M’agraden les botigues del meu barri. Encara n’hi ha força,
i no tot són locals tancats -algun n’hi ha- ni està tot colonitzat per salons
d’ungles, immobiliàries, i coses així, tot i que també n’hi ha. M’agrada veure que encara tenim
botigues i serveis amb una mica de ganes de sentir-se part d’una comunitat.
Al taller Vallverdú, de reparació de cotxes, a l’avinguda
Maria Cristina -no sé si n’hi ha gaires, de tallers, dins de la ciutat- tenen,
en un racó de l’entrada, el seu tió, amb una manteta i peles de mandarina,
talment el que podem trobar en moltes cases. En altres botigues i serveis també
són així. L’Estanc Núria, a l’avinguda Catalunya, sol tenir uns aparadors molt
ben posats, sovint monopolitzats pel Nàstic. Lo Racó de Mimí, una perruqueria
sempre a punt, fa aparadors temàtics -ara també amb el tió- pel concurs de
castells, per Santa Tecla, o per la Setmana Santa. La carnisseria Nanda ens
avisa que té oli de la cooperativa de Vila-seca -l’any passat era d’Almoster- i
a Fruites Catalunya recordo haver vist de manera destacada que tenien tomàquets
de Riudoms.
Quan es parla de comerç de proximitat hauríem de tenir
present que no es tracta només de distància física. Cal, també, aquesta
proximitat de vida en comú, i aquestes ganes de singularitzar-se, de no ser
només un lloc on et venen alguna cosa o servei, sinó també on comparteixen
aquesta mena de vivències, i on fan servir temps i energies per ser personals.
Quan vaig tenir més contacte amb el món comercial de
Tarragona, en els tractes amb les unions de botiguers o la Cambra de comerç,
sempre pensava com m’agradaria que hi hagués molts més botiguers com els que
deien que eren, quan feien l’elogi del model comercial de proximitat. Perquè
molt del que ens trobem sol ser un
comerç adotzenat, sense ganes, i amb gent que sembla que li arrenquin un
queixal per a donar-te un servei, i que no té ni idea del que ven.
M’agraden les botigues del meu barri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada