divendres, 21 de setembre de 2012

D'Eurovegas a Barcelona World

Amb més retard del que voldria, vull dir quatre coses sobre aquest pas d’Eurovegas a Barcelona World. el retard permet haver sentit ja moltes opinions, però, després d’haver escrit un parell de notes, crec que val la pena continuar opinant.
D’entrada, em sembla un error la simple translació que algú ha fet d’un projecte a l’altre –sobretot des de l’oposició- com si fossin el mateix. Crec que hi ha prou diferències per a tenir una actitud diferent. Als posts anteriors, vaig manifestar el meu desacord amb el projecte d’Eurovegas, sobretot per motius territorials, pel que suposava de destrossa del parc agrari del Llobregat i per una metodologia –lamentablement instal·lada en la legislació- que anul·lava la praxi planificadora que començàvem a incorporar. També perquè una aposta centrada en el joc –i sense caure en puritanismes exagerats, ja ho vaig dir aquí- no em semblava la més oportuna per a reforçar l’oferta turística a Catalunya.
Crec que no és just dir que Barcelona World és el mateix. D’entrada se situa en un sòl de molt menys valor agrari i natural, i on el planejament –amb encert o no, però ara em refereixo a la qüestió més procedimental, allò de la cultura del planejament- ja ho preveia. També passa de ser casinos amb hotels, a ser parcs temàtics amb hotels i casinos, amb proporcions i protagonismes diferents.
Vol dir això que em sembla molt bé Barcelona World? No he dit això, sinó que es tracta de projectes prou diferents com perquè calgui fer l’esforç d’analitzar-los separadament. I, en tot cas, també en genera una sèrie de dubtes i reflexions, que exposo molt sintèticament:

