Dillums.cat

 

 

Ahir vaig ser a un d’aquells actes optimistes que necessitem com l’aigua: la presentació d’un nou mitjà de comunicació a Tarragona. El valent que el promou és l’Enric Garcia, i l’acompanyava en la presentació en Ricard Lahoz.

D’en Ricard Lahoz no en diré res perquè, a Tarragona, seria una impertinència. Sí que repetiré -perquè ho penso dir tots els cops que pugui- que va ser el responsable del Fet a Tarragona, de lluny la millor publicació de la ciutat. Anava a dir que la ciutat no sap el que es va perdre quan va plegar, però em temo que mai no va saber, tampoc, el que tenia.

L’Enric Jardí el conec molt menys, només de fa uns mesos en una divertidíssima presentació del seu llibre “El maqui que encara lluita”, sobre un homenot impressionant, en Joan Busquets, potser el darrer maqui viu. Allí, la presentació de l’Enric, la va fer l’amic Antoni Batista, i si ell parla bé d’algú com a periodista, per a mi és una garantia.

El nou mitjà -El dillums; així, amb m, que és com es diu a Tarragona- és un setmanari digital. Digital no és cap novetat, avui, quan els mitjans en paper sobreviuen com poden. Setmanari sí que ho és, en aquest format digital, i una novetat volguda perquè el Dillums vol fer periodisme més reposat, no immediat (i també més ben escrit, cosa que celebro).

A la presentació, s’ha fet una mena de conversa sobre el panorama mediàtic a Tarragona, que no es per tirar coets. Per una banda, ja ha passat una mena de bombolla digital, molts  mitjans que tenien en comú ser uns simples transmissors de notes de premsa de gabinets de comunicació diversos, absolutament intercanviables. Per l’altra, i això donaria per molt més, la premsa escrita.

En el cas dels diaris -del diari, de fet- vivim el monopoli del Diari de Tarragona, sobre el qual ja he parlat manta vegades, i no hi tornaré ara. He estat testimoni -pel trist privilegi de l’edat- dels tres intents de trencar aquest monopoli. A mitjans dels vuitanta, el Catalunya Sud. Un projecte que no va arrencar mai (recordo que, quan vaig veure el primer número, ja vaig pensar que allò no podia anar ni amb rodes). Mal plantejat com a mitjà i com a empresa (de fet, hi vaig perdre quatre duros) va durar de Nadal a Sant Esteve. El Nou Diari, als noranta, ja va ser tota una altra cosa. Crec que va ser un bon projecte periodístic, malaguanyat per una mala gestió empresarial, però això ja ens ho explicarà en Toni Gallardo, si vol. I el darrer, el Punt/Avui (o només el Punt, ara no ho recordo) també un bon projecte, però que no va acabar de connectar mai amb Tarragona, i que va haver d’aguantar l’hostilitat mal dissimulada d’una caspa tarragonina que els veia “molt gironins”, i si de cas ja ens ho explicarà la Mercè Ribé. I és que ja sabem que aquesta caspa -encara molt present- sempre és a punt per maldir de barcelonins i gironins, i continuar instal·lada en un victimisme crònic.

Però aquesta, la de la premsa escrita, és una assignatura pendent que em temo que no aprovarem mai, per manca de convocatòries. Dubto que ara ningú s’arrisqui a un diari “tradicional” en paper. Què hi farem.

Vist tot plegat, per això em sembla estimulant aquest nou mitjà, i per això va ser un acte optimista. A més, l’Enric Jardí va fer referència -amb un exemplar físic i tot- al setmanari “Mirador”, de l’època d’or del periodisme català, i això em va semblar un bon referent, tot i que dubto que molta de la gent que hi havia allí n’hagués sentit parlar mai. De fet, quan veia la capçalera del Diillums, amb una secció que es diu “D’aquí” i una que es diu “D’allà” vaig pensar que, posats a fer, també en podrien dir “D’ací i d’allà”. És igual.

Ara bé, del que en van dir, algunes coses em generen dubtes. Van dir que el seu radi d’acció seria el Camp de Tarragona, i que també traurien el nas pel Priorat i per la Conca; i, potser, per les Terres de l’Ebre. Em temo que això respon a aquella concepció errònia que el Camp és la suma de Tarragonès, Alt Camp i Baix Camp, una cosa difícil si pensem que en Pere Gil, a principis del segle XVII, ja parla del Camp de Tarragona, i que aquestes tres comarques se les van inventar el 1932. Si treu el nas pel Priorat i per la Conca, que  no pateixi, que encara és dins d’un Camp de Tarragona ampli. I les Terres de l’Ebre... ves que no sigui massa.

També s’hi va insistir en el concepte de sobirania periodística, especialment a l’hora d’explicar les subscripcions. Però com que els números són els que són, també va venir el reconeixement que s’aspira a publicar dossiers més o menys patrocinats -és a dir, pagats- per empreses o institucions, i em temo que això no casa massa amb la sobirania periodística. Que consti que tinc molt clar que és perfectament lícit, que sense aquestes coses o similars no aguantaria cap dels mitjans que tenim, i, el més important, que a més de l’encàrrec, cal la voluntat d’un de comprar i de l’altre de vendre’s, i si això no hi és, tot és respectable, però sempre serà un equilibri complicat.

En fi, li desitjo tota mena d’encerts, perquè ens fa molta falta, a Tarragona, alguna cosa així. Sort, i alguna cosa més que sort, que ja me n’ocuparé en la mesura que puc. I aneu-hi a veure-ho a www.dillums.cat