Sobre energies renovables

 

Aquests darrers mesos vaig participar en un grup de treball de la Comissió de Territori de Catalunya per elaborar uns criteris per als parcs eòlics. No es tracta de cap normativa d’obligat compliment -la Comissió no té aquesta potestat- però sí d’una orientació, especialment a les Comissions d’urbanisme (però també a promotors de parcs, o als ajuntaments que vulguin adaptar el seu planejament) a partir del fet que la normativa urbanística -que és la que han d’aplicar les Comissions- no és del tot explícita (i no ho ha de ser, perquè no pot preveure totes les casuístiques) ni, quan es va fer, la demanda de parcs eòlics era l’actual. Ja es va fer un document similar amb els parcs fotovoltaics, i ara s’ha ampliat a les eòliques.

El cert és que hem estat uns mesos preparant aquest document, que ja s’ha aprovat -el podeu veure  AQUÍ. M’he trobat també, per altres motius, immers en aquest debat en altres àmbits, i he decidit posar negre sobre blanc algunes coses que penso sobre això.

Per començar, crec que, a Catalunya, tenim un problema important de relat, de la imatge que es té sobre el tema de les energies renovables, que ens dificulta afrontar bé la transició energètica. Tinc la sensació que hi ha un relat dominant formalment favorable a les energies renovables, en abstracte, però que, a la pràctica, rep les propostes concretes amb una barreja d’hostilitat i de resignació. El simple anunci d’un parc eòlic ve seguit, molts cops, de la formació d’una plataforma en contra, de la voluntat de “salvar” el que sigui, i d’un aire resignat i pessimista, com si fos un càstig. De vegades -només de vegades- per la mateixa administració, local o no, que ho ha de tractar.

Entenc perfectament que no sempre les ubicacions, el tractament, la informació, són els adequats. També hem d’aguantar, alguns cops, discursos prepotents i pretensiosos sobre la modernitat i el progrés per part de partidaris i promotors dels parcs eòlics i fotovoltaics, fins i tot un cert menyspreu envers els crítics. Un escenari polaritzat on és difícil separar el gra de la palla.

I hauríem d’exigir menys trampes en els discursos. Quan se’ns ven que, a l’Aragó, hi ha molta més producció de renovables -que és cert- també hauríem de tenir en compte que la densitat de població, allí, és de 27,86 habitants per km2, mentre que a Catalunya és de 249,89 hab/km2, nou vegades menys. És més, si fem el mateix càlcul excloent les capitals -superfície i població- la densitat aragonesa és de 1.75 hab/km2, mentre que la catalana és de 198,47 hab/km2. I si tinguéssim en compte l’orografia -especialment per a les fotovoltaiques- també trobaríem diferències significatives. Ho tenen molt més fàcil. El mateix amb Castella i Lleó o d’altres llocs. Menys demagògia -i menys condescendència- amb segons quines comparacions.

 Necessitem les renovables. Això no admet discussió, llevat que se sigui un negacionista del canvi climàtic -i aquí no m’hi trobareu mai- o un ignorant (o un influent accionista d’elèctriques, és clar; però aquests, que no perden el temps, també inverteixen en renovables). Necessitem parcs fotovoltaics i eòlics, per a descarbonitzar i electrificar el nostre món, i necessitem la xarxa necessària per a transportar aquesta energia neta des dels punts de producció als punts de consum. Això no és incompatible amb polítiques d’eficiència energètica (fer el mateix, amb menys energia; fer més coses, amb la mateixa energia) i,  naturalment, tampoc no és incompatible amb el foment de l’autoconsum i de les comunitats energètiques. No té volta de full.

En aquest escenari, doncs, el debat no és sobre si renovables sí o no, sinó sobre renovables com. No s’hi val a fer-se fotos i omplir-se la boca amb això de l’hidrogen verd (i n’hauríem de parlar amb calma, que hi ha molta il·lusió, amb això) i després obviar com es produeix i transporta l’energia necessària per tal que, efectivament, sigui verd.

Tampoc no em serveix el discurs de l’autoconsum, com a alternativa única. Soc fervorosament partidari de l’autoconsum, sigui personal o en forma de comunitat energètica, sobretot pel que té de descentralitzat i d’empoderador, però amb això no n’hi ha prou. Calen, també, grans unitats productives. I com que calen, el més sensat és acordar com i a on. Això és el que haurà de fer el futur, esperat, i tardà Pla territorial sectorial d’energies renovables, el Plater, i mentre no arribi, el que intenten fer els criteris que he citat al principi. Per això cal canviar el relat, la percepció que es té d’aquestes instal·lacions, i el discurs amb les quals se les combat o se les defensa. Cal aterrar a la realitat. A grans trets, per mi, això vol dir:

Hauríem de desenvolupar molt més la idea que un parc és relativament provisional –tenen la vida útil que tenen- si ho lliguem amb l’eficàcia del parc: els actuals generen molta més energia que els parcs que hi havia fa trenta o quaranta anys. Qui ens diu que en trenta anys no haurem progressat més, i amb menys parcs farem més energia?. Estic segur que hi ha dades, al respecte. Tinc fe en el progrés. No la fe absoluta del positivisme del segle XIX, però sí que crec que ens podem plantejar un escenari en què siguem mes eficients, gastem menys -i necessitem menys- i sapiguem produir més amb menys.

L’impacte paisatgístic –que hi és, sens dubte, i que cal limitar al màxim- és reversible amb una relativa facilitat (compte: les línies d’evacuació i els accessos no tant). L’afectació d’un aerogenerador sobre el terreny és escassa; l’impacte és, sobretot, visual i vertical. Bones mesures de restauració passada la via útil (l’experiència de les activitats extractives és interessant) pot convertir aquest impacte en una mena d’impost temporal per a la transició energètica. Pactar -verb imprescindible- un impacte per trenta anys, i replantejar-s’ho quan s’hi arribi.

I per a les fotovoltaiques, cal aprofundir en la compatibilitat -tècnica, legal, fiscal- amb les activitats agràries. La placa pot estar a una alçada que faci compatible el conreu i el treball. Estic segur que això ja s’està fet, i es tracta de fer recerca i experimentació en aquest sentit.

Això ens porta a una oportunitat que hauríem d’aprofitar més, que és la recerca -i especialment la recerca aplicada- en el desenvolupament de la tecnologia de les renovables. Potser no tenim totes les oportunitats -el nord d’Àfrica serà una potència en producció, això està clar- però podem ser dels que més sàpiguen què fer i com fer-ho. Després de l’atzagaiada del projecte Zèfir -qui sap on seriem, ara, d’haver-ho tirat endavant- l’IREC ha de tenir recursos i suport -polític, empresarial, econòmic, d’imatge- per a ser un referent.

La negociació és indispensable per a l’acceptació dels projectes, i això demana disposició, tant pels qui l’han de rebre com per qui els promou. La prepotència -de vegades el xantatge- d’algunes promocions no ajuda gens, igual com no ajuda la rebuda d’ungles de qualsevol  projecte, sigui com sigui -de vegades, sense ni saber com és-. Condicionar línies d’evacuació a la compactació, renovació i racionalització de les existents, plantejar soterraments selectius enlloc de soterraments complets, contemplar la reversibilitat de les actuacions indispensables per a la implantació però no per a l’explotació, tot això em sembla més intel·ligent i més productiu que no les oposicions absolutes o les imposicions prepotents. Sobretot, un conjunt d’actuacions. Qui proposi, en qualsevol sentit, solucions úniques, ens vol enredar o és un ignorant.

Feina rai.