1. El projecte se situa als terrenys inclosos a l’àmbit del Centre recreatiu i turístic, d’acord amb la concessió feta al 1989. Aquesta concessió era sobre un projecte concret, i va justificar les expropiacions. Som ara en una modificació substancial del projecte? Pot afectar això la legalitat de les expropiacions? Quina serietat seria que tot un procés que va incloure una llei específica, un concurs públic, l’expropiació de centenars d’hectàrees... vingui modificat a fons per la via de fet? Si abans reclamava respecte per a la cultura del planejament, ara també cal respecte per als procediments, si volem ser un país seriós. Cal pensar que la concessió del CRT comprenia tres parcs temàtics –un és l’actual Port Aventura; els altres estan pendents- i ara passem a sis. la mateixa edifiabilitat? La mateixa proporció d'hotels i de sòl comercial? Habitatges?
2. La concessió del CRT suposava uns paràmetres urbanístics bàsics –la classificació del sòl i alguna cosa més, ja incorporat al planejament general de Vila-seca i de Salou, i recollit al Pla territorial parcial del Camp de Tarragona- a desenvolupar pel corresponent planejament derivat. Aquestes determinacions s’ajusten al que necessita Barcelona World? El planejament derivat es tramitarà d’acord amb la normativa urbanística vigent, que no és ja la de la concessió. Això pot representar canvis?
3. Al 1989, les exigències ambientals i de seguretat eren diferents a les actuals. Ja s’ha parlat en termes de seguretat en relació al polígon petroleoquímic, encara que caldria resoldre la incongruència que sí es permeti Port Aventura –més a prop del polígon- i no Barcelona World, que és més lluny. Se suposa que les garanties de  seguretat d’uns i altres han de ser iguals... I, ambientalment, el conjunt del CRT no va ser objecte d’avaluació ambiental en els termes de la llei del 2006, per raons òbvies. Ho serà el planejament derivat? En els termes fins i tot d’avaluar la idoneïtat de la classificació com a urbanitzable i de la instal·lació dels parcs (que van en sòl no urbanitzable)?.
4. serà fet l’estudi d’avaluació de la mobilitat generada, en els termes de la llei de la mobilitat (també posterior al 1989)?. Els pretesos 10 milions de visitants s’han de moure, i com que no es reparteixen de manera uniforme en el temps, cal preveure si les infraestructures de transport són suficients a les puntes. Per cert, potser seria el moment de repensar el Tramcamp, i de carregar part dels costos de la infraestructura fixa a Barcelona World, com permet la llei.
5. El model turístic parcs+hotels+teatres+casinos és millor que el model casinos+hotels, però no m’entusiasma. No sé si hi ha prou mercat per a tant de parc, i, en general, m’agrada més el model de valoritzar recursos més originals i autòctons –i, per tant, irrepetibles-. Sense que tingui el mateix pes que el planejament territorial  urbanístic, hagués estat bé revisar el Pla de turisme de Catalunya per veure com ho encaixem tot. En tot cas, té més recorregut que el model Eurovegas, si hi ha les ganes i la capacitat de lligar-ho amb els recursos turístics del territori, i amb uns continguts més imaginatius.
6. I aquest recorregut més ampli –sense que sigui per llençar coets- podria ser més beneficiós en nombre i tipus de llocs de treball. I una qüestió: no vull que Catalunya sigui només un país de serveis de baix valor afegit i d’ocupació precària i sense qualificació, però tinguem present que ara hi ha, també –és a dir, al costat dels que tenen dos màsters i quatre idiomes-  molta gent sense qualificació que necessita una sortida. Per entendre’ns, a Massachusetts  també hi ha cambrers, i gent que neteja habitacions d’hotel. El que és exigible és que també es treballi, amb la mateixa intensitat, amb les mateixes ganes, i amb la mateixa disposició a canvis –ara en parlarem- en atraure inversions i ocupació en altres sectors més qualificats, de més valor afegit. Però cal atendre totes les necessitats.
7. Havíem conegut, de manera indirecta, algunes exigències per Eurovegas –permetre fumar i entrada de menors, limitació de drets laborals, exempcions fiscals, a més de la peregrina idea de moure l’aeroport i enderrocar l’estadi de l’Espanyol- i havíem vist, en directe, l’obsequiositat i la manca de dignitat amb què les institucions tractaven els pretesos salvadors de l’economia del país. Ara hem vist un comportament diferent, almenys en les formes, però seria bo saber si hi ha compromisos –i quins, és clar- del govern amb Barcelona World sobre flexibilitat en alguna norma, o modificació de normes a la mida. Per allò de ser un país seriós.
8. En el capteniment públic, també m’hi sobren les conversions paulines que ara diuen que allò d’Eurovegas no ens convenia... quan quatre dies abans li llepaven el cul i les vores. Ja està bé. Una mica més de contenció i menys entusiasmes en les valoracions. I això també passa pels llocs de treball. Eurovegas parlava de 260.000 llocs de treball –ràpidament desinflats a uns 15.000 més realistes- i ara ens parlen de 40.000. Els deuen comptar els mateixos que compten manifestants?.
9. Vam saber fins a la sacietat que Sheldon Adelson és jueu, donant al partit republicà, i sionista. Serem informats amb el mateix detall sobre Enrique Bañuelos? En sabrem la religió, l’origen ètnic, les simpaties polítiques –les donacions no, que aquí no són públiques- i quin criteri té sobre Israel?. Doncs a veure si no fem el ruc i ens centrem en el que importa: la solvència financera i tècnica de l’operació.
10. El nom. Com que feia temps que la caspa tarracocèntrica no trobava motius per a manifestar-se –especialment contra Barcelona, perquè contra l’Espanya profunda no diu mai res- els ha anat molt bé aquesta proposta de Barcelona World. Que és, sobretot, un error tàctic. Personalment entenc que sigui positiu lligar una operació d’aquest tipus a una marca consolidada internacionalment com és Barcelona. A 500 km d’aquí –i tiro llarg- això de Tarragona, Camp de Tarragona, o similars, no saben on para, i potser sona una mica –no massa més- Costa Daurada. Per la mateixa raó que, internacionalment, l’aeroport de Reus és –i ens ho hauríem de plantejar seriosament i fer-ne ús generalitzat- Barcelona Sud. També entenc que calia anomenar la cosa des del principi, però potser es podia posar més l’accent en la provisionalitat del nom (recordem que, per arribar a Port Aventura –un nom intel·ligible en moltes llengües- vam passar per unes quantes propostes) i en donar joc a noms i subtítols, més flexibles, que donessin joc a Costa Daurada, per exemple.
11. El futur. Ja he dit que sóc escèptic amb les possibilitats de sis parcs i tota la resta, i, de retop, amb els 10 milions de visitants, els 40.000 llocs de treball, i totes aquestes xifres. Al capdavall, el CRT havia de tenir tres parcs, i segur que encara trobaríem les maquetes i les projeccions en 3D espaterrants que ho presentaven, i, buscant bé, les promeses de milions de visitants i de desenes de milers de llocs de treball. Una mica de modèstia, doncs. Però sí que s’ha fet un parc, hi ha 3 milions de visitants a l’any, i uns quants milers de llocs de treball. Per tant, si el projecte s’encalla en una quarta part del que s’anuncia, no és un fracàs absolut, sempre que sapiguem aprofitar les oportunitats. I això passa per donar una empenta a infraestructures a mitges –el TRamcamp!!!!!- promocionar port i aeroport, espavilar la resta de l’oferta turística del territori, consolidar la facultat de Turisme i geografia –val, ja ho sé, és la meva- com a centre de recerca sobre turisme, parcs temàtics, etc, i unes quantes coses d’aquest tipus.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada