Ara fa uns dies, vaig comentar l’actuació del conseller d’Interior per a desallotjar la plaça de Catalunya, i acabava dient:
“La barroeria de l'operació -volguda o no- i la xuleria de la defensa que en fa, obliguen a triar, al blanc o negre. I en aquesta tria, malgrat estètiques, formes, ximpleries, i fins i tot molt espanyolisme tàcit -a la plaça Catalunya s'ha arribat a dir que parlar català era “polititzar el moviment”!!!- malgrat tot això, si he de triar entre el Puig i la plaça, els meus són a la plaça.”
Avui, amb tot el que ha passat al voltant del Parlament, he de dir exactament el contrari, és a dir, el mateix. Puc compartir molts –no pas tots- dels motius d’indignació més o menys generalitzats; puc compartir algunes –no pas totes- de les propostes apuntades, tot i ser molt escèptic. Però si ja no m’agradava l’ocupació de l’espai públic –i menys la cutrada en què s’ha convertit, almenys la de la plaça de la Font de Tarragona- no comparteixo per res l’assetjament al Parlament i la violència contra les persones (no només diputats, també treballadors del Parlament).
La barroeria de l’operació, volguda; l’arrogància i la supèrbia en defensar-la per part de pseudoopinadors progres, obliguen a triar, al blanc o negre. I en aquesta tria, malgrat opacitats, desconnexions amb la realitat, i formalismes manifestament revisables i jubilables, malgrat tot això, si he de triar entre indignats i Parlament, els meus són al Parlament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada