La contrareforma fiscal a Hard Rock. I ara què passarà?

 

Ahir el Parlament va aprovar la llei que elimina la rebaixa fiscal als casinos (perquè era a tots) que s’havia previst amb motiu del projecte de BCN World, ara Hard Rock. Una rebaixa que no haurà arribat a aplicar-se perquè per això calia que el casino de Hard Rock entrés en funcionament. 

Realment serà això la fi de Hard Rock al CRT? No n’estic segur (ja en vaig parlar AQUÍ) perquè les coses han canviat molt des del 2014, començant pel que podia significar el negoci casino aleshores, i ara. Aquesta és, per mi, la clau de tot plegat: que ja no és negoci. Fa temps que penso que Hard Rock vol marxar de la millor manera possible; és a dir, recuperant la fiança, i sense perdre reputació. I també penso que el govern actual (i vull creure que l’anterior també) volia el mateix, que Hard Rock marxés, però no fer-lo fora. Una mica com allò del joc de la gallina. Bé, i també hi ha qui vol que marxi i penjar-se la medalla d’haver-lo mort, però crec que, sense menystenir la importància del recurs guanyat al seu dia, el motiu fonamental serà aquell: que ja no és negoci. 

I, si és així, perquè no s’acaba tot plegat? Doncs per això, que tothom vol que la decisió sigui d’un altre, i això no és tan senzill. Vaig comparar-ho, un dia, a un camp de mines: és relativament fàcil de plantar, però molt complicat de desmantellar. Per això no es pot “retirar el PDU” i ja està com proposa algú. Hi ha una teranyina de drets i obligacions que cal desfer peça per peça. 

Vam conèixer per la premsa -almenys jo, m’encantaria llegir-lo- l’informe dels serveis jurídics de la Generalitat sobre possibles indemnitzacions, de prop de 50 milions d’euros. Sense haver pogut veure l’informe -i, per tant, amb moltes precaucions- intueixo que els serveis jurídics han contemplat tots els escenaris, inclosos els pitjors, però no sé si són els més probables. 

Al meu entendre -i que consti que parlo sempre només pel que en va dir la premsa- la indemnització per lucre cessant és la més dubtosa. Aquest lucre hauria de tenir relació amb les despeses realment fetes, no amb l’expectativa de guany. Hard Rock ha gastat ben poca cosa, perquè no hi ha cap obra feta, i ni tan sols s’ha fet càrrec del projecte de PDU; potser sí de projectes arquitectònics, però, per molt ben pagats que estiguin, no sé si arriben a tant. Hard Rock ha gastat en la constitució i capitalització  de l’empresa corresponent, i en possibles gestions legals, però no sé si gran cosa més. Segons l’informe, les indemnitzacions per dany emergent -les despeses de Hard Rock- podrien arribar als 21 milions d’euros. M’agradaria molt conèixer el detall de l’informe, a veure d’on surten. I el lucre cessant... no fotem, home. Això seria la diferència entre la inversió i el rendiment. Una pura entelèquia. Beneficis garantits? Això és lliure empresa? Que baixi Adam Smith i m’ho expliqui. 

Però, a més, tot això no seria automàtic, suposaria una batalla legal feixuga i costosa. I una enorme pèrdua reputacional per a tothom, especialment, és clar, per a qui perdi, i que ja ha començat per a Catalunya, que ja ha d’assumir això de canviar les regles de joc a mitja partida. No sé si tothom ho vol, això. Per això crec que s’està preparant el terreny per a una retirada de Hard Rock.

Si jo governés -escenari radicalment improbable- plantejaria a Hard Rock una nova reducció de tot plegat. He escrit en altres ocasions que el mateix disseny de la darrera versió del PDU apuntava amb claredat a una primera fase, més -molt més- reduïda, i segurament més viable, i deixava molt més en l’aire la segona. Oficialitzar això  em semblaria intel·ligent. Deixaríem -hauríem de deixar- de parlar de macro, i, sense que sigui res que m’entusiasmi, acabaríem tenint un ressort amb un casino de 8.500 m2 -que és la mida mitjana dels casinos que ja hi ha ara a Catalunya- i un conjunt de prop de 250.000 m2 de sostre, que ja no és tan macro. Si, a més, tenim en compte que en aquests 250.000 m2 hi ha els 110.000 m2 de l’aprofitament mitjà que, amb una reducció global, també es reduirien, anem a una operació de  180.000/190.000 m2 de sostre, sobretot d’usos comercials -aquella mena de Roca del Vallès- i hotel+casino. Força més digerible. Si, a més, impedim el disbarat de l’edifici guitarra i abaixem alçades, no em semblaria un mal acord. 

I si la Caixa fa una rebequeria pel seus terrenys, que ja no valdrien 120 milions d’euros, pensem que això seria traslladable a més d’un sector ja existent. I que es mengin els terrenys amb patates, a la Caixa. 

Però, en tot cas, calma i no ens precipitem, que no ens peti una mina als peus. 

Bis repetita ne placent

 

Ahir va tenir lloc una trobada entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que ha generat tota mena de comentaris als mitjans.  No sé si n'ha generat tants al món més real, però mai se sap. En tot cas, a mi me'n genera algun. 

Per començar, en declaracions (no sé de quin dels dos, és igual) parlen de posar en contacte les dues "noves direccions" després dels respectius congressos. Només amb això, ja penso que no anem bé. Pensar-se que Carles Puigdemont és "nova direcció" a Junts, és creure que ha vingut muntat en un unicorni rosa. I que Junqueras sigui nou a ERC, després de tretze anys... no cola. I aquí és on em sembla que hi ha la clau de tot plegat: es necessiten mútuament.

Són les dues cares més visibles del procés -que no és el mateix que la independència o que l'independentisme- i em temo que necessiten reviscolar-lo per reivindicar-se i per continuar. I jo crec (i ho escrit  AQUÍ i   AQUÍ ) que no, que ja està, que van fer el que van fer -i cadascú en farà la seva valoració- que els reconeixem els sacrificis -la presó i l'exili- però que això del procés, tal com va anar, ha acabat, i el que s'hagi de fer ara -que cal fer moltes coses, començant per entendre i assumir el que es va fer bé i malament- ho han de fer unes altres cares. Això no és una desqualificació personal, ni una esmena a pilota passada (que és quan són fàcils) ni menys encara un insult. Per mi,  és una obvietat. 

Però el que em sembla preocupant és que es dona aire a una manera d'entendre el país que em sembla equivocada. S'insinua -o almenys a mi m'ho sembla- tornar a aquella pretesa "unitat" de l'independentisme, que jo sempre he trobat un error, perquè suposa donar, a l'independentisme, una categoria política a banda de la resta. He escrit molts cops que un dels èxits que expliquen on som (perquè crec que som en millor situació que fa trenta anys) és la normalització de l'independentisme, deixar de ser residuals, o excèntrics (fora del centre) i passar a ser un tronc central (que no vol dir ni únic ni majoritari) de la política catalana. Això passa per intentar representar el màxim d'opcions polítiques, i això no es pot fer des de la confusió ni des d'una pretesa "transversalitat" que no vol dir res. Això passa perquè l'independentisme tingui diferents expressions polítiques, que, això sí, sàpiguen i vulguin pactar no agressions en aquest aspecte, i trobar -si hi són- espais i acords. 

Però molt em temo, vistos els antecedents, que hi ha qui entén aixo com que l'altre s'hi subordini, i aboni acríticament una política tacticista, de curt termini, de fer bullir l'olla i, de passada, col·locar propostes conservadores convenientment embolicades amb la bandera, i continuar donant patents de catalanitat. Sucumbir a aquest tacticisme per una errònia interpretació de la realitat, donar autoritat als qui es creuen els amos del país, voler fer-se perdonar per part de qui no té escrúpols en ser profundament deslleial quan no remena les cireres, és un error de profunditat que es pot pagar molt car, i no només per a Esquerra, també per al país, que queda condemnat a la impotència perque renuncia a dirigir-se a tothom. Hi ha qui vol (o hauria de voler) que l'independentisme sigui majoritari, i hi ha qui vol (i ho posa en pràctica) ser majoritari en un independentisme que, a hores d'ara, no és majoritari al país, pero prou per a governar l'autonomia. I per fer això, farà tot els escarafalls retòrics que li convingui, que ja ho sabem. Falta saber si Esquerra caurà novament en aquest parany, o s'emanciparà d'una vegada. 

L'epíleg i pròleg d'Esquerra

 

Passat tot el parèntesi nadalenc, que s'allarga d'allò més, faig per posar-me al dia. Ha fet gairebé un mes del desenllaç -per fi!- del culebrot de la dirigència d'ERC. Bé, no sé si desenllaç del tot: ara queda pair-ho, que no serà fàcil, i la resta del congrés, el què i no el qui (que és el que hauria d'importar més, pero ja sabem com van, aquestes coses). I, per altra banda, tinc la sensació que això no acaba, però d'això ja en parlarem.

Oriol Junqueres va guanyar l'elecció, amb un legítim però ajustat 52%, i Xavier Godàs la va perdre, amb un digne però insuficient 42%. Que, en aquest context, hi hagués més d'un 5% de vots en blanc també hauria de fer pensar.

