(aquí, l'enllaç del reel, que val la pena perquè ho fan molt bé!)
Ahir vaig ser a
l’acte de graduació de la promoció 2021-2025 del grau de Geografia de la URV, a
l’esplèndid edifici del Celler de Vila-seca. Aquesta mena d’actes són una
importació americana via cinema, però no em sembla malament ritualitzar una
mica la graduació, com a canvi d’etapa. M’hagués agradat poder-ho fer, fa més
de trenta anys, quan em vaig llicenciar, però no només no es feia, és que no
tinc ni l’orla, ni em vaig assabentar que es feia, ja podeu veure com va ser la
meva festa!
A quarts de sis
de la tarda ens trobàvem prop de tres-centes persones, molt majoritàriament
familiars i amistats dels nous graduats -els de Turisme i els de Geografia- a
més de professorat (no gaires) i més personal de la URV, rector inclòs.
I com és que jo
hi era, si ja em vaig jubilar, i no tinc parentela o gent propera que es
gradués? Doncs perquè la promoció de geografia, que són els darrers que vaig
tenir el curs 23-24 que va ser el meu darrer curs, van voler, amb una gran
generositat i amabilitat, que fos el padrí de la promoció. Moltíssimes gràcies.
Per si això fos poc -i jo ja estava com una criatura amb sabates noves- un dels
alumnes, que va fer el discurs en nom de la promoció, va citar expressament
aquesta circumstància i que per això m’havien convidat, perquè havia estat un
bon professor. L’únic discurs interromput -en aquest moment- pels aplaudiments
de la sala. En fi, que em vaig estovar d’allò més. Moltes, moltes gràcies.
L’acte, però,
em va permetre constatar un fet que em sembla important. Els alumnes anaven
desfilant un per un per recollir, no el títol, però sí l’orla, enrotllada i amb
una cinta, que així feia el fet. En una
gran pantalla, anaven passant les fotos -una d’infància i una d’actual amb la
banda- de cada alumne, amb el seu nom. Això em va permetre constatar
l’abundància de noms d’altres orígens. Noms amb ressò àrab, eslau, subsaharià,
o anglosaxó, a més de noms -aquí més que cognoms- inequívocament centre i sud-americans.
Una veritable mostra de la Catalunya real.
Sense tenir les
dades a la mà, i per tant amb una notable dosi d’intuïció, crec que bona part
d’aquests nois i noies devien ser fills i filles de la immigració de les
darreries dels noranta i primera dècada del segle XXI. Una generació nascuda o,
en tot cas, escolaritzada a Catalunya, en català. M’atreviria a dir -aquí la
intuïció encara hi pesa més- que en força casos fills de pares no
universitaris. Sé que és molt atrevit per part meva, i que fins i tot podria
ser un prejudici, però em sembla que hi havia una bona colla de pares i mares
amb l’aspecte de ser aquella classe treballadora, sacrificada, que no va tenir
accés a estudis superiors. Un pare no es va estar de donar un ram de flors a la
filla quan aquesta anava a recollir l’orla de mans del rector, i l’expressió
d’aquell pare, una barreja de felicitat, orgull, admiració, valia més que tot
l’acte.
Em sembla que
això és una notícia excel·lent. Significa que l’ascensor social, amb totes les
mancances que vulgueu, encara rutlla. L’educació, i especialment l’educació
universitària, és un gran ascensor social, i només per això -bé, també per mes
coses- hauríem de cuidar molt l’educació. I no especifico que em refereixo a
l’educació pública perquè dubto que la privada -i menys segons quina privada-
faci realment aquesta funció.
Això és també
una magnífica eina d’integració al país, amb tota normalitat i sense exigències
estranyes. Per la via de fet, aquestes famílies veuen que Catalunya és el lloc
on fills i filles adquireixen una educació superior, i amb una absoluta
normalitat, que és la millor política d’immigració que es pot tenir, i la
millor resposta a les porqueries indecents que intenta col·locar l’extrema
dreta i algun dels seus aliats/competidors de vots. Cada un d’aquests nois i
noies recollint la graduació és una bufetada als morros de l’extrema dreta, un
motiu més de satisfacció, doncs.
