin per tal d’adquirir i amb posterioritat alienar, en unitat d’acte i pel mateix preu, per adjudicació directa, els terrenys esmentats en el punt 1.”

S’hi mantenen els 952.000 m2, no sé perquè, però deixa el comptador a zero, en el sentit de tornar a negociar les condicions de la compra-venda-compra, i això -ja ho vaig dir al seu dia, AQUÍ- em sembla correcte. Recordo que, aleshores, els opositors a HRC van posar el crit al cel -això és habitual- però jo ho interpreto, aleshores i ara, com una passa més en el desmuntatge d’aquest camp de mines. Desfer-se dels lligams de l’anterior acord, i, a la vegada, no estripar les cartes, esperant que l’altre plegui.

En tot això, han continuat les habituals sobreactuacions a tot arreu. Deu anar amb el sou. Crec que sobreactuen els opositors, amb el llenguatge, i amb les propostes: una passa en fals, retirar unilateralment el pla director, pot obrir el camí a processos judicials farragosos, pesants, que no beneficien ningú. La barroeria no és bona política.

Però també van sobreactuar alguns del partidaris, o responsables però no partidaris del tot, parlant d’indemnitzacions i de prevaricacions, i no sé quines desgràcies més. La truculència no és mai bona política, i si ja era indigest l’entusiasme hiperbòlic d’alguns elements, especialment de l’stablishment tarragoní (que representa molt menys del que es pensa) també ho és l’exageració de perills apocalíptics si es fa no sé què.

Com he sostingut de fa molt de temps, crec que HRC ja no hi està interessat, o, almenys, no per la totalitat, però no vol ni perdre les fiances, ni aparèixer com l’enganyat o el dolent de la pel·lícula, i el Govern prefereix que sigui HRC qui llenci la tovallola. I els opositors no volen perdre l’oportunitat de penjar-se la medalla; no volen que es mori, sinó matar-lo ells i elles. HRC és, cada cop més, l’excusa per a un tacticisme polític de la pitjor espècie ho vam veure als pressupostos fallits i a la investidura) i per respecte a la gent s’hauria d’acabar d’una vegada, de la millor manera possible. Hi ha un mal que ja està fet, el de la reputació de Catalunya com a interlocutor seriós. Afortunadament, l’altre interlocutor -el món del joc- tampoc no té gaire, de reputació, i això es podrà arreglar.

Hi ha més d’una possibilitat:

Que HRC plegui del tot, perdi la fiança i digui pestes de la Generalitat. Ho veig poc probable.

Que el Govern estripi les cartes, amb més o menys contundència, i HRC vegi alguna possibilitat d’obrir batalla legal, en què tothom hi perdria (sobretot temps). També ho veig -bé, ho desitjo- poc probable.

Que HRC negociï una marxa ordenada, amistosa, de mutu acord, que li permeti salvar la cara i les fiances. M’agradaria, però no sé si serà del tot possible, i no crec que els opositors ho deixin fer.

Que es pacti una nova reducció del projecte (així podríem deixar de dir-li macro) de manera que l’impacte ambiental sigui molt més reduït i assumible. Seria semblant a la primera fase prevista (que jo crec que ja és la que HRC veu viable). Fins i tot ens podríem plantejar fer-la en un altre lloc, en alguns dels sectors ja existents, i reconduir-ho a un projecte normal i corrent. No em semblaria malament.

En fi, el temps dirà.