En un altre procés, un 52% seria un resultat indiscutible. Les eleccions presidencials franceses, quan no hi havia el fenomen Le Pen que mobilitza vot en contra (i això cada cop menys) es resolien amb percentatges similars. El primer duel Giscard-Mitterrand el va guanyar el primer amb un 50,8% dels vots. Però això, dins d'un partit, no sé si serveix gaire. No és una victòria pírrica, però demana, exigeix, molta mà esquerra per part de tothom. I encara més en una campanya i elecció que van acabar essent una mena de plebiscit, tant per qui va acabar guanyant, com per la insistència de qui no va guanyar en dir que no havia de ser un plebiscit... i després focalitzar el seu discurs en un "Junqueres no" que no feia més que reforçar la idea que es deia combatre.

Vaig escriure, abans de la primera volta, que em preocupava que qui guanyés -qui fos- sabés guanyar, i qui perdés, sabés perdre. La primera part de l'equació suposa que qui ha guanyat tingui la lucidesa de veure que ha guanyat per poc, i que li pertoca actuar amb generositat -que és el privilegi dels forts- i intel·ligència; i la segona, vol dir que qui ha perdut ha d'admetre que no ha guanyat, i no actuar com si encara fos en plena campanya. És per això darrer, sobretot -pero no només per això- que sóc contrari a aquesta mena de manteniment de corrents interns organitzats que algú sembla voler apuntar: és la via ràpida a trencaments que serien fatals. I això no vol dir que haguem d'anar a una mena d'uniformisme, del "qui es mogui no surt a la foto" que seria profundament estèril.

Crec que va ser Toni Soler que, en un dels habitualment lúcids articles dominicals a l'Ara, deia que Junqueres havia obtingut una segona oportunitat. Més aviat crec que ha obtingut una pròrroga. Ara falta saber per a què. Perquè aquesta és una (altra) de les rareses de tot plegat, que hem escollit una presidència (i tota la resta, però això és igual) i ara falta decidir per a fer què.

En aquest sentit, crec que es fa evident que això d'ara és només una primera fase. Crec que no s'ha triat qui dirigeix una nova etapa -difícil de veure, aquesta novetat amb la mateixa cara dels darrers tretze anys- sino qui tanca, amb tota la dignitat possible, inclosa la personal, l'etapa anterior i obre la porta a la necessària adaptació a un nou cicle, un nou cicle que hem de contribuir a fer i no simplement adaptar-nos-hi. Per això és una pròrroga.

He de dir que algun gest no m'ha desagradat (algun altre... ) com ara el possible manteniment de Josep M. Jové a la presidència del grup parlamentari, que hauria de ser efectiva, amb allò que se'n diu "mando en plaza", i no simbòlica. Conec en Josep M. Jové de fa temps, i seria un error perdre la seva experiència i capacitat. No anem sobrats, d'això. Per la resta... veurem moviments personals i gent que es resitua, de molts tipus. Ja la mateixa nit de la segona volta, coneguts els resultats, hi havia absències i després silencis molt eloqüents. Hi ha gent molt llesta -que no és una categoria moral- que sap surar molt bé. Les coses buides ja ho fan, això.

En tot cas, ara cal afinar bé, saber llegir el moment, i establir les prioritats. No hi he de dir gran cosa mes perquè ja vaig buidar el pap en quatre escrits en aquest blog. Si de cas, inisistir en les idees de diversitat, de llegir bé la realitat -tota, la d'Esquerra i la del país- i de la correlació de forces, de no pretendre arreglar el món i demostrar que som els que en sabem més (i això va per a les ponències: normalment documents il·legibles -i per això no llegits- i fora de la realitat immediata). Si, a més, aconseguim fer-nos entendre amb un llenguatge normal i no amb idiolectes absurds per a entesos pretensiosos, millor.

També caldrà posar ordre a la casa. No només per resoldre aquesta merda de l'estructura B i tot el que en penja, que cal fer-ho. També per simplificar, flexibilitzar, i tenir una eina més últil i més eficient, sense deliris de grandesa i sense duplicitats i complicacions que només beneficien qui vol saltar-se-les. I això a tots els nivells: d'estructures B, enteses com a espais de decisió al marge i sense control democràtic, pura informalitat de capelleta, sovint conxorxa d'apparatchik mediocres, n'hi ha més de les que ens pensem. Cal obrir finestres i deixar que entrin l'aire fresc i la llum. En totes direccions.

Tenim molta feina.

Addenda. Ja tancat aquest text, i al prestatge esperant la tornada del parèntesi nadalenc, en Joan Tardà ha publicat un article a l'Ara que no puc deixar al marge. És d'agrair que hi hagi qui, com en Joan Tardà, publiqui textos que diguin coses, que no diguin només -o sobretot- el que vol sentir una mena de gent, sovint la més sorollosa, i que no tingui por a obrir debat i polemica, sense que això vulgui dir ser un provocador i prou. En aquest sentit, doncs, gràcies Joan.

Ens diu que ERC ha de deixar de ser un partit exclusivament independentista. Coincideixo en el fons, i crec que en altres escrits jo mateix he dit coses semblants (AQUÍ, al primer apartat del punt 1) pero amb alguns matisos.

Crec que ERC mai no ha estat "exclusivament" independentista, sempre ha estat més coses. Afortunadament. I el mateix nom ho diu. Que hi hagués -hi ha?- gent que la veu així, només, és problema de la percepció de la gent (també, és clar, en part d'ERC, per no haver-se explicat millor). Lamentablement la proposta de Joan Tardà és llegida -sobretot per aquests que fan soroll- de manera molt tacticista, a curtíssim termini i en clau partits, i ens perdem el debat de fons, que és connectar amb la majoria del país, que és més a l'esquerra que a la dreta, i més sobiranista que no una altra cosa. Apel·lar a aquesta majoria àmplia, articular-la políticament, per avançar socialment i nacionalment, em sembla molt més útil per al país que no pas encastellar-se en una suposada puresa independentista absolutament estèril i autocomplaent. I és lamentable l'aparent manca de comprensió lectora (o mala fe) d'alguns que tradueixen "no ser exclusivament independentista" per "deixar de ser independentista", sobretot lamentable quan ho diu gent de la casa que respecto moltíssim per trajectòria (d'altres no, no els respecto exactament pel mateix).

En tot cas, aprofitem que el debat -un debat important, necessari- s'ha obert. No caiguem en veure-hi només el curt termini, i debatem, debatem amb idees, amb propostes, amb arguments, i hi guanyarem. Si volem, és clar.

Hard Rock Cafe. Ara, la contrareforma fiscal

 

Hem sabut, aquesta setmana, que es presentarà una proposició de llei per a modificar el règim fiscal dels casinos creat per al projecte del CRT a Vila-seca i Salou (i estès a tots els casinos, és clar). De manera ràpida, retorna la quota de l'impost a un tipus màxim del 55% en lloc del 10% acordat. Sorprenentment -o no, ves a saber- una proposta similar es va plantejar la legislatura passada, i fou rebutjada per l'actual partit del govern, el PSC, aleshores absolut partidari del projecte, i que ara es fa el desmenjat, accepta el que abans rebutjava, i ja dona a entendre que això de Hard Rock Cafe està més mort que viu. Mira que bé. Si algú volia un reconeixement clar que HRC va ser una excusa per a tombar el Govern, aquí el té.

Ara bé, jo no tinc tan clar que això signifiqui la fi del projecte (llevat, és clar, que estigui pactat amb HRC -que no m'estranyaria gens- i sigui tot una representació per a fer quedar bé tothom). I això perquè l'impacte econòmic d'aquest canvi fiscal em sembla que és menys del que sembla.

Per una banda, perquè la rebaixa, al seu dia, anava acompanyada d'una clàusula -que ara també s'elimina, és clar- segons la qual HRC s'havia de fer càrrec de compensar la diferència entre el que es recaptava abans de la rebaixa i després, de manera que assumia un cost extra. Per altra banda, perquè la rebaixa es va plantejar en un primer moment, amb els deliris i fantasmades inicials, que parlaven de sis casinos i d'unes (teòriques) recaptacions astronòmiques. Crec recordar que, al debat, es parlava de bases imposables de prop de 300 milions d'euros. Ara, amb un sol casino, les coses deuen anar més ajustades.

A més, el casino és només una part del negoci. Hotels, centre comercial, espectacles... Fins i tot en la versiò reduïda en què ha quedat (i que jo crec que seria encara més reduïda) això representa força més que el casino, de manera que, en el còmput total, l'impacte de la rebaixa -o de la no rebaixa, és igual- és menor, i no tinc clar que determinant en cap sentit.

