Capteniment institucional

 

Un dels avantatges de la premsa digital és la possibilitat d’accedir als comentaris de la gent. Molts cops, passats de voltes, quan no insultants directament; de vegades, però, aportacions interessants, que permeten veure punts de vista diferents. A l’Ara -que és el diari que més segueixo- hi ha una sèrie de comentaristes, prou coneguts, que no sé si són trolls pagats o malalts que van per lliure, que es dediquen entre d’altres coses a insultar el president de la Generalitat. A insultar directament, no a discutir o a confrontar arguments.

Com que una bona colla s’identifica amb una opció política que ara fa un any va deixar de governar, i una mica més de temps va deixar de tenir la presidència, i que molt sovint s’alinea amb un ex-president al qual es refereixen sempre amb les sigles MHP, crec que els aniria bé una lliçó del que es diu ”capteniment institucional”.

Fa molts anys, en una d’aquelles trobades d’intel·lectuals espanyols i catalans, per a explicar-nos (allò que hem fet sovint i que ja s’ha vist que no serveix per res) hi assistia en Jordi Carbonell. Per qui no ho sàpiga, un dels puntals de l’Assemblea de Catalunya, que havia estat secretari de l’Institut d’Estudis Catalans; un militant de l’independentisme de pedra picada, i situat a l’esquerra del taulell polític, adversari de Jordi Pujol des dels temps de l’Enciclopèdia Catalana. I també un home d’una integritat personal impecable.

En aquella trobada era al costat d’un element situat a la soi-disant esquerra cosmopolita, ciutadana del món, i convençuda d’una autoritat moral per sobre de tothom. Va entrar en Jordi Pujol, aleshores president, i aquell progre de manual diu “Jo pel Pujol no m’aixeco”. I en Jordi Carbonell, mentre es posava dret, va dir “Jo pel president de la Generalitat sí”.

Això es capteniment institucional. Podem discutir les polítiques, fins i tot ser sarcàstics amb les persones, però respectem les nostres institucions. Sobretot si, com fan aquella mena de gent, van pel món donant lliçons de patriotisme. 

Fet, punt i final?

 

Fa una mica menys d’un mes publicava, aquí mateix, un apunt titulat “Llarga vida al Fet” (AQUÍ). Poc em podia pensar que aquest dimarts els factòtums del Fet, en Ricard Lahoz i l’Albert Ollés ens anunciarien el final d’etapa, un final que, tot i la invitació –i l’esperança- a passar el testimoni, té pinta de funeral. Potser de primera, però al capdavall, funeral.

No em repetiré més dient que el Fet és –encara!- la millor publicació actual al Camp de Tarragona, i una de les millors de tots els temps (si més no, de les que jo recordo). Una pèrdua important i dolorosa, doncs.

Els motius, com gairebé sempre, econòmics. Malgrat la considerable xifra de 700 subscriptors, i alguns anunciants, els números no surten. La premsa en paper té problemes arreu, i el Fet s’aguantava amb unes dosis de voluntarisme que són insostenibles en el temps.

Podem fer-hi alguna cosa? Em resisteixo a l’habitual reclamació a les administracions, tot i que no hi hem de renunciar. Sempre he cregut que aquesta mena de projectes han de funcionar amb independència, que és un element bàsic de la qualitat periodística, i si depens d’una subvenció, ja has begut oli. La pregunta, doncs, és si la ciutat de Tarragona és capaç de sostenir, per mitjans propis –potser no únicament propis, però si substancialment propis- un mitjà com el Fet. Els primers interpel·lats hem de ser la comunitat del Fet –una de les bones troballes de la revista, la creació d’aquesta comunitat-. Estem disposats a fer algun sacrifici? Per part meva –que és de qui puc parlar- estaria disposat a un augment de la subscripció d’un 50%. No sé si amb això surten els números, per a fer-ho viable, i que els professionals tinguin una remuneració digna (és a dir, no assistencial) però seria un senyal i, sobretot, un rearmament moral a l’hora de demanar col·laboracions –d’empreses i institucions- més substancials.

