Geògrafs al departament de Territori. Ara sí.

 

Ara fa unes setmanes em vaig queixar del fet que el departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica no li agradaven els geògrafs (ho podeu veure AQUÍ) .

Doncs bé, el DOGC d’avui publica una rectificació de l’Acord de Govern en qüestió (AQUÍ) i amplia les titulacions admeses a totes les escales del grup A1, i això vol dir que els geògrafs també. No deixa de ser una satisfacció a mitges, perquè no es fa per reconèixer que els graduats en geografia estan plenament capacitats per aquesta feina, sinó que s’obre a totes les titulacions (dret, enginyeria...) sense distinció.

I això que la rectificació es fa, precisament, a partir d’un recurs formulat pel Col·legi de Geògrafs. Aquesta és la banda bona de la notícia, que el Col·legi va reaccionar ràpidament, i ha fet rectificar la incongruència que aquesta titulació no fos contemplada per a la direcció dels treballs del futur Pla territorial general de Catalunya, una feina que demana a crits la visió general i integrada del territori, en totes les seves vessants, que es té des de la geografia, i més en una feina que es planteja, ja d’entrada, amb caràcter interdisciplinar.

Coneixent la casa, però, no tinc cap dubte que hi acabarà havent un arquitecte, que ja deu estar decidit de fa temps. Però almenys hem fet sentir la nostra veu, i potser algun dia s’adonaran del potencial que hi ha en els geògrafs.

Molt content que el meu Col·legi hagi estat a l’alçada. 

Àrea metropolitana del Camp de Tarragona: tan gran com Barcelona!

 

 

 

Com era previsible, la proposta d’àrea metropolitana que han fet els adjudicataris de l’estratègia metropolitana és la més àmplia de les possibles, amb 30 municipis. Ens ho explica avui AQUÍ el Més Tarragona (parèntesi: aquesta publicació està fent un magnífic seguiment d’aquest tema, s’ha de reconèixer i agrair).  

Estava cantat, des del moment que, com es notori, hi ha la decisió prèvia que Valls hi ha de ser, i això implica un àmbit continu determinat. De fet, el mateix concurs de l’estratègia ja ho deixava ben clar quan donava el màxim de punts a qui proposés això. Per arribar aquí, no calia dissimular; si la decisió ja era presa, no calia fer-la passar per una consultoria, i tot això ens haguéssim estalviat.

Clar, també ens diuen que una cosa és l’àmbit proposat i una altra l’associació de municipis, que és voluntària. També haurien de dir que una associació de municipis és menys que una mancomunitat, i no té res de metropolità, però això, en aquesta llarga cerimònia de la confusió que és aquest procés metropolità, és peccata minuta.

De manera que, com ja vaig escriure fa mes de tres mesos (em perdonareu la vanitat de l’autocita; AQUÍ) tindrem -potser- una àrea metropolitana gairebé tan gran com la de Barcelona (556 km2 al Camp; 636 l’AMB) i amb gairebé tants municipis (30 al Camp; 36 a l’AMB) però, és clar, molt menys densa (827 habitants/km2 al Camp; 5.093 habitants/km2 a l’AMB). També, sembla, amb molt menys sentit del ridícul.

 

 

Aiguafreda: una llei millorable

 

Per un encàrrec que tinc per a la tardor, he repassat les vicissituds de l’organització territorial d’aquests darrers vint-i-cinc anys, i, d’avui mateix, em trobo amb la llei del canvi d’adscripció comarcal i veguerial d’Aiguafreda, que passa del Vallès Oriental, i vegueria de Barcelona, a Osona, i vegueria de la Catalunya central. 

La llei és molt simple, perquè no ha de dir gran cosa, i per això s’ha fet en tràmit de lectura única. És una pena, perquè, d’haver-s’hi fixat més, haurien fet una llei més ben feta.

Per una banda, no diu res de com queden els actuals consells comarcals del Vallès Oriental i d’Osona. No m’he entretingut a fer els càlculs, però hagués pogut ser perfectament que el nombre de vots i de regidors que aporta Aiguafreda fos significatiu en les composicions dels consells comarcals. I tot i que ara no es dona el cas -potser, d’haver-se donat, hi haurien pensat- hi podria haver algun regidor d’Aiguafreda al Consell comarcal del Vallès Oriental, que ara hagués quedat en fals.

Per donar una referència, la llei 4/2023, del 16 de març, de canvi d'adscripció comarcal i veguerial dels municipis de Biosca i Torà, sí que ho va tenir en compte, i va introduir una disposició transitòria que diu:

“Els consells comarcals de la Segarra i del Solsonès resten inalterats fins a la celebració de les eleccions municipals posteriors a l'entrada en vigor d'aquesta llei.”

Així de senzill.

Per altra banda, la llei d’avui també s’entreté a dir, en la disposició addicional tercera, una cosa com aquesta:

“El canvi d'adscripció comarcal i veguerial del municipi d'Aiguafreda no altera l'organització del sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya ni la delimitació de les regions sanitàries vigents en el moment de l'aprovació d'aquesta llei. Per tant, es manté la vinculació d'Aiguafreda amb l'àrea bàsica de salut de la Garriga, el Consorci Hospitalari de Granollers i la regió sanitària Metropolitana Nord.”

A veure, si a partir d’ara les lleis han d’especificar que és allò que no alteren, preparem-nos per unes llei extensíssimes. Ja entenc que això era una preocupació de la gent d’Aiguafreda, però no crec que aquesta sigui la solució. La preocupació ve del fet que encara hi ha molta gent que es pensa que la comarca -i, per extensió, l’organització territorial- ens diu “a on hem d’anar”. I això no és veritat. La comarca és una divisió territorial que s’expressa en un ens local -el consell comarcal- però en cap moment es diu que els serveis públics s’hagin d’organitzar segons el mapa comarcal. Em temo que encara hi ha molt mapa mental de model provincial, però traspassat a la comarca, segons el qual la comarca és el marc únic de tota mena de serveis. 

De fet, la disposició addicional, pel mateix preu, també hagués pogut dir que no es canvia la zonificació escolar, o el mapa de les àrees bàsiques policials (per cert, Aiguafreda és inclosa a l’ABP de Granollers; la canviaran a Osona? La llei no diu que no...) o el que sigui. 

La llei, qualsevol llei, no ha dit mai que els pobles de la Baixa Segarra, comarca de la Conca de Barberà, i vegueria del Camp de Tarragona, i que són inclosos a la regió sanitària Penedès, siguin una excepció que hagi de ser garantida. O que les àrees bàsiques de salut de Malgrat de Mar i de Canet de Mar, comarca del Maresme, i vegueria de Barcelona, i incloses a la regió sanitària Girona, també siguin una excepció.

El mapa sanitari, o l’escolar, o el policial, no prenen el mapa comarcal com a marc immutable. I si això no es coneix, i preocupa, no passa res, és molt comprensible, però el que cal fer és explicar-ho, no posar una cosa supèrflua en una llei, que és -hauria de ser- una cosa molt seriosa.

No anem bé. 

Joan Raga, in memoriam

 

Ens ha deixat, molt més prompte del que calia, en Joan Raga. Sé que ara, el 2025, aquest nom no dirà gran cosa a molta gent de Tarragona, i és que han passat molts anys. Joan Raga va ser un dels molts xiquets valencians, provinents de la Universitat laboral de Xest, que van fer cap a  la laboral de Tarragona, a estudiar el batxillerat. Era -que dur, el verb en passat- una molt bona persona, lleial, noble. Allí el vaig conèixer i tractar, devia ser el curs 75/76, i ens vam fer bons amics. Però en Joan Raga feia més coses, era un dels més entusiastes membres del grup de teatre de la laboral -em sembla que es deia grup de teatre Lluís Vives- comandat per Arturo Benítez, un home savi, pencaire, i entusiasta del teatre. Vaig veure en Joan a l’escena en molts muntatges -La excepción y la regla, de Brecht, algun Casona...- però recordo una actuació espaterrant, magnífica, electritzant, del Calígula de Camus que ell protagonitzava.  

Després... el temps fa el que vol, i ens fa perdre’ns de vista. Fins que aquest safareig universal que és -o era- facebook ens va permetre saber l’un de l’altre. Així vaig saber que s’havia instal·lat a Vila-real, i que es dedicava professionalment al teatre, amb la companyia Scura Plats, de teatre al carrer. Que estava absolutament lliurat al combat per la cultura, per la cultura del país i de la gent, i una cultura popular i divertida, gens solemnial o encarcarada, però no per això menys seriosa. Sempre vaig pensar que potser algun cop els contractarien a Tarragona i podria reveure’l, ara ja sense aquella frondosa i rinxolada cabellera rossa. Ara ja no podrà ser.

Joan, una abraçada.

La plaça Antoni Pujol Niubó

 

Avui s’ha fet un acte important, a Tarragona. També un acte senzill, que això no està renyit. Avui s’ha donat nom a un espai urbà, la plaça -de fet, rotonda- que articula el final del carrer Pere Martell, el Serrallo històric, i el Moll de Costa. Des d’avui, aquesta és la plaça Antoni Pujol i Niubó.

L’Antoni Pujol va ser president del Port de Tarragona entre el 1987 i el 1995, i això explica que sigui aquest espai el que du el seu nom. Però l’Antoni ha estat, és, molt més que això. Amb funcions directives a les tres administracions que tenim per aquí -la catalana, la local, l’espanyola- ha deixat arreu una petjada important, de coses amb vocació de llarg abast, molt per sobre dels tacticismes de curta volada que veiem sovint.

L’impuls donat al seu dia al Pla dels 21 municipis, des del Servei territorial d’urbanisme -una eina que, d’haver-se continuat, ens hagués estalviat molts disgustos-  o l’impuls per a la recuperació i conservació del patrimoni històric de Tarragona des de l’Ajuntament, fins a l’encaix del Port amb la ciutat i l’impuls de l’activitat cultural i ciutadana del Port, tot té la seva mà.

Per mi, a més, hi ha un altre valor. L’Antoni va ser el meu primer jefe, quan, amb dinou anyets -que lluny que queden!- em vaig incorporar al Servei territorial d’urbanisme de la Generalitat a Tarragona. A ell -no només, però també- li dec haver-me dedicat a l’urbanisme. Va ser un Cap de servei exquisit amb el tracte a la gent amb qui treballava, que sabia -i exercia- que guanyar-se el respecte no vol dir ser malcarat, o cridar, sinó saber donar ordres o instruccions clares, respectar la gent, i valorar el treball. En quaranta-tres anys de vida professional, ha estat el millor Cap de servei que he tingut. Com em comentava un amic a l’acte d’avui, no sé si això diu molt a favor d’ell o molt poc pels altres. Qui sap.

Celebro que aquest acte d’avui, aquest reconeixement, hagi estat fet amb ell present. Els homenatges, en vida. Sobretot si, com és el cas, són molt merescuts. Tarragona té molts motius per donar-li les gràcies, i jo també.

Gràcies per tot, Antoni,

Al departament de Territori de la Generalitat no li agrada la geografia

 

Després de més de quaranta anys a l’administració pública, tinc l’hàbit de tafanejar cada dia el diari oficial. M’agrada estar al corrent d’aquestes coses. Al DOGC d’avui he pogut veure que a la Generalitat -si mes no a la d’ara- no li agradem els geògrafs.

Es publiquen avui un acord de govern i una resolució que ens afecten. El primer és la creació del programa temporal per establir les bases metodològiques i organitzatives per a l'elaboració del Pla territorial general de Catalunya (el podeu veure AQUÍ). 

Estic absolutament d’acord amb el fons. El Pla territorial general té ja trenta anys, i, com en tantes ocasions, s’ha incomplert la llei d’aprovació (Llei 1/1995, de 16 de març, per la qual s'aprova el Pla territorial general de Catalunya) que preveia que el Pla s’havia de revisar cada deu anys, i que cada dos anys s’havia de fer una memòria “que valori el compliment de les directrius del Pla territorial general, la qual, un cop aprovada per la Comissió de Coordinació de la Política Territorial, ha d'ésser presentada al Parlament, perquè hi segueixi la tramitació que aquest determini” (article 9 de la Llei citada). Una memòria que, en aquests anys, i que jo sàpiga, només s’ha fet dos cops (si n’hi ha més, i se m’ha escapat, agrairé la correcció, i que em diguin on es poden consultar).

