Dies de confinament. 63

Ha mort Julio Anguita, el qui va ser, el segle passat, dirigent orgànic del PCE i d’Izquierda Unida, aquell grup que tan poc responia al seu nom. I, més cap aquí, dirigent àulic de tots els nostàlgics d’una mena d’esquerra i de part de la indignació més o menys organitzada. El llenguatge, les idees, les propostes de Julio Anguita resultaven, almenys per a mi, molt llunyanes, molt antigues formalment, d’un to tribunici mes castelarí que no pas del segle XXI.

Ara, un cop mort, plouen els panegírics, fins i tot d’aquells a qui el mateix Anguita detestava i combatia de forma airada. Ja ho va dir Rubalcaba, no sé si conscient que l’hi aplicarien, que Espanya enterra molt bé els seus morts; és a dir, els enalteix... a condició que siguin morts i ben morts.

Respecto, això sí, la integritat i la coherència d’Anguita -encara que mai no saps on acaba la perseverança i on comença la tossuderia- però això no em fa perdre de vista diferències i crítiques. Anguita, tot i ser molt més comprensiu amb Catalunya que bona part del món polític espanyol (no costa gaire, la veritat) abonava aquelles teories soleturianes mal enteses del catalanisme -i, més tard, l’independentisme- obra de la burgesia. Circula per la xarxa una intervenció seva, del 2015, en què es mostra partidari d’un referèndum i de respectar-ne el resultat, fins i tot si és favorable a la independència -gràcies!- però amb avisos dient que «naturalment» Espanya impedirà l’ingrés de Catalunya a la Unió Europea, posarà frontera i aranzels, i construirà una nova via de comunicació amb Europa obviant el territori català (pel País Basc? Segur? Per Canfranc? Que no li passi res...). Tot, amanit amb la interpretació que això de la independència és una maniobra de la dreta catalana per tapar la seva corrupció. Una anàlisi fina, sí senyor...

Un dels elogis post-mortem (de fet, també en vida) a Julio Anguita és que va renunciar a la pensió vitalícia com a ex-diputat. Molt bé, però també caldria aclarir que aquesta pensió -que, per cert, ja no existeix de fa força anys- es va establir pensant en diputats amb anys d’exili o de presó, i sense cotització (habitualment, per cert, situats a l’esquerra; els de dreta poc havien estat exiliats o empresonats). Una pensió que complementava, fins al màxim, la que tinguessin acreditada, no pas una doble pensió. I aquest sistema és tan blasmable i discutible com es vulgui, el que no és admissible és mentir dient que tothom cobra una pasta, que no és veritat ni ho ha estat mai.

Ara bé, tossut, antic, i presentat com una mena de sant laic en vida, és cert que Anguita estava per sobre de molta de la dita classe política actual, fins i tot havent-se deixat manipular -o havent-hi col·laborat, no ho sabem- per la dreta en aquella pinça anti-PSOE dels anys 90 (que també li va anar bé a Felipe González, que no tenia cap ganes de pactar res amb l’esquerra, tot s’ha de dir). I les seves proclames de «Programa, programa, programa!» em resultaven simpàtiques, en la mesura que sempre he pensat que, en qualsevol pacte, en política, has de pensar per a fer què, cosa que els partits majoritaris, malacostumats a ser-ne, no entenen, i sempre plantegen que se’ls han de regalar els vots perquè sí. No cal anar gaire lluny, per a veure-ho...

Que la terra et sigui lleu, Julio Anguita.