Sé que s’anuncia que hi ha converses perquè el Fet continuï, en altres mans. Com que no sé quines són, no puc jutjar-les, però d’entrada se’m fa molt difícil imaginar el Fet sense l’entusiasme del Ricard Lahoz, i sense la cura –o potser sí, qui sap- de tot l’equip per la factura material de la revista (correcció lingüística, imatges, maquetació...) que em sembla impecable.

Creuarem el dits. Estrafent el que deien els monàrquics, el Fet ha mort, visca el Fet!

(imatge: la coberta del darrer número del Fet, per ara)

Gràcies, mestre Fontana

 

Aquest estiu ha estat profitós en lectures, no tant per la quantitat de llibres, com per la densitat. D’entre totes, dies lectures especialment, ambdues seguint la recomanació del mestre Josep Fontana en una de les magnífiques entrevistes de Josep M. Muñoz a l’Avenç, que espero que ara que el recuperem als quioscs es mantinguin. En aquella entrevista, entre moltes més coses, Fontana expressava la seva satisfacció per haver induït la publicació de dos llibres que li semblaven especialment importants, i li vaig fer cas.

Un era l’imprescindible, extraordinari, immens “La formación de la clase obrera en Inglaterra”, d’Edward Palmer Thompson. Un llibre colossal, amb una abassegadora quantitat d’informació d’aquella que et fa pensar. M’ha fet canviar molts esquemes de la història anglesa del XIX, i, per extensió, de la mateixa història ras i curt, de com es poden relacionar múltiples aspectes, i, és clar, de com la història que coneixia fins ara era incompleta.

L’altre, un llibre estrany “La busqueda de un reino imaginario” de Lev Gumilev, un historiador rus -millor, soviètic- de la primera meitat del segle passat. Em va cridar l’atenció la referència a la cerca d’un regne inexistent -el regne del Preste Joan- que Europa es va creure del tot. Però el llibre és moltíssim més que això; de fet, això n’és només el pretext.

Perquè el llibre és, sobretot, una immensa lliçó de mètode històric, aplicat a un temps -els segles XI-XIII- i a un espai -Euràsia- dels quals, me n’he adonat, no en sabia pràcticament res, suposo que per un eurocentrisme (o occidentalcentrisme) que fa que ignorem molt del que passa més enllà del nostre petit món, o que només li prestem atenció en funció a aquest nostre món. Per entendre’ns, la mateixa manera de fer segons la qual Amèrica només existeix des del 1492, o quasi, o Àfrica en funció de les successives colonitzacions.

És, com he dit, una immensa lliçó de metodologia històrica, interessant perquè es tracta d’un període i d’unes cultures amb escassa documentació escrita, i sovint de segona o tercera mà. Per això el llibre és encara més interessant, perquè, a la vegada que ens explica què passa, ens va presentant les dificultats per esbrinar-ho, i les passes que ha de fer per presentar hipòtesis plausibles. Configura un treball a diverses escales, el que presenta com “a vol d’ocell” que seria la gran visió de conjunt -i quin conjunt! L’estepa asiàtica!- i també el treball de formiga, l’anàlisi d’episodis molt localitzats; i, a través d’aquestes visions, va construint un canemàs per a obtenir una visió de conjunt, de la qual deduir més possibilitats a examinar.

És també un d’aquells llibres per llegir amb un atles al costat. Més enllà de noms embriagadors, sorgits de la Ruta de la Seda o de les mil i una nits -Samarkanda, Bukharà- he descobert ciutats, rius, llacs, i també pobles -els shatos, els jurchen- fascinants, amb una cultura i unes estructures socials i polítiques sofisticades. També, el llibre, incorpora i valora variables absolutament geogràfiques -la influència del monsó en el curs dels rius, la presència o no de pastures, i els moviments de les tribus nòmades- de la diversitat de paisatges, en la millor tradició dels Heròdots.

A l’hora de la veritat, el regne del Preste Joan acaba essent un protagonista secundari (que, tot i això, m’ha permès conèixer l’extensió asiàtica del cristianisme -versió nestoriana- que desconeixia, i que va fer versemblant la llegenda del rei cristià a Àsia). Però quan te n’adones, ja t’has llegit el llibre.

Dues obres, doncs, absolutament recomanables, per bé que de lectura densa i treballada. Com gairebé sempre, el mestre Fontana tenia raó. Gràcies.

Sobre això de la investidura

 

No sé massa com deuen anar les negociacions entre totes les parts implicades en la hipotètica investidura de Pedro Sánchez, més enllà del que surt a la premsa. En part ja m’està bé, perquè crec que aquí cal molta feina discreta, però precisament per això mateix em sobra la molta gesticulació i el soroll que hi ha, especialment el soroll grandiloqüent, ple d’ultimàtums, línies vermelles, i exigències sine qua non. No perquè, en un escenari ideal, no m’agradin algunes de les coses exigides, sinó perquè em sembla, tot plegat, fora de lloc, una representació teatral per a excitar les respectives parròquies i, si és possible, desgastar les alienes. I no em sembla que això sigui bo per a ningú.

Comencem pel principi: l’escenari resultant de les eleccions del 23-J no és producte de cap intel·ligència estratègica, ni de cap jugada mestra. És una carambola absoluta, una xiripa. Només que 100.000 vots –o menys- s’haguessin mogut a les espanyes, potser ja tindríem un govern PP-VOX, o potser el PSOE no dependria de qui depèn ara. Als qui tenen una relativa paella pel mànec, els ha tocat la rifa.

Aquesta oportunitat, però, no és absoluta. M’agradaria, ara, conèixer millor la teoria de jocs per explicar-ho bé; és allò que la solució òptima per a tu potser no és la bona per al conjunt, ni la possible, i cal pactar. Vaja, el que se n’ha dit política (de la veritat) de tota la vida.

És cert que ser decisius en la investidura (parèntesi: ho son tots. Aritmèticament hi han de ser tots) dona molta força, però això, la investidura, és una escopeta d’un sol tret, i s’ha d’apuntar molt bé. Si tires massa alt, potser falles.

En l’imaginari comunicat d’alguns, es tracta de posar el llistó molt alt i, si el PSOE no cedeix, que es quedi sense i “no ens tremolaran les cames” per anar a noves eleccions. Segur?. Vegem possibles escenaris:

Una petició de màxims, i el PSOE diu que sí (ho dubto). Molt bé, i aleshores a treballar per a fer-ho possible. Toparem amb la capacitat del PSOE i del deep state per a no complir, o amb una revolta interna del PSOE. És una opció.

Una petició de mínims, i el PSOE diu que sí. Clar, aquí cal saber què és el mínim. I saber que igualment hi haurà incompliments i resistències, però segurament menys. I caldrà veure com es pretén penjar la llufa del mínim a l’altre (“hem votat per responsabilitat, però si ERC/JxC –tatxeu el que no interessi- no s’hagués abaixat els pantalons, haguéssim tret molt més”).

Una petició de màxims, i el PSOE diu no, i hi ha noves eleccions, confiant que, amb la predisposició a l’amnistia que ha insinuat, lliga el vot útil obtingut a Catalunya (i potser l’amplia) i neutralitza la fugida de vot nacionalista espanyol. Si a més hagués enganxat un PP desorientat –ara ja no- tenia opcions d’esgarrapar els escons necessaris per no dependre d’ERC/JxC. Però també pot passar que guanyi, ara sí, PP/VOX. Resultat: hem disparat l’únic tret... i hem fallat. Perquè pensar que hi haurà un resultat similar, i tornem a començar, no és creïble.

Vol dir això que ens hem de resignar i votar gratis? De cap manera. A veure si entenem que, amb la investidura, no s’acaba res. Ni és de rebut aquesta peregrina demanda de compromís de “no ho farem més”, més pròpia d’una església que de política (i que pretén que els actuals agents polítics es comprometin en nom de les futures generacions, que ja són ganes) ni ho és pensar que, o ara o mai. La necessitat de majoria amb els indepes, i, per tant, el valor dels seus vots, continuaran tota la legislatura, i es tracta d’aprofitar-ho bé.

Que això s’assembla molt al peix al cove? És clar que sí. Per què coi hem de renunciar al cove, sobretot si el peix ja l’hem pagat però no el tenim? A algú li fa fàstic obtenir rodalies, o aeroports, o pactar un segon múltiplex per a TV3, o reformar les lleis de règim local i d’hisendes locals i poder generar un model d’administració local propi, o reformar la llei d’habitatge i blindar les competències a Catalunya, o més coses similars?. I això no és incompatible amb forçar compromisos polítics, en la investidura, que suposin un canvi substancial en la situació actual. L’amnistia, per exemple –que sembla que sí- i més coses. Quines? Hem de pensar que, com més maximalisme, més s’empeny el PSOE a l’escenari de dir que no i arriscar-se a noves eleccions (i això el PSOE ho sap, naturalment, i sap que ho sabem –per què ho sabem, oi?-) cas en el qual, el més probable és que no es repeteixi la xiripa actual, i ens quedem sense escopeta, ni d’un tret ni de cap. Val la pena?. Caldrà afinar molt, i estaria bé no excitar la parròquia per evitar frustracions després, només per interès egoista de desgastar l’adversari. I estaria bé, per ara i per després, arraconar aquest llenguatge de traïdors, botiflers, venuts, cagats, i tot això que surt sobretot (però no només) a les xarxes, especialment des d’una banda. Aquesta pel·lícula d’anar tensant la corda i després acabar pactant el que abans es criticava, ja la vam veure l’any 2006 amb l’Estatut. I amb alguns protagonistes repetits.

I, a més, tenim uns altres escenaris teòrics –confesso que crec que poc probables, però mai se sap- que ens descol·loquen. Per exemple, que el rei, que no cal que demostri que pixa cap a la dreta (extrema) no designi Pedro Sánchez com a candidat, i generi un conflicte constitucional. Amb l’excusa de no voler proposar algú que vol fer “coses anticonstitucionals” el deep state li riurà la gràcia, i el pollastre serà de por. O que ho retardi, i mentre el calendari va corrent. O també que hi hagi un pacte més o menys satisfactori per a tothom, es presenti a la investidura... i els trànsfugues del PSOE que ara no hi ha estat, hi siguin (en el sentit: no voto per Feijóo, però tampoc per un pacte amb indepes). Tornem a la casella de noves eleccions, però amb un PSOE esmorteït i un Pedro Sánchez desautoritzat, que és tant com assegurar un govern PP-VOX. De veritat volem això?.

Calma, molta calma, i apuntar bé, molt bé. L’escopeta és d’un sol tret i no podem fallar. I després, a negociar i collar durant tot el que duri la legislatura.

Actualitzant Hard Rock Cafè (abans conegut com a BCN World)

 

Des del 4 de gener de 2023, fa gairebé deu mesos, que no escrivia res d’aquest tema. Quan semblava que això del PDU de Hard Rock Cafè es trobava en una mena de coma induït, vet aquí que coneixem que hi ha un informe, referit a la seguretat industrial, que no dona un llum verd definitiu (tot i que tampoc una negativa rotunda; els hooligans d’una banda i l’altra haurien de moderar reaccions).

En aquesta ocasió, no conec l’informe de primera mà, només pel que en diuen els mitjans de comunicació (si algun lector del blog me’l pot fer arribar, el meu agraïment serà immens; gràcies!). Pel que sé, l’informe és desfavorable pel que fa a dues de les parcel·les del sector 1 del PDU (el sector de HRC; recordem que el PDU comprèn dos àmbits més, que no tenen relació amb HRC) si bé podria ser favorable si l’empresa Ercros modifiqués les actuals instal·lacions, cosa que sembla disposada a fer, però que no està feta encara.

D’entrada he de dir que el plantejament em sembla correcte. Ens hem dotat d’una sèrie d’instruments legals per a protegir-nos de possibles incidents (o accidents) de les activitats industrials, i només cal pensar els esgarips que hi hauria si això s’hagués obviat i després passés alguna cosa. Aleshores tot serien queixes per imprevisió, i com és que no es va preveure, i tot això, de manera que no fotem.

Però, és clar, un pensa si això no va ser vist en el primer PDU, l’aprovat (recordem que ara és una modificació). Podria ser que sí, i que el nou PDU situï hotels en llocs on abans no hi havia res?. Comencem pel principi. El PDU aprovat el 2016 -de fet el vigent fins que l’actual modificació no s’aprovi definitivament- especificava les zones de protecció dels risc industrial, ho podem veure en aquest plànol:

Aquesta línia corba que queda a la part superior dreta és el límit. Es veu molt bé com inclou la pràctica totalitat de l’espai lliure, que és el que va motivar la sentència del TSJC que va anul·lar el pla. El nou PDU reprodueix aquest plànol; no he sabut veure-hi cap més referència a aquest tema. Entenc que, en la mesura que el nou PDU refà l’ordenació del sector CTI, deu haver considerat que no calia.

La qüestió és que la línia deixa fora tota la zona on s’han de situar els hotels, zones comercials, de lleure, de joc, etc, objecte del CTI. Aleshores, em pregunto: aquesta prevenció sobre el risc industrial no hi era a l’anterior PDU? És producte d’una nova normativa? És que, entre l’anterior PDU i la modificació a tràmit, Ercros ha ampliat o modificat les seves instal·lacions? M’agradaria llegir l’informe, que segur que deu explicar coses. En tot cas, sorprèn que això abans no fos problema, i ara, amb els hotels i companyia al mateix lloc, sí que ho sigui.

L’informe és favorable pel que fa a les parcel·les A i C, i és condicionat a les modificacions d’Ercros per a les parcel·les B i D. Què vol dir això? Vegem com i a on són aquestes parcel·les:

 

La parcel·la A és la blau cel, i és discontínua; ocupa la part central inferior, i la situada a l’esquerra. La parcel·la B és aquella llarga que embolica en tres quartes parts la peça central de la parcel·la A. La parcel·la C, de color rosa pàl·lid, també és discontínua i se situa per sobre de la B i a l’extrem esquerre, al costat de la A. I la parcel·la D és la de color més fosc, a la punta dreta.

Les dades de tot plegat, pel que fa a superfícies i aprofitaments, són:

Parcel·les	Superfície m2
a	174.956
b	69.165
c	89.586
d	50.000
total	383.707

 

	sostre					total
	hoteler	joc	comercial	oci	altres
a1	172.355	15.000		76.000	79.000	342.355
a2	84.000	15.000	7.500	26.000	23.000	155.500
b			35.000			35.000
c1	32.704					32.704
c2	32.691					32.691
c3	35.000					35.000
d	68.250		7.500	18.000	18.000	111.750
total	425.000	30.000	50.000	120.000	120.000	745.000

 

Ara bé, el mateix PDU específica que, en una primera fase, el que es farà és el següent:

	sostre					total
fase 1	hoteler	joc	comercial	oci	altres
a1	41.000	8.500		23.401	1.394	74.295
b			28.325			28.325
c1	32.704					32.704
d	68.250		7.500	18.000	18.000	111.750
total	141.954	8.500	35.825	41.401	19.394	247.074

 

Què passa amb les parcel·les B i D fora de joc? Que només es materialitzarien, en la primera fase, una mica més de 106.000 m2 de sostre, destinats a hotels (73.000) joc (8.500) oci (23.401) i altres (1.394). Vaja, que allò de macrocomplex potser ho hauríem de deixar córrer...

Però hi ha un aspecte molt important. La parcel·la B, com hem vist al plànol, té una forma allargada, i tot fa pensar que, de fet, no seria tota la que es veuria afectada (però com que no hi ha una distribució física d’aquest sostre, l’informe desfavorable afecta tota la parcel·la). Però la parcel·la D sí, i aquest és el problema: aquesta parcel·la és on es materialitza el 15% d’aprofitament mitjà del sector, de cessió obligatòria i gratuïta a l’administració actuant, que és el CRT. És a dir, un sòl de titularitat pública -el CRT és un consorci format pels ajuntament de Vila-seca i de Salou, i la Generalitat de Catalunya- que s’ha de destinar a patrimoni públic de sòl i habitatge (en vaig parlar  AQUÍ ).

Clar, si la parcel·la D queda anul·lada, cal refer tota l’ordenació del sector, perquè la factura no l’ha de pagar el patrimoni públic. Això, o Ercros fa les millores que ha de fer, però és evident que Ercros anirà al seu ritme, pel que fa a les inversions, i, a la vegada, aquestes millores hauran de seguir el seu tràmit ambiental i d’activitats.

La veritat és que no ho veig senzill (i menys com el pintoresc alcalde de Salou, que diu que “no té cap mena de sentit vincular el risc químic amb el Hard Rock”. És clar que no, el risc químic el posa Ercros, no pas Hard Rock, però resulta que HRC es vol posar en una zona afectada per aquest risc químic, i, és clar, resulta que Ercros ja hi era.

Tot plegat, em sembla que una solució seria reconduir el PDU a allò que sembla que HRC vol fer realment, que és aquesta primera fase (també en vaig parlar al mateix enllaç d’abans, i altres cops) adaptada a aquests condicionants, i amb el % també reduït al nou sostre reduït. Acabaríem amb un complex -res de macros- d’una mica més de 155.000 m2 de sostre, i amb un casino de 8.500 m de sostre, que ni de bon tros tindria les 1.200 màquines que angoixen algun diputat en funcions de Savonarola.

A veure què passa.

 

Llarga vida al Fet

 

El passat dimecres 13 vaig assistir a la festa del desè aniversari del Fet a Tarragona, una revista que cada dos mesos ens explica coses i gent de la ciutat (i, a més, vaig tenir l’alegria de saludar l’estimadíssima Teresa Batet, que a la seva quarta joventut no s’ho va voler perdre).

Ho he escrit més cops, aquí i en altres llocs: el Fet a Tarragona és, de molt, la millor publicació que es fa al Camp de Tarragona, i no m’atreveixo a dir que de tots els temps, perquè voldria dir un coneixement històric de la premsa que no tinc, però segur que és de les que més. Ho és per projecte editorial, pel que vol ser i és, però també -i no és poc- per qualitat tècnica. Em va semblar de justícia, i molt oportú, que tant a la revista com a la festa hi hagués protagonisme de les persones responsables d’aquesta factura tècnica: la correcció de textos, la compaginació, la maquetació, la il·lustració, i tot el que cal. El Fet, materialment, fa de bon llegir, també.

Cal dir que el ritme d’aparició –cada dos mesos- facilita aquesta cura. No ho podem comparar amb la urgència diària d’omplir trenta pàgines que tenen al Diari de Tarragona (o en qualsevol altre diari). Estic segur que hi ha corredisses, i gent que remuga perquè els qui passen abans s’han retardat, però segur que tenen, tots plegats, més temps. Per això, precisament, hem de ser exigents.

El Fet té una mirada optimista, cap a la ciutat i la gent, i això està bé, perquè ja en tenim prou, de desgràcies. Ens explica històries d’èxit, personatges interessants, i fins i tot, quan aborda temes complicats- la ciutat entre dos rius, o l’espai metropolità- ho fa amb una mirada amable. I he citat aquests dos dossiers perquè hi vaig participar amb molt de gust.

De fet, a l’acte de celebració, es va citar expressament aquesta voluntat de potenciar l’autoestima, sense renunciar a l’autocrítica. Jo crec que globalment se’n surten, però –no sé si per un esperit meu molt crític o molt rondinaire- estan passant la maroma. Crec que la línia que separa l’autoestima –necessària, sens dubte- i l’autocomplaença és una línia molt fina, com ara la que separa l’autocrítica de l’auto flagel·lació o del victimisme, unes actituds que, a Tarragona, tenim molt vistes. La sortida fàcil –i es veu perquè surt a moltes entrevistes- que “a Tarragona ens cal autoestima”, que ja es diu com a frase feta, no sempre ve acompanyada de la necessària autocrítica, potser perquè instal·lar-se en allò de “el profe em té mania” permet no assumir responsabilitats. No vull dir amb això que el Fet s’hagi instal·lat en aquesta manera de fer, però potser que ara que ja ha demostrat, amb escreix, que treballa l’autoestima, treballi també -també, no només- l’autocrítica que ja apunta en alguns articles, però que hauria de ser més clara i més incisiva.

Clar que la culpa no és del missatger, en un i altre cas. El Fet reflecteix el que passa a la ciutat, en tots els sentits, i això vol dir per exemple l’atenció que presta a la festa, -i això està bé- però també la debilitat de la societat civil tarragonina, especialment la civil de veritat, és a dir, no paraoficial, no depenent poc o molt dels pressupostos públics, i  no (tan) autocomplaent.

No voldria que això semblés una desqualificació del Fet. Em refermo en l’afirmació inicial, que és la millor publicació de Tarragona. No m’hi sobra res, del que hi ha; si de cas, m’hi falten coses, i crec que està en condicions de fer-les tan bé com fa les que ja fa.

Llarga vida al Fet, doncs.

 

Principi de realitat

 

He de confessar que les negociacions, converses, jugades mestres, ofertes, amenaces o enveges que hi ha al voltant del futur govern espanyol m’avorreixen una mica. El nivell, de formes i continguts, és molt baix, de pati d’escola. I, sobretot, em sembla allunyat de la realitat. Principi de realitat és el títol d’un llibre excel·lent de Jordi Muñoz, publicat l’any 2020, on, entre moltes coses, argumentava la necessitat de tenir en compte un element tan important com és la correlació de forces, i no menysvalorar l’adversari.

En situacions conflictives -però d’un nivell  molt diferent, és clar- en què m’he trobat, he estat sempre partidari de no acorralar l’adversari, de deixar-li alguna sortida -i com més digna millor- perquè, si el que vols és que es mogui, millor que ho faci en una direcció que et convingui o que controlis una mica. I un adversari humiliat i amb qui encara has de conviure no és un bon negoci.

Per aquests criteris, doncs, crec que menysvalorar la debilitat del PSOE i aliats, i pretendre fer-los passar per l’adreçador és un error, un error tàctic i estratègic. És clar que cal negociar i posar un preu alt, però desconfio de línies vermelles i d’ultimàtums, i del to fatxenda d’alguns. Com també d’aquestes pretensions d’alguns governamentals espanyols (i també de l’ex-president Montilla) que sembla que demanin a l’independentisme un acte de contrició i penediment. Si de veritat ho pretenen, no han entès res (començant pel fet que l’independentisme és molt divers, però això també hi ha una part de l’independentisme que no ho entén).

Ni el president Aragonès, ni Puigdemont, ni ningú no pot parlar en nom del catalans de demà. Ningú es pot comprometre a no fer (o a fer) nosequè en un futur mitjà. Sí que ho pot fer en l’immediat, i encara, perquè, en una democràcia -ni que sigui l’espanyola- la gent té dret a formular les propostes polítiques que vulgui.

Però també em sembla desencertat -ni que sigui per acontentar la galeria, en un populisme que em rebenta- aquest aire d’ultimàtum, que evidentment està més pensat per a desqualificar part de l’independentisme (com tothom sap, hi ha una part indepe que considera que el principal adversari és un altre indepe, i així ens va).

Compte amb passar-se de frenada. No només perquè amb una repetició electoral ens podem trobar amb una majoria PP-VOX (veuràs com riurem!). És que si la negociació, ara, es fa amb aquestes ínfules d’ultimàtum (que s’expliquen per a fer empassar el gir de 180 graus entre la “confrontació intel·ligent” -que ningú va dir què era- cap a la negociació, allò que s’ha blasmat durant quatre anys) alguns llestos es poden trobar que li fan la campanya al PSOE. Si les enquestes van en aquesta direcció, Sánchez es pot trobar que, amb els moviments que ha fet fins ara, acontenta l’electorat més ben disposat, el que li va donar la majoria a Catalunya (i a Espanya: en total va passar de 120 a 121, un sol escó més; però a Catalunya va passar de 12 a 19, set més; a Espanya, doncs, va baixar). I amb una retirada per no cedir al “xantatge” de Puigdemont, es treu de sobre l’acusació de trencador d’Espanya i tot això, i pot aspirar a créixer una mica més, suficient per a no dependre tant de JxC (o, qui sap, de tot l’independentisme català).

A veure si el més interessat a repetir les eleccions serà el PSOE, i JxC s’hi estarà posant bé. Si, a sobre, JxC perd la posició central que la xiripa electoral li ha facilitar, a veure quina serà, aleshores, la seva estratègia.

He dit que m’avorria, i potser serà tot plegat més entretingut del que semblava.