Dies de confinament. 62

El temps de confinament és també, i per sort, temps de lectura, temps intens i continuat. Amb l’obertura dels comerços, ni que sigui a mitges, vaig poder recollir les comandes fetes a través de www.llibreriesobertes.cat, i tirar-m’hi de cap. El primer que ha caigut és Els fundadors, de Raül Garrigasait, una mena d’història de la Fundació Bernat Metge.

Per què una mena d’història i no una història ras i curt? Doncs perquè, per a ser una història, li falta molta dada, però com que tampoc no ho pretén, no falla. Els fundadors és, més aviat, un retrat i una reflexió sobre els fet que, en un moment de la història cultural de Catalunya, es generés una proposta i s’hi trobessin, amb funcions i papers diferents, tres personalitats complexes i amb interessos molt diferents, com foren Francesc Cambó, Joan Estelrich, i Carles Riba.

La Bernat Metge és una d’aquelles coses estranyes que passen a Catalunya. Un país i una cultura sense estat propi, i més aviat amb estat -estats- en contra, és capaç d’engegar una col·lecció de textos clàssics grecs i llatins d’enorme ambició -porta ja més de quatre-cents títols- editats amb tot el rigor filològic, amb aparell crític, introducció explicativa, notes.. tot el que toca. Això és rara avis a Europa, fins i tot en estats i cultures amb una vida menys accidentada que la nostra; al capdavall, de 98 anys que té la Fundació -aviat el centenari, a veure si ho podrem celebrar- 43 ho han estat sota dues dictadures ferotgement anticatalanes, i tres més en guerra, que no és precisament el millor panorama.

Jo tinc alguns exemplars de la col·lecció. El diari ARA -suposo que quan la cooperativa SOM, que hi és vinculada, va comprar la col·lecció- va fer una oferta, imagino que a per a treure’s de sobre el fons de magatzem d’un intent fallit de vendre a traves dels quioscs. Va ser així que em vaig fer amb una trentena d’exemplars, suposo que una selecció dels més assequibles o dels que creien que podien ser més populars. Confesso que només n’he llegit alguns, més aviat pocs, i dels més a l’abast: Suetoni, la Guerra de les Gàl·lies, algunes de la Vides paral·leles de Plutarc, a més de tafanejar l’Àurea Dicta i trobar expressions llatines interessants. Però molts dels volums se m’escapen, no estic a l’altura.

Els personatges implicats, però, sempre m’han interessat (potser, menys, en Joan Estelrich, sempre a l’ombra de Cambó, però també interessant). En aquest llibre podem veure les diferents raons de tots per a embarcar-se en aquest projecte -polítiques, ideològiques, intel·lectuals, de modus vivendi- més o menys repartides entre tots tres. I tot en el context convuls i apassionant dels anys vint i trenta del segle passat.

El text es titula Els fundadors, i no enganya, se centra en aquests tres personatges. Desapareguts entre 1947 i 1959, el que en segueix és una mena d’epíleg fins ara. Segurament havia de ser així, però ens quedem una mica amb les ganes de saber més coses de la Fundació i de la seva supervivència. Qui i com la va dirigir? Fins i tot en episodis que sí tenen a veure amb els fundadors, com podria ser quan finalment Riba assoleix la direcció de la Fundació, només un any abans de morir, no sabem com es va produir ni si va suposar canvis. Com va subsistir, la Fundació, a la mort de Cambó?. Insisteixo que ja d’entrada no és el tema del llibre, però ens deixa -a mi, almenys, m’hi deixa- amb les ganes.

Per altra banda, el text és també una reflexió sobre el concepte -o els conceptes- d’humanisme, i la seva plasmació en aquest projecte, i els efectes en la cultura catalana. També deixa obertes algunes pistes que m’hagués agradat veure seguides, com per exemple la relació entre una determinada visió del món, més jeràrquica, més d’elits, de minoria dirigent, i un determinat feixisme o parafeixisme més ideològic que activista. El que podria haver tingut el foixista Feix, per exemple.

No està malament que un llibre et deixi amb més preguntes i amb més ganes de saber. Recomanable, sense cap mena de dubte.