Ahir, l’arquitecte Manel Larrosa va publicar un article a
l’Ara ( AQUÍ, però no sé si d’accés lliure) sobre
la mena de planejament que s’està fent ara, i com s’ha oblidat la gestió
posterior d’aquest planejament. Hi diu:
“La desarticulació de l’urbanisme ha portat al
sobredimensionament del planejament i a la deixadesa en gestió i institucions,
fins al punt de la retòrica i l’immobilisme. Hi ha tota una classe professional
que cada dia té cura de centrar l’urbanisme en l’exclusiva feina de
planificació, que passa d’eina a finalitat.”
No puc estar-hi més d’acord. Més d’enllà de qüestions sobre
el Pla general metropolità o el paper de l’AMB, que m’agradaria matisar o comentar, em sembla absolutament
cert que el planejament urbanístic ha passat de ser una eina per a fer coses, a
ser una mena de justificació d’aquestes mateixes coses. N’he parlat molts cops
en relació al PDU del Centre recreatiu i turístic -allò de Hard Rock Cafè- en
què el nou pla acaba sent el revestiment tècnic i jurídic d’una decisió presa
al marge del planejament, i, per tant, la negació del propòsit endreçador i
ordenador del planejament.
La reflexió de Manel Larrosa em permet explicar un mini
debat a la Comissió de Territori de Catalunya, aquell òrgan que la llei diu que
“té el caràcter d'òrgan consultiu i interpretatiu superior en aquestes matèries
(política territorial i urbanisme)”. Això de superior deu venir del fet que ens
reunim a la setena planta, però no he tingut mai la sensació que el que s’hi
debat vagi més enllà.
El fet és que el desembre del 2023 la Comissió es va donar
per assabentada de l’aprovació de l’Avanç del Pla territorial parcial del
Penedès. Jo vaig fer l’observació que l’acord de formulació del Pla -és a dir,
l’ordre “que es faci”- el va prendre la mateixa Comissió el 2014, i que un pla
que triga deu anys a fer el primer pas -l’avanç, per ara, no pas el pla-
demostra que hi ha alguna cosa que no va. Per a situar-nos, vaig dir, deu anys
són els que calen per a una revisió del Pla territorial general de Catalunya
(que no s’ha fet mai, i això que data del 1995!). El que s’hagués fet el 2015 o
el 2016, si es va fer res, ja ha quedat desfasat. A la vegada, em sembla que
això passa perquè demanem massa coses, als plans (no només als territorials,
també als urbanístics). N’esperem tantes solucions, que els desbordem. Vaig
usar la imatge d’un conte de Jorge Luís Borges, en el qual uns cartògrafs
volien fer el mapa més exacte, mes precís, mes detallat, del món, i van arribar
a la conclusió que això implicava fer-lo a escala 1:1. És clar, un mapa
impossible. La perfecció no existeix, i menys si perdem de vista la dimensió
temporal -de fet, històrica, però no vull que algú ho prengui per la via
grandiloqüent- del planejament: que es fa en un moment determinat, i per a un
termini limitat, però no per a generar una mena de perfecció. I que més val fer
plans més simples, més ajustats al moment i a un mig termini raonable, i que
puguem ajustar quan calgui (sense desnaturalitzar-los, és clar).
Com és habitual, aquesta reflexió no surt a l’Acta de la
Comissió, i no tinc cap dubte que no va tenir cap mena de recorregut per part
de l’staff de la direcció general d’urbanisme allí present (el conseller o
consellera no sol ser-hi). Vaja, que va ser com portar la llengua a passeig.
En una altra sessió es va donar compte dels treballs d’un
grup sobre planejament territorial. Lamentablement no hi vaig poder ser, i no
vaig tenir l’oportunitat de fer una observació que també em sembla necessària:
no fem mai l’exercici d’avaluació dels plans. Els plans es fan per a solucionar
problemes i per a fer realitat un projecte de ciutat. Això, evidentment, està
subjecte a imprevistos -la crisi, la pandèmia, el que sigui- que poden obligar
a rectificacions, a ajustos... Però, per això, ens cal tornar al pla i
contrastar-ne els objectius i la realitat, un pas imprescindible per a fer que
el pla sigui útil i no un element autònom, fora d’aquest món. En aquest sentit
-això sí que ho vaig a la sessió sobre el Pla del Penedès- la llei que aprova
el Pla territorial general, que és del 1995, estableix que cada dos anys es
farà una memòria de seguiment, una previsió que em sembla molt encertada. Doncs
bé, en prop de trenta anys, només se n’han fetes dues. Si no sabem com funciona
-o com no- el que fem, difícilment podrem avaluar-ho i fer les rectificacions o
ajustos necessaris.
Al seu article, Manel Larrosa posa l’exemple del PGM, i diu:
“El PGM del 76 no va ser una imatge sinó un tauler d’escacs
obert a múltiples partides possibles i imprevisibles, entre elles l’olímpica.
Es va desenvolupar a cop de modificacions de pla i amb voluntat transcendent,
justament el que ara la idealització del planejament vol bloquejar.”
Jo hi afegiria que el PGM estava -està- molt ben fet, i la
prova és que encara és útil i reconeixible gairebé cinquanta anys després.
Malgrat -o potser gràcies a- les múltiples modificacions. També perquè marcava
unes regles clares (si es vol aplicar-les, és clar) i amb objectius clars. Els
plans d’ara, però, acaben plens d’ambigüitats, de remissió a més plans i
instruments (vegeu el Pla territorial metropolità de Barcelona, que preveu la
formulació de dotzenes de plans... pràcticament tots per fer, quinze anys
després) i d’objectius teòrics, però sense claredat en les eines i passes per
assolir-los, com si amb el simple enunciat del que vols n’hi hagués prou. Això
s’agreuja amb la naturalesa dels plans, que és força eficient per a prohibir,
per a impedir, per al que no vols, però gaire -o gens- per al que vols. Quan es
classifica un sòl com a no urbanitzable, quan es prohibeix un ús determinat,
quan es regula una alçada màxima, això està molt clar, i només cal una bona
disciplina per vigilar que es compleixi. Però el pla ha de tenir més ambició, i
ens ha de dir què és allò que volem per a la ciutat: l’obtenció d’un equipament
o d’un espai lliure, d’habitatge protegit, o d’una determinada infraestructura,
la transformació d’un barri, el creixement de la ciutat en una direcció i amb
un contingut determinats... el que sigui. Per aquestes coses, el pla és
condició necessària, però no condició suficient, però no tenim -o no usem-
instruments per a fer-ne el seguiment, corregir els trets, i, encara menys, per
a impulsar-ne l’execució, el que Larrosa anomena la gestió del Pla. Clar, això
comporta que, quan es fa el pla, quan es preveu, es projecta o es demana el que
sigui, se n’avaluï la factibilitat: ha de ser possible, i això en tots els
sentits: físicament, ambientalment, econòmicament... El pla és llei, i no es
poden demanar o plantejar impossibles, per molt bé que quedin sobre el paper,
que ho aguanta tot. Fer cartes al reis és molt fàcil, però és la millor manera
de fer un pla inútil.
Les culpes, d’això? Molt repartides: des de la capacitat
d’exigència de la mateixa societat, passant per la formació dels professionals
que han d’elaborar els plans, i acabant per aquesta mateixa exigència dels
responsables -polítics i no polítics- de fer les coses. Mentre això no canviï,
podem anar dibuixant ponts sobre el Francoli sense saber qui els pagarà, o
barris sencers d’habitatge protegit sense saber com se n’obtindrà el sòl, i més
coses. Fum.
imatge: el venerable i resistent Pla general metropolità de 1976
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada