Sobre l'ampliació de l'aeroport del Prat

 

Sobre el tema de l’ampliació de les instal·lacions de l’aeroport de Barcelona (o el Prat; em nego a dir-ne Aeroport Tarradellas!!!!) hi ha moltes coses a dir, i segur que en sentirem moltes més, em temo que no sempre les necessàries per a encarar bé el tema, i segurament menys encara documentades. Com que és un tema d’un indiscutible abast territorial, no em resisteixo a dir algunes coses, segur que em falta molta informació, però crec que en tinc prou per a plantejar dubtes, i també mullar-me una mica.

D’entrada, em continua semblant  reprovable la manera de fer (el modus operandi, en llenguatge penal). Com ens han dit i redit els que en saben més, i com és de tota lògica, aquestes operacions demanen un temps de maduració i de preparació molt més llargs, i un procés de concertació –territorial, social, econòmica- molt més treballat i debatut, amb moltes més dades sobre la taula. En canvi, fa tres mesos ni se’n parlava, d’això, i sembla que ja hauria d’estar aclarit. I a sobre hem hagut d’aguantar articles i declaracions displicents i prepotents de Lucena i companyia, en una actitud colonial, vergonyosament corresposta pels sospitosos habituals: la Vanguardia, Foment del Treball, la sociovergència (que ja hem vist que té una bona salut) i similars.

Anem a pams. D’entrada, la seqüencia més lògica és la detecció d’un problema, present o futur, l’anàlisi de les diferents solucions –inclosa l’alternativa zero- avaluant-ne pros i contres, i l’adopció de la solució més eficient i, a la vegada, menys lesiva i més acceptada. I perquè sigui així, cal posar moltes dades sobre la taula, cal analitzar tots els efectes .-desitjats i no desitjats, no s’hi val a veure només el que convé- i parlar molt amb tothom i escoltar molt.

S’ha fet així? Em sembla clar que no. Com si fos Alícia en terra de meravelles, en el judici que fa la reina de cors, primer la sentència i després el veredicte. I així han acordat que sí, que la idea és allargar la pista per a fer del Prat un hub internacional, i ara veuran si això és possible. Anem bé.

Comencem, doncs, pel principi: cal que l’aeroport de Barcelona tingui la capacitat de captar vols de llarga distància, de tenir més i millors connexions amb el món, i, en tot cas, més que no pas les que té ara?. Si la resposta és sí, aleshores cal examinar, per una banda, quins són els impediments actuals per assolir aquest objectiu, i, en conseqüència, les diferents opcions per a superar-los.

És la manca de pista llarga aquest impediment? No ho sembla, perquè, de pista llarga, ja n’hi ha. Però sembla que no pot treballar prou bé perquè, per una banda, també la usen vols per als quals no és imprescindible (però les altres pistes no donen l’abast) i, per l’altra, per problemes de soroll en urbanitzacions de Gavà.

Deixem de banda -que no és poc- allò de qui va ser primer, si l’aeroport o les urbanitzacions (que és com allò de les granges i les urbanitzacions; normalment la granja ja hi era, però els urbanites de la urbanització, que van arribar després, es queixen).

Si el problema és aquest, el que cal és alleugerir la pista llarga de vols que no la necessiten imperiosament. Això es pot fer de diverses maneres: menys vols (i més tren); menys vols (i prou; és a dir, desplaçar-se menys); menys soroll (si tècnicament és possible, que no ho sé); menys cases (que vol dir expropiacions).

I, potser, les quatre a la vegada. Plantejar-se l’aeroport com a part d’un sistema, en el qual també hi ha els aeroports de Reus, Girona, i Alguaire per a desviar-hi vols amb menys exigències de pista llarga, i, és clar, assegurar una bona mobilitat entre ells (d’això, però, en parlaré en un altre apunt, que el tema estacions també té matèria).

Ara bé, adonem-nos que tot això pot ser -falten dades- condició necessària per a vols intercontinentals (que necessiten lloc) però de cap manera és condició suficient per a obtenir-los, perquè els vols no es dirigeixen allí on poden aterrar en condicions (és clar que ho fan!) sinó que han de poder aterrar allí on voldrien anar. De manera que, amb pista (més) llarga tindríem això, la possibilitat, però res més.

I encara més important: aquest plantejament és exclusivament en clau mobilitat actual; és a dir, considerant que la mobilitat -com, per fer què, de quina manera, es mou la gent- continuarà igual. Serà així? En tinc els meus dubtes. Per una banda, la pandèmia ha accelerat l’extensió del teletreball. Tot i que hi ha activitats que demanen presència -us ho diu algú que enyora les classes presencials- el cert és que ara no hi ha excusa o prevenció davant de reunions via pantalla (un altre tema és quan ens desempallegarem de la reunionitis) i això repercutirà sens dubte en els viatges per negocis, el turisme de convencions, etc.

Per altra banda, podria ser que d’una vegada per totes assumíssim que això del canvi climàtic va de veres, i ens plantegéssim seriosament mesures, ja no pal·liatives (si és que les havíem posat en pràctica) sinó dràstiques. És a dir, no només no augmentar, sinó reduir significativament emissions, i això passa, també, per no fer plantejaments de futur en direcció equivocada. Vull dir, doncs, que ni que no hi hagués l’espai de la Ricarda -que hi és, que cal conservar-lo de totes totes- tampoc seria aconsellable l’allargament de la pista.

És a dir, no cal, per la lluita contra el canvi climàtic; no cal, perquè la manera d’entendre la mobilitat -també l’aèria- canviarà i ho farà innecessari o menys necessari i, en tot cas, amb uns altres paràmetres; no cal perquè tampoc no ens dona cap garantia d’unes millors connexions; no cal perquè podem alleugerir la càrrega de l’aeroport amb una ordenació diferent dels vols actuals; i no pot ser, de cap manera, carregant-se la Ricarda (que no és compensable en un altre lloc, i menys en detriment del Parc agrari, més que a les ments que només veuen l’espai com una mercaderia).

O sigui, que no. I, a partir d’aquest no, a pensar com millorem la mobilitat i la connectivitat, que era la pregunta inicial. Que no ens posin en el fals dilema "ampliació o quedar relegats a aeroport/ciutat/país de tercera" que això és un xantatge en el qual no hem de caure.