Però he dit abans que podria ser que estigués tot més pactat, també amb HRC. Ja fa temps que penso que HRC voldria desenpallegar-se d'aquest negoci -d'aquest no-negoci- per diversos motius, entre els quals que el joc -ni que no sigui l'element essencial- no és el negoci que era fa deu anys, a partir de la popularitzaciò de joc en línia. Però HRC té una fiança de deu milions d'euros que no deu voler perdre. I, a més, no és el millor, per a una empresa, fer figa d'aquesta manera. No és el mateix, és clar, si no marxes, sinó que et treuen. Aleshores pots reclamar la fiança, i la teva reputació -com que els que han canviat d'idea són els altres- resta intacta. Pot passar això? No m'estranyaria, però aleshores el problema de reputaciò el tenim a casa. Si no hi ha un acord amistós -HRC marxa, recupera la fiança, tot de mutu acord, i no hi ha ni bons ni dolents- aleshores ens podem trobar que HRC addueix que és la Generalitat qui ha canviat unilateralment les condicions (i és veritat) i, per tant, demana la devolució de la fiança i marxa, i ves que no demani indemnitzacions. El dany reputacional el tindrem nosaltres.

El que sí em sembla clar -i de fa temps- és que això està acabat, i que la discussió és com es liquida, si algú és el dolent de la pel·lícula, o no, i com. Poca cosa més. Haurà servit per a tombar un govern, precipitar unes eleccions, i tot el que ha vingut després. També com a mostra de manipulació per part de qui ho va adduir com a condició sine qua non per als pressupostos, i ara -que ja mana- tant li fot. Després aniran fent discursos sobre el descrèdit de la politica, i que la gent no té confiança, i aquestes coses.

Sobre l'Acord de Govern de mesures urgents per a l'increment de l'oferta d'habitatge protegit - i 3

 

Una altra de les mesutres de l'Acord de Govern diu: “5. Accelerar la transformació de sòls residencials destinats a habitatge de protecció oficial”. Amb l'objectiu de “desenvolupar, mitjançant estratègies urbanístiques, sòls residencials que aportin la màxima quantitat d'HPO.”.

Algunes coses no acaben d'estar clares desenvolupar sòls que ja ara estiguin destinats, pel planejament, a HPO? O bé desenvopular sòls per tal que, en aquest procés, puguin acollir HPO?.

En tots dos casos, però, estem parlant de processos urbanístics diferents, en funció de en quina fase es trobin aquests sòls: sòls urbanitzables delimitats, pendents de formular, tramitar i aprovar el planejament derivat? Sòls amb planejament aprovat però no executat? Pendents de la reparcel·lació, de la urbanització? Sòls urbanitzables delimitats en els quals calgui prèviament fer la modificació pertinent al planejament general per augmentar la previsió d'HPO?. Hi ha moltes casuïstiques possibles.

En tot cas, la majoria conflueixen en un problema existent, com és la lentitud dels processos urbanitzadors, però no només en el cas d'HPO, sinó en tots. L'excepció -relativa excepció- seria tirar endavant les ÀRE, les àrees residencials estratègiques, de l'any 2010, que preveien un mínim del 50% per HPO. En aquell moment es van aprovar els diferents Plans directors, amb les determinacions a nivell de planejament derivat. És a dir, que figura que ja tenen a punt el pla parcial -el que pertoca fer al pla parcial- i només cal la reparcel·lació i la urbanització. Només. Vol dir que, amb una mica de sort, d'aquí uns tres anys hi podria haver solars, essent molt i molt optimista. Una mica just, per tenir 50.000 habitatges en quatre anys. I això, a més, només a les ARE que quedin, perquè, de 2011 ençà, vam assistir a un degoteig constant de modificacions dels PDU per a desclassificar les ARE, i és possible que ara en quedin ben poques, i potser situades en llocs on no resoldrien massa res.

El panorama és pitjor si cal modificar el planejament general i, després -o a la vegada, en tramitació simultània- formular el planejament derivat. Dubto que, en els quatre anys, hi hagués un solar disponible.

Si la mesura comporta modificacions normatives per a simplificar el procediment, hi haurem de sumar el temps necessari per a tramitar aquestes modificacions de la llei d'urbanisme, perquè, tenint en compte que es tracta d'un procediment lent per garantista, perquè afecta l'estatut de la propietat, dubto que sigui possible resoldre-ho mitjançant un decret-llei, però coses més rares s'han vist.

Aixo no vol dir que aquests tràmits no hagin de ser agilitzats, tant per HPO com no. No és admissible que formular, tramitar i aprovar un POUM trigui cinc o sis anys, i un pla parcial comporti vuit o nou anys entre que se'n comença la redacció i hi ha un solar disponible (i tiro curt). Sempre poso l'exemple que el PP.10 de Tarragona va començar la seva tramitaciò el 2011, i fa un parell d'anys, el 2022, que es van acabar les obres d'urbanització, i uns mesos que es va posar la primera pedra -la segona ja no ho sé- dels habitatges públics que hi ha d'haver. Si estan llestos el 2026, quinze anys entre una cosa i l'altra, i això que es va tramitar per cooperació per fer més via. No, això no és admissible, i és urgent posar-hi mesures.

Però no tinc clar que siguin mesures propies de modificació de la llei d'urbanisme, tot i que indirectament sí. Crec que aquest retard es deu més a la complicació del planejament, al fet que li demanem molt més del que li pertoca, i a una administració poruga, en què cada departament -i són molts el que intervenen en aquests processos- busca protegir-se, que no el puguin enganxar o acusar de res. I no perquè vulguin fer alguna cosa malament i busquin amagar-ho, no; més aviat és que, com que ho hem complicat tot tant, amb normes poc clares (de vegades directament absurdes) ningú no està segur de res, quan emet el seu informe, i ho fa de manera ambígua, o tirant pilotes fora. O el que sigui, abans de córrer el perill de veure's, al cap de tres o quatre anys, amb una imputació per vés a saber què. La principal modificació normativa a fer seria la claredat en les normes, la previsibilitat del que volen dir, i la seguretat, per a qui emet els informes, que se sabrà distingir molt bé una opinió fonamentada, un error, i un delicte. Que no són el mateix.

Pero com que no crec que això passi prou, em temo que reduïrem una mica els terminis, retocarem coses menors, intentarem augmentar la slmultaneïtat d'alguns tràmits... i potser ens estalviarem tres o quatre mesos, en processos que duren sis o set anys. Mira que bé.

Suposo que això va en relació amb la mesura 16, que diu: “Impulsar la creació d'un Comitè d'Agilització Urbanística per simplificar i dinamitzar la tramitació, mitjançant la coordinació institucional”. Més amunt ja he dit què en penso, d'això. Afegir que, en els quaranta anys llargs que he estat a l'administració, és un propòsit que he vist molts cops. Quan un objectiu i una mesura per assolir-lo es van repetint, vol dir que les altres vegades no ha servit de res. A veure ara.

En el camp de les modificacions normatives, també hi ha la mesura 15, que diu: “Fer les modificacions legislatives pertinents per tal de preveure la regulació d'un sistema de llicència bàsica per agilitzar la promoció d'HPO, per iniciar obres de nova planta o rehabilitació mentre es tramita la llicència urbanística”.

Confesso la meva desorientació: només per a les llicències d'HPO? Parleu amb qualsevol promotor, i pregunteu pel termini de la llicència, la que sigui, HPO o no. I, a més, això va, no per barris, però sí per municipis, tot i que la tònica sol ser l'endarreriment.

Pero és que no acabo de veure quina diferència hi pot haver, en la tramitació d'una llicència per a iniciar obres de nova planta o de rehabilitació, que es destini o no a HPO. La llicència no entra en el regim jurídic de l'habitatge, sinó en el de l'obra, ha de comprovar i acreditar que el projecte compleix les ordenances d'edificació, no les condicions legals per a ser HPO.

I, és clar, si això s'arriba a fer, la reclamaciò que aquesta simplificació i agilització sigui per a tota mena de llicències serà immediata, i tindran tota la raó.

Aquestes són les mesures que he volgut comentar. No he entrat en les que plantegen temes financers -pero, tranquils, tot sense “impacte pressupostari” perquè no els controlin tant- però estic convençut que aquesta qüestió, la financera, és la mare dels ous: això quant costa, i qui ho paga?. Aquesta és la pregunta que hauria de venir contestada en qualsevol iniciativa pública. Si no, no val. Si no hi ha diners -per adquirir sòl, per urbanitzar, per generar solars, per construir- tot és fum. A veure què passa.

Sobre l'Acord de Govern de mesures urgents per a l'increment de l'oferta d'habitatge protegit - 2

 

Una altra de les propostes de l'Acord de Govern diu:

"Impulsar les modificacions normatives pertinents per tal que els municipis puguin mobilitzar solars d'equipaments per destinar-los a allotjaments dotacionals per a col·lectius amb dificultats d'accés a l'habitatge"

Els allotjaments dotacionals es diferencien dels habitatges en què pretenen satisfer les necessitats temporals de residència de col·lectius diversos. Quins col·lectius? Doncs, per exemple, aquells col·lectius amb dificultat d'emancipació. o bé amb requeriments d'acolliment, d'assistència sanitària o d'assistència social, o bé per raons de feina o estudi -s'entén temporals- o per afectació per una actuació urbanística.

La característica comuna és la temporalitat: facilitar l'emancipació, amb un allotjament transitori, o per qüestions urgents -dones amb risc de violència masclista, que han de marxar del domicili habitual; refugiats- feines temporarls, estudiants... No parlem en cap moment de residència permanent. Per aquest motiu -no ser residència permanent- aquests allotjaments (no se'n diu habitatges!) no computen per a les reserves mínimes de sistemes. És a dir, com que no és habitatge, no cal preveure espais lliures o equipaments, com sí que cal fer-ho per a la gent que viu a la ciutat, no que s'hi allotja.

Aquests allotjaments dotacionals se situen als sòls qualificats d'equipament comunitari pel planejament general. El POUM pot establir directament la qualificaciò d'allotjament dotacional, o bé la més genèrica d'equipament. Ara bé, per a la concreció de l'ús d'allotjament dotacional sobre sòls qualificats d'equipaments comunitaris cal la justificació adequada de la seva necessitat preferent respecte a altres usos d'equipament.

Els sòls d'equipament són de vocaciò pública. Els particulars poden promoure un equipament d'allotjament dotacional en terrenys qualificats de sistema urbanístic d'equipaments comunitaris sempre que s'acrediti una sèrie de requisits:

Que no s'exigeix la titularitat pública de l'equipament.

Que el planejament urbanístic general determini per al conjunt del municipi els àmbits en què es poden situar els equipaments d'allotjament dotacional d'iniciativa privada i la quantitat màxima de sòl que s'hi pot destinar.

Que, a l'efecte d'acreditar l'interès públic o social de l'allotjament dotacional, concertin amb una Administració competent en matèria d'habitatge com a mínim:

1r. Els col·lectius concrets de persones a què es destina.

2n. Els criteris de selecció dels usuaris, el règim d'ús temporal o rotatori de l'allotjament i el barem de preus que els usuaris han de satisfer com a màxim.

3r. Les característiques fonamentals de l'allotjament, incloent-hi els serveis comuns o assistencials de què ha de disposar.

4t. La constitució i inscripció en el Registre de la Propietat del dret de tanteig i retracte a favor de l'Administració que formalitza el concert sobre el sòl i l'edificació destinats a l'equipament, per temps indefinit per a la primera transmissió onerosa i per deu anys en segones i ulteriors transmissions oneroses.

Que el pla especial urbanístic que correspon elaborar per desenvolupar l'equipament d'allotjament dotacional d'iniciativa privada en justifiqui l'interès públic o social i la idoneïtat de la localització i, amb caràcter normatiu, contingui els aspectes essencials de l'allotjament concertats amb l'Administració, així com la prohibició de dividir horitzontalment l'edificació afectada.

Les modificacions normartives que es volen impulsar van sobre aquests requisits?. En tot cas, l'Acord diu que  caldrà "justificar la innecessarietat del seu destí inicial -el dels equipaments- pel qual es va planificar, i per tant es puguin destinar a l'ús habitacional per tal de fer front de manera àgil i immediata a satisfer les necessitats de diferents col·lectius socials amb dificultats d'accés a l'habitatge".

No sé com es podrà justificar plenament aquesta innecessarietat, especialment per a no fer allò de despullar un sant per vestir-ne un altre. Sempre he pensat que cal conservar els sòls d'equipament, com una mena de guardiola. Mai se sap quan serà útil, perquè les necessitats d'equipaments van canviant, amb el temps, i disposar d'una reserva per a poder aprofitar les ocasions, o poder satisfer necessitats no previstes, és important.

A més, pel que fa a aquella suposada innecessarietat, potser caldria parlar d'inadequació del solar existent per a l'equipament necessari. No sempre el solar de què es disposa, fruit d'una operaciò urbanistica -un sòl de cessió de planejament derivat- és adequat per al que cal; per dimensions, per forma, per posició... Recordo que quan vam fer el Pla d'equipaments bàsics de Tarragona, una de les coses que ens vam trobar és que, globalment, la ciutat tenia sòls d'equipament de sobres, però no els tenia al lloc on calia, ni de la forma necessària. I és que si necessites un solar de 7.000 m2 per a una escola, no et serveix de res tenir tres solars separats de 2.500 m2 cadascun.

Però, és clar, si es demostra que no es pot fer l'escola, i es destinen aquests solars a allotjament dotacional... igualment necessitarem el solar de 7.000 m2, perquè, si no, no tindrem escola! . Caldrà rumiar-hi, en aquestes "modificacions normatives".

Ara bé, el que em grinyola més és el fons. Entenc que una bona oferta d'allotjament dotacional treu pressió a la demanda d'habitatges, però sempre que tinguem molt clar que no els supleixen. Estem parlant d'allotjaments temporals, amb data de caducitat, i per a col·lectius i situacions molt concretes, no de "dificultats d'accés a l'habitatge" perquè aquesta mena de solucions són allotjaments, no habitatges. No confonguem. Per al cas que més s'assembla a les necessitats d'habitatge, que són les dificultats d'emancipació -s'entén, de joves- ha de quedar molt clar que és una solució transitòria, un "guanyar temps". El jove que s'emancipi per aquesta via ha de saber que, en un termini relativament breu, haurà de marxar. No s'hi val a enganyar ningú. Què passarà quan, passat el temps que s'acordi, se li digui que ha de marxar?

Tinc la sensació que algú no acaba de jugar net.

Sobre l'Acord de Govern de mesures urgents per a l'increment de l'oferta d'habitatge protegit - 1

 

Coneixem ja l'Acord de Govern de mesures urgents per a l'increment de l'oferta d'habitatge protegit. D'entrada he de dir que celebro que hi hagi un conjunt de mesures. Cada cop que sento un il·luminat dient que “el que s'ha de fer és tal cosa” (o, el correlat, “si no hi ha habitatge protegit és per...”) penso que hi ha un excés de simplisme. Les causes i les solucions són múltiples, complexes, i faríem bé no caure en el cunyadisme habitual.

Això vol dir que totes les mesures proposades em semblen bé? No exactament. Per començar, algunes se m'escapen -no sóc un especialista- i d'algunes altres caldria dir allò de “depèn de com”. Però sí que em mereixen alguns comentaris. Anem per parts.

Per començar, les mesures són “sense impacte pressupostari” o bé amb impacte pressupostari diferit al proper exercici, o quan es posin en marxa. Entenc la prudència, perquè si hi hagués impacte pressupostari immediat -però els pressupostos vigents no ho contemplen- l'Acord no es podria prendre, però, francament, m'hagués agradat una major concreció econòmica. Per motius de serietat, sobretot.

El primer punt és la formació d'una “Reserva Pública de Solars”, a partir d'una convocatòria, a la qual es poden acollir tant administracions locals, com promotors privats. Sempre he estat partidari de tenir un bon coneixement de la realitat, i és fonamental saber a on hi ha solars disponibles. Per això em sobta que no hi hagi cap referència al Registre de planejament urbanístic de Catalunya, un registre públic de la Generalitat (AQUÍ) que permet veure el patrimoni municipal de sòl, que és on hi ha d'haver, obligatòriament, aquests solars, si existeixen. Estan obligats a constituir aquest patrimoni els municipis amb planejament general que delimiti àmbits d'actuació urbanística susceptibles de generar cessions de sòl; és a dir, gairebé tots. I estan obligats a inscriure'l al Registre els municipis inclosos en les àrees de demanda residencial forta i acreditada. És a dir, segurament tots els que més necessiten que s'incrementi l'oferta d'habitatge protegit.

El Govern, doncs, podria anar més ràpid, i fer un buidat d'aquest Registre -de passada, pot aprofitar per reclamar la constitució de Patrimonis on no s'hagi fet, i el mateix amb la inscripció- i fer-se ràpidament amb un mapa de disponibilitats, en lloc de fer una convocatòria, i esperar a veure qui s'hi apunta.

Ara mateix, l'alcalde de Tarragona -per això ho sé- ha ofert un solar, al PP.10, apte per a 200 habitatges. Solar degudament inscrit al Patrimoni i inscrit al Registre. Feina feta.

Quedarien els privats, és clar. Ja veurem què és possible -aquí sí que cal la convocatòria- perquè l'existència d'un solar no garanteix res. Torno a parlar de Tarragona: segons l'avanç del POUM, a la ciutat hi havia solars disponibles per a prop de 2.000 habitatges (parlo de memòria). Solars no inclosos en cap polígon, que consti. Però molts d'aquests solars s'arrosseguen del POUM anterior, i més enllà. Quan un solar és vacant de fa quinze o vint anys... passa alguna cosa. Litigis entre propietaris, alguna càrrega mal resolta, o un aprofitament inviable, o ves a saber.

Per altra banda, l'existència de solars sense edificar al llarg de tant de temps ens indica que el mecanisme teòric per afrontar-ho -el Registre de solars d'edificació forçosa- no s'aplica o no funciona, i jo crec que una mica de cada. Sobretot no funciona perquè exigeix una inversió inicial per part de l'Ajuntament que no sempre és en condicions de fer. Potser hauríem de fer, també, modificacions normatives sobre aquesta figura, per a fer-la més àgil -o més accessible per als Ajuntaments- i poder-la fer efectiva.

(continuarà)