El passat 5 de novembre vaig participar en un acte, a l’Institut d’Estudis Catalans, organitzat per la Societat Catalana de Geografia i per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. El motiu de l’acte, els vint-i-cinc anys de l’Informe per a la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, molt més conegut com a Informe Roca.
No va ser, per sort, un acte purament memorialístic o nostàlgic. De fet, va ser l’inici d’una sèrie de converses, més analítiques i -espero- propositives, que tindran lloc els dies 12, 18 i 25 de novembre. Va ser un toc d’alerta, una reflexió en veu alta, a partir d’aquest fet temporal. No debades el títol del cicle és “L’organització territorial de Catalunya: una assignatura pendent” i el de la xerrada inicial “25 anys de l’Informe Roca. I ara què?” (i m’adono que és calcat a un article que vam publicar, el gener de 2002, al Punt i al Regió 7, a mitges amb Xavier Rubio i Jesús Burgueño, dos membres més de la comissió).
El meu paper va ser menor (jo era el telonero) i, després de les amables paraules dels presidents de la Secció de Ciències Socials de l’IEC, i de les dues societats filials, vaig fer una explicació del context de la Comissió i de l’organització territorial a revisar, i una relació de fets d’aquests darrers anys que evidencien la necessitat de revisió de tot. D'aquí uns mesos, suposo que sortirà publicat a la Crònica de la SCG.
En Miquel Roca va centrar la seva intervenció en la constatació pessimista que no es tocarà res, que no hi ha interès, encara que hi havia i hi ha la necessitat. Vaig sentir un Miquel Roca molt més deixat anar -especialment al col·loqui posterior- molt més crític amb el conjunt de governs (i, per tant, també amb els que se suposava que eren dels seus) i amb algunes aportacions interessants, com ara lligar l’organització territorial i la imprescindible digitalització de les administracions.
Sovint he parlat d’organització territorial, en aquest blog (hi ha un etiqueta, i no estic segur que tots els apunts estiguin etiquetats) perquè és un tema que m’interessa molt, i sobre el qual he treballat molt. A hores d’ara, amb el que he après, pensat i treballat, no estaria tan segur d’alguna de les coses que deia l’informe. De fet, ni tan sols aleshores ho compartia tot, però vaig pensar -i crec que no vaig ser l’únic- que fèiem un millor servei al país amb un informe consensuat.
Ara posaria mes l’accent en la necessitat de tenir en compte la diversitat de situacions i, doncs, la diversitat d’eines i de solucions. La proposta per al reconeixement de les ciutats reals, més enllà dels estrictes termes municipals. La configuració de comarques allà on calen, mes homogènies, sense ciutats grans que les distorsionen (i lluny de la ingènua i peregrina idea que la ciutat gran ajudarà el petit municipi). Segurament m’amoïnaria molt menys amb el tema de fusions municipals, no perquè no calguin, sinó perquè, si no es vol pagar el preu polític de fer-ho, ja es farà per la via biològica.
També hagués estat més clar per a dir que, si no es pot superar el mapa provincial i les diputacions, feina rai per a una regionalització de Catalunya. I encara més, tinguem la valentia d’admetre que el govern regional és la Generalitat, i que contraposar models estatals quan no es té un estat propi -més aviat en contra- és enganyar-se.
No sé si es tornarà a plantejar el tema. A la conversa de dimecres 12, Oriol Nel·lo, Tomàs Font i Mireia Grau parlaran al voltant del tema “40 anys de debats i 40 anys d’intents de reforma”, a partir del fet que portem -molt grosso modo- 40 anys amb el tema, a partir de les lleis d’organització territorial dels anys 80, i encara no ens n’hem sortit. L’Estatut del 2006 va obrir algunes portes, però el Tribunal Constitucional ja es va ocupar de tancar-les, no fos cas. Després, hem fet bullir l’olla amb una projecte de llei de governs locals, que de vegades torna a treure el nas (jo mateix vaig comparèixer al Parlament, quan es va començar a debatre, i ja vaig avançar coses com les que dic aquí; amb una atenció absolutament descriptible per part dels diputats i diputades, tot s’ha de dir).
Ara mateix, al Camp de Tarragona, tenim en marxa una proposta -l’Àrea metropolitana- que incideix en la qüestió, i sobre la qual tinc moltíssims dubtes, però que evidencia que les coses, tal com estan, no funcionen. No vull fer de barrufet rondinaire, ni de Cassandra, però tampoc penso empassar-me discursos i propostes insolvents, com ho són molts dels que se senten sobre aquest tema. És l’avantatge de no tenir cap ambició inconfessable, i de no estar disposat a dir el que no penso o a no dir el que penso. A la meva edat, m’ho puc permetre.
Un goig saludar els membres de la Comissió que ens vam trobar, en Miquel Roca, Jordi Bonet, Jesús Burgueño i Xavier Rubio. Ens ho vam passar molt bé, fa vint-i-cinc anys i fa una setmana, i en tinc un record excel·lent.