Per tant, absolutament d’acord amb encarar la revisió del planejament territorial, no nomes del PTG, també del planejament territorial parcial (els PTP -llevat del nonat PTP del Penedès- tenen entre deu i quinze anys, ja toca) i del planejament territorial sectorial.

També d’acord amb l’objectiu de repensar les bases metodològiques del conjunt del planejament territorial, en el que hauria de ser una renovació a fons de l’obsoleta llei de política territorial, que és del 1983. Això era una de les previsions de la nonada llei de Territori. A veure què passa, però mentre, està bé que, en un termini de tres anys, es faci balanç de trenta anys de planejament territorial, es revisin les eines i les bases, i es faci una proposta raonada del que s’ha de fer. Això és el que preveu el programa creat: “establir les bases metodològiques i organitzatives amb caràcter previ a l'inici dels treballs per a l'elaboració del Pla mitjançant la realització d'estudis previs, l'anàlisi del context actual de la societat catalana, la definició del marc conceptual i objectius, la diagnosi territorial, l'estratègia a seguir i la configuració, si es considera escaient, d'un futur equip tècnic amb caràcter previ a l'elaboració del Pla”.

Per a fer-ho, es preveu la incorporació d’un titulat superior... arquitecte. Només arquitecte, no hi ha possibilitat de triar entre diverses titulacions.

Jo no soc amic de corporativismes, i conec professionals de l’arquitectura molt capacitats per aquesta feina, però també molts -diria que més- professionals de la geografia. El planejament territorial no és un pla urbanístic mes gran; és tota una altra cosa, i l’expertesa de la geografia en la interpretació territorial és molt més indicada per aquesta feina d’anàlisi i de proposta que es reclama. Em permeto recordar que l’impuls definitiu al planejament territorial parcial es va donar quan un geògraf, Oriol Nel·lo, era el secretari general de Territori. I són nombrosíssimes les aportacions de la geografia en el camp del planejament territorial.

Però, si no vols caldo, dues tasses. Al mateix DOGC publica una resolució per a cobrir un lloc de treball a la direcció general d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Arquitectura del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica (la podeu veure AQUÍ) per a cobrir un lloc de responsable d'informació geogràfica i socioeconòmica.

Les funcions encomanades a aquest lloc de treball són:

- Identificar, analitzar i decidir solucions relacionades amb el camp de la cartografia i la informació geogràfica de la Direcció General d'Ordenació del Territori, Urbanisme i Arquitectura (DGOTUA).

- Representar la DGOTUA en les comissions i els grups de treball externs, relacionats amb la cartografia i la informació geogràfica.

- Elaborar informes i assessorar sobre la informació geogràfica i els productes cartogràfics que puguin ser útils per al millor desenvolupament dels projectes de la DGOTUA i proposar la formació adient si s'escau.

- Assessorar i donar suport tècnic a la Secretaria de Territori, Urbanisme i Agenda Urbana amb la cartografia i la informació geogràfica, i contrastar que la documentació lliurada s'ajusti a les especificacions tècniques fixades en els encàrrecs, els convenis o els contractes.

- Programar, planificar i participar en jornades tècniques i seminaris per fomentar la formació en el camp de la informació geogràfica, la cartografia i els Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG), dins i fora del Departament.

- Recercar i analitzar les dades oficials de tipus socioeconòmiques, geogràfiques, demogràfiques, d'habitatge i urbanístiques, per treballar els aspectes socioeconòmics dels documents que s'elaborin a la DGOTUA.

- Redactar, revisar i assessorar els continguts de les memòries socials o els plans locals de l'habitatge, entre d'altres, dels instruments de planejament que s'elaboren o es coordinen des de la DGOTUA.

- Proposar, supervisar i fer el seguiment, amb altres organismes, d'estudis de riscos geològics i d'inundabilitat per al planejament territorial i urbanístic, i elaborar propostes per minimitzar el risc.

I, per a fer-ho, entre d’altres coses:

1. Recopila tot tipus de dades geocartogràfiques, socioeconòmiques i d'habitatge pròpies i d'altres organismes, i manté les bases de dades corresponents.

2. Estudia i analitza normativa, estudis, plans, projectes i programes amb incidència amb temes cartogràfics, demogràfics i d'habitatge.

4. Participa com a representant del Departament a la Comissió de Toponímia i grups de treball externs de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), i informa dels avenços d'aquests.

5. Recerca i localitza la cartografia actualitzada en altres organismes, abans de fer encàrrecs concrets, per evitar duplicitats.

6. Actualitza els seus coneixements en matèria de SIG i fa un seguiment i una recerca de noves eines i productes. Així mateix, n'informa dels canvis i les innovacions a altres unitats interessades de la DGOTUA .

7. Estudia la implementació en la redacció dels instruments de planejament d'eines SIG per tal d'innovar, simplificar i fer més eficient tant la seva redacció com la seva posterior aplicació i seguiment.

8. Manté i actualitza el directori d'arxius d'informació geogràfica i de cartografia del Departament i les bases de dades corresponents.

9. Participa tècnicament en l'elaboració de la cartografia tant analítica com propositiva requerida per al planejament urbanístic.

10. Assessora i revisa les especificacions tècniques de les comandes de cartografia que hagi sol·licitat la DGOTUA.

11. Assessora i fa les anàlisis valoratives de documents externs relacionats amb temes geocartogràfics que formen part dels treballs del planejament urbanístic de la DGOTUA.

12. Revisa i informa sobre les parts tècniques dels encàrrecs, els contractes o els convenis que en matèria d'informació geogràfica i cartogràfica se signen a la DGOTUA.

13. Fa el seguiment tècnic i administratiu de la cartografia i la taquimetria encomanada a l'ICGC o altres organismes cartogràfics per a la DGOTUA.

17. Participa en xerrades de divulgació en matèria cartogràfica i d'elaboració de memòries socials.

18. Recerca i analitza tot tipus de dades geocartogràfiques, socioeconòmiques i d'habitatge en organismes oficials (IDESCAT, ICGC, ACA, i diputacions) i duu a terme projeccions poblacionals.

19. Redacta els continguts en matèria geogràfica i socioeconòmica, inclosa la salut per a les persones i la perspectiva de gènere que s'incorporen als diferents documents de planejament territorial i urbanístic que realitza la DGOTUA.

20. Revisa i assessora sobre els continguts de les memòries socials, els plans de l'habitatge o les memòries ambientals, entre d'altres, que s'inclouen en els diferents documents del planejament urbanístic que elabora o supervisa la DGOTUA.

21. Dona suport als processos participatius necessaris previs i durant la tramitació dels instruments impulsats al Servei.

22. Realitza sortides de camp per tal d'entrevistar-se amb els equips dels Serveis Socials municipals per poder analitzar millor les problemàtiques que hi pugui haver en matèria d'habitatge social.

23. Coordina i fa el seguiment de peticions i lliuraments dels estudis de riscos geològics i d'inundabilitat que hagi dut a terme l'ICGC com a suport al planejament general urbanístic que porten a terme les unitats de la DGOTUA i els ens locals.

24. Analitza, elabora i fa el seguiment de documents de criteris per tal d'avaluar els riscos naturals (d'inundabilitat, geològics, etc.) i millorar la incorporació d'aquests aspectes en el planejament territorial i urbanístic, col·laborant amb l'ICGC, l'ACA, Protecció Civil i altres administracions relacionades.

He estat uns quants anys membre de la Junta del Col·legi de Geògrafs, i he participat en unes quantes sessions de divulgació sobre les capacitats professionals de la geografia. També he estat docent de planejament territorial i urbanístic al departament de Geografia de la URV, i allí he tingut ocasió de participar en el disseny del pla d’estudis del grau de geografia, ordenació del territori, i sostenibilitat. Totes aquestes funcions i tasques són les pròpies de la geografia, i no parcialment o tangencialment, sinó de ple. Al departament ens preocupàvem que l’alumnat sortís preparat precisament en aquestes matèries i capacitat per a fer tot això que demanen. M’atreviria a dir que molt més que en qualsevol altra titulació.

Doncs bé, requisits per a ocupar aquest lloc de treball: Cos de titulació superior, arquitectura.

La Generalitat té un cos de titulats superiors en geografia, precisament per a fer aquestes tasques. En conec alguns, i els tinc plena confiança. Hi ha professionals de la geografia en molts departaments. Però, pel que sembla, al departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, no  confien en nosaltres. Espero que el Col·legi de Geògrafs els digui alguna cosa, ni que sigui per fer-los pujar els colors a la cara. 

Universitat pública, ascensor social

 

(aquí, l'enllaç del reel, que val la pena perquè ho fan molt bé!)

Ahir vaig ser a l’acte de graduació de la promoció 2021-2025 del grau de Geografia de la URV, a l’esplèndid edifici del Celler de Vila-seca. Aquesta mena d’actes són una importació americana via cinema, però no em sembla malament ritualitzar una mica la graduació, com a canvi d’etapa. M’hagués agradat poder-ho fer, fa més de trenta anys, quan em vaig llicenciar, però no només no es feia, és que no tinc ni l’orla, ni em vaig assabentar que es feia, ja podeu veure com va ser la meva festa!

A quarts de sis de la tarda ens trobàvem prop de tres-centes persones, molt majoritàriament familiars i amistats dels nous graduats -els de Turisme i els de Geografia- a més de professorat (no gaires) i més personal de la URV, rector inclòs.

I com és que jo hi era, si ja em vaig jubilar, i no tinc parentela o gent propera que es gradués? Doncs perquè la promoció de geografia, que són els darrers que vaig tenir el curs 23-24 que va ser el meu darrer curs, van voler, amb una gran generositat i amabilitat, que fos el padrí de la promoció. Moltíssimes gràcies. Per si això fos poc -i jo ja estava com una criatura amb sabates noves- un dels alumnes, que va fer el discurs en nom de la promoció, va citar expressament aquesta circumstància i que per això m’havien convidat, perquè havia estat un bon professor. L’únic discurs interromput -en aquest moment- pels aplaudiments de la sala. En fi, que em vaig estovar d’allò més. Moltes, moltes gràcies.

L’acte, però, em va permetre constatar un fet que em sembla important. Els alumnes anaven desfilant un per un per recollir, no el títol, però sí l’orla, enrotllada i amb una cinta,  que així feia el fet. En una gran pantalla, anaven passant les fotos -una d’infància i una d’actual amb la banda- de cada alumne, amb el seu nom. Això em va permetre constatar l’abundància de noms d’altres orígens. Noms amb ressò àrab, eslau, subsaharià, o anglosaxó, a més de noms -aquí més que cognoms- inequívocament centre i sud-americans. Una veritable mostra de la Catalunya real.

Sense tenir les dades a la mà, i per tant amb una notable dosi d’intuïció, crec que bona part d’aquests nois i noies devien ser fills i filles de la immigració de les darreries dels noranta i primera dècada del segle XXI. Una generació nascuda o, en tot cas, escolaritzada a Catalunya, en català. M’atreviria a dir -aquí la intuïció encara hi pesa més- que en força casos fills de pares no universitaris. Sé que és molt atrevit per part meva, i que fins i tot podria ser un prejudici, però em sembla que hi havia una bona colla de pares i mares amb l’aspecte de ser aquella classe treballadora, sacrificada, que no va tenir accés a estudis superiors. Un pare no es va estar de donar un ram de flors a la filla quan aquesta anava a recollir l’orla de mans del rector, i l’expressió d’aquell pare, una barreja de felicitat, orgull, admiració, valia més que tot l’acte.

Em sembla que això és una notícia excel·lent. Significa que l’ascensor social, amb totes les mancances que vulgueu, encara rutlla. L’educació, i especialment l’educació universitària, és un gran ascensor social, i només per això -bé, també per mes coses- hauríem de cuidar molt l’educació. I no especifico que em refereixo a l’educació pública perquè dubto que la privada -i menys segons quina privada- faci realment aquesta funció.

Això és també una magnífica eina d’integració al país, amb tota normalitat i sense exigències estranyes. Per la via de fet, aquestes famílies veuen que Catalunya és el lloc on fills i filles adquireixen una educació superior, i amb una absoluta normalitat, que és la millor política d’immigració que es pot tenir, i la millor resposta a les porqueries indecents que intenta col·locar l’extrema dreta i algun dels seus aliats/competidors de vots. Cada un d’aquests nois i noies recollint la graduació és una bufetada als morros de l’extrema dreta, un motiu més de satisfacció, doncs.