Dies de confinament. 33

Malgrat que sembla que això no passi, que no es vegi la llum al final del túnel, és segur que passarà. També això passarà, ens diu Milena Busquets. I estaria bé que, aleshores, ens agafi amb alguns deures fets sobre què i com hem de fer. Perquè creure que tot tornarà a ser com abans, no només és un error, seria també una irresponsabilitat o una indecència, i no ens ho podem permetre.

En Tísner, a les seves memòries «Viure i veure» -de lectura molt recomanable, especialment els dos primers volums- fa girar tota la seva vida al voltant de la guerra espanyola. Explica que es va adonar que aquell va ser el fet decisiu, el que el va marcar per sempre, i per això les memòries se centren en la guerra i, a partir d’aquí, van encadenant una sèrie de viatges enrere -la infantesa i l’etapa de formació- i endavant -l’exili, el retorn, el present-. Però sempre a partir de la guerra, de la qual diu (la cita no es literal, no me la feu buscar, ara!) que és la millor escola de la vida, però que també té un preu altíssim, impagable.

Doncs bé, sense cap ganes d’apuntar-me a les metàfores castrenses -això ja ho fa el preparao i el cap de nosequè que surt a les rodes de premsa- sí que és cert que, com a les guerres, hem sotmès molts aspectes de la nostra vida, de l’organització de serveis i activitats, a una duríssima prova d’estrès, una experiència per aprofitar. Evidentment no es tracta de fer que, a partir d’ara, el sistema sanitari funcioni als nivells d’acceleració i d’esforç actuals, però sí d’examinar maneres de fer.

Per posar un exemple, el confinament ha servit per a posar a prova, amb la improvisació que vulgueu, la capacitat per al teletreball i per a organitzar feines -algunes, no totes, és cert- d’una altra manera. Potser ha estat, si us plau per força, l’empenta que calia per a provar-ho, per a fer callar els qui deien «Oh, això no pot ser, és impossible». Doncs si ara ho hem fet possible, segur que amb errades i coses a millorar, potser que no fem marxa enrere.

I això va molt més enllà del teletreball. Hem vist com s’han pogut engegar programes i utilitats per a la formació per televisió o per la xarxa. Seria possible aprofundir en aquesta línia, no per a suplir l’escola presencial, de cap manera, però sí per aquells centres en medis rurals, amb població dispersa, a fi de fer que la canalla -segurament no tan canalla, la que ja va als instituts- no hagi de fer sempre tres quarts o una hora d’autobús per anar i tornar?. A més, això exigiria fer arribar la banda ampla i connexions de qualitat també al medi rural, i ajudaria a mantenir activitats i població.

No sé si en totes les iniciatives que es proposen o que s’han engegat, de cara a la reactivació del país o de les ciutats, això està previst. Estaria bé que, al costat de les mesures urgents de sortir de la pandèmia, de fer que no mori més gent, i que anem reduint la malaltia, i al costat de les mesures de supervivència de l’activitat econòmica -suport a empreses i autònoms, liquiditat, impedir abusos laborals- hi hagués també un àmbit on estudiar què cal mantenir, amb les correccions que calgui, d’aquests canvis que ara hem hagut de fer per força. Si no, potser sí que les coses tornaran a ser com abans, incloses les que no funcionaven o les que funcionaven «perquè sempre ho hem fet així» que és una de les actituds més reaccionàries que patim. Algú s’hi posa?