BCN World, capítol... ni se sap

I ja hi tornem a ser, amb BCN World. Avui ens llevem amb la no gens sorprenent notícia que Veremonte –l’empresa que inicialment impulsava tot el projecte, i que després es va limitar a impulsar dos ressorts- s’ho està pensant, i que potser es retira del tot. I aquesta notícia, embolicada amb les habituals queixes que la burocràcia és molt feixuga, que ha perdut la il·lusió... en fi.

Tot plegat, una mena de déja-vu. Malgrat les diferències evidents amb el que ara és Port Aventura, els que ja tenim una edat no podem menys que recordar les tribulacions del projecte, que va passar d’Anheuser Bush –parcs d’atraccions i cerveses; la Budweiser- al “Financiero catalán” –així l’anomenen sempre al País; es veu que, en aquest cas, l’origen sí que importa- Javier de la Rosa, i finalment a mans de la Caixa, i després trossejat –el parc temàtic per una banda, els terrenys per una altra- entre la Caixa, Bonomi, i un fons d’inversió. Us heu perdut? No m’estranya.

De la manca de serietat de Veremonte, ja en vaig parlar fa temps (ho podeu veure aquí) i m’hi refermo. Quan algú emprèn un projecte com el que pretenia ser BCN World, és d’esperar que hagi fet números, que tingui un bon pla de negoci, que hagi examinat totes les possibilitats; en definitiva, que no es llenci a la piscina sense saber si hi ha aigua. Però Veremonte ha donat mostres –moltes, i de fa temps- de vendre fum, d’improvisar, de desconèixer els mecanismes del planejament urbanístic, i, sembla, de confiar molt en pactes personals, més propis de la Llotja del Bernabeu –o del Nou Camp- que no pas els propis d’un sistema democràtic.

Fixem-nos que el que reclama Veremonte és que el Pla director s’ajusti a les seves necessitats. És a dir, que sigui un vestit a mida. No vull repetir-me més, però això és l’enèsima mostra de la inversió de papers, i de com es vol que el planejament –que per definició és col·lectiu i ha de respondre als interessos generals- es posi al servei d’interessos particulars. És allò tan castís de “A veure si m’arregles, això” o de “Que hay de lo mio”.

I què pot passar, a partir d’ara? Doncs ni idea, però sí tinc una idea de què seria bo, i factible, que passés.

Seria bo, i factible, que la Generalitat –que, no ho oblidem, és qui té la paella pel mànec- aprofités aquesta retirada per restringir l’operació, per una banda, a les altres dues llicències de ressort, que semblen –semblen- empreses més serioses i solvents, i, a més, perquè dubto que hi hagi mercat real per a sis llicències; i, per l’altra banda, que aprofités, per a restringir l’edificabilitat dels ressorts a límits molt més raonables i a tipologies edificatòries més ajustades al paisatge. És a dir, redimensionar el projecte de forma radical. I, de passada, en un exercici de realisme, eliminar la possibilitat de sostre residencial, absolutament inversemblant amb la realitat existent al territori.

De fet, això seria tornar als orígens, quan se’ns venia el projecte com la reformulació del CRT, donar-li un contingut –un ús- nou, no basat en la segona residència sinó en l’hotel, els serveis comercials i lúdics, i el joc com a element tractor i diferencial d’altres ofertes, i a on, amb declaracions repetides, no hi hauria habitatge. Roda el món i torna al born. A veure el proper capítol del serial.