La darrera –per ara, que sempre hi ha un pitjor- ocurrència del PP en matèria de llengües ha estat aquesta barbaritat del LAPAO i del LAPAPYP, una manera gens subtil de carregar-se català i aragonès, prova enèsima –per si algú encara la necessitava- de l’aversió pepera a la diversitat. El que encara fa més vergonya, ràbia, o tristesa –trieu el que vulgueu- és el silenci, no sé si absolut, però sí molt poc relatiu, de la intel·lectualitat i de la progressia espanyoles, juntes o per separat. Us imagineu el guirigall que s’hagués muntat, i amb raó, si, per posar un exemple, en Chaves hagués decretat l’existència de la llengua veneçolana? I això tenint en compte que fonèticament i lèxicament l’espanyol de Veneçuela i l’espanyol d’Espanya estan molt més separats que el català de Fraga, el de Felanitx, el d’Alcoi, i el del Pla de Santa Maria.
Els esgarips de la caverna i del que no és caverna –perquè alguna cosa hi deu haver, encara que no es manifesti- s’haguessin sentit des de tot arreu, i amb raó per la ximpleria de la proposta. Però amb el català no, perquè, ja se sap, el català és una raresa de quatre nacionalistes, que són molt raros, perquè, podent parlar en espanyol, no sé com no ho fan. És un capítol més del regal que uns determinats sectors autoqualificats de progressistes han fet a la dreta catalana, li han regalat el monopoli del català. I així vam poder sentir en Terenci Moix dient que escriuria en castellà per a fer la punyeta al Jordi Pujol, i mes imbecil·litats d’aquest tipus. I així li va, a aquesta esquerra.
I això, però, no ens ha de fer perdre de vista que el principal responsable dels atacs a la llengua catalana –per no dir atacs al sentit comú, a l’evidència científica, o al sentit del ridícul- els fa el PP i la seva cohort política i mediàtica. A l’Aragó, a Mallorca, a València, a Catalunya, i a tot arreu. No ens confonguem. És un moment oportú per distingir, en aquest camp –no tant en d’altres- entre PP i PSOE, que alguns, per motius interessats, volen posar al mateix sac (ja m’hi vaig referir aquí). Que hi ha molt motius per a criticar el PSOE, des del punt de vista nacional, ho sabem, i no penso estalviar-me cap crítica (i mira que ho posen fàcil!) però em nego a posar al mateix sac el que no hi d’anar del tot, i m'hi nego precisament per un desig de rigor en les crítiques. La ximpleria aquesta del LAPAO ve a substituir una llei de llengües que, sense ser cap mena de meravella, i segurament quedar-se curta, no negava la naturalesa de la llengua, i hagués permès, amb voluntat i valentia (que el govern aragonès del PSOE no va tenir) una política lingüística força més acceptable. I el mateix amb la llei de l’ús del valencià –amb una eterna qüestió de noms que ens hauríem de prendre com el flamenc i l’holandès, dos noms per a una mateixa llengua- i que, també aplicada amb voluntat i valentia, hagués suposat un pas endavant. Per cert, la mateixa llei que el govern del PP al País Valencià –això de Comunitat és una collonada- se salta impunement per a impedir que 100.000 xiquets i xiquetes valencians que ho demanen tinguin ensenyament en valencià... i després van donant lliçons. I el govern de progrés a les Balears no va qüestionar mai la unitat de la llengua. No són el mateix, i s’ha de dir. I com que no són el mateix, n’esperem –o n’hauríem d’esperar- alguna reacció, no només dels partits afectats –Aragó, Catalunya, València, Balears- sinó del PSOE. Si no hi és, tenen un problema, i els primers que el tenen són els socialistes aragonesos, catalans valencians i balears.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada