El català a la Universitat Pompeu Fabra. Una experiencia

 

Ahir vaig assistir a un acte acadèmic a la Universitat Pompeu Fabra. La informació de l’acte era tota en català, i també la projecció estàtica que n’anunciava el programa en pantalla. Les salutacions es van fer en català. Però tot l’acte, una xerrada a dos amb una moderadora molt activa, es va fer íntegrament en anglès. Els participants, Joan Clos, ex-alcalde de Barcelona, Greg Clark, presentat com a “assessor global en ciutats i urbanització”, i Mireia Belil, geògrafa.

Sé que la UPF té l’anglès com a llengua de treball, però em sembla paradoxal que creguin que el català és útil per a les salutacions, però no per al treball. Veure com la moderadora -catalanoparlant, com vaig poder comprovar- i en Joan Clos es parlaven en anglès, en un acte fet a Barcelona i anunciat en català, em va semblar una mostra de provincianisme, un d’aquells exercicis d’autoodi, de pensar que el català és secundari, i de la necessitat de demostrar que estan per sobre d’aquestes coses de poble. Un personatge que tenim molt conegut.

I, en tot cas, i seguint els criteris de la mateixa UPF, crec que haguessin hagut d’advertir que l’acte es faria tot en anglès. La UPF té una àmplia normativa en matèria de llengua, tota teòricament per assegurar i impulsar l’ús del català, en la qual destaca el concepte de seguretat lingüística, que vol dir que la llengua d’ús ha de ser coneguda prèviament. Això es predica de les assignatures -suposo que, com que es paga, no deuen voler problemes- però no veig perquè no hauria de ser extensiu a tota activitat acadèmica. De la mateixa manera que hi ha una hora de començament i una altra d’acabament, si és previst fer-ho en una llengua diferent de les oficials -al país i a la mateixa UPF- cal dir-ho.

No sé què en pensaria, en Pompeu Fabra, la veritat.