dilluns, 26 de gener de 2015

Sobre el Bulli i el Parc natural del Cap de Creus

La notícia de l’aturada –que no retirada- de la llei per a fer possible l’ampliació del Bulli (que no es diu així, però ja ens entenem) m’ha agafat amb un apunt a mig escriure, en el qual intentava analitzar la normativa del Parc natural del Cap de Creus i el planejament urbanístic de la zona, i opinar sobre el projecte de llei. Un apunt que anava quedant interromput i relegat per les urgències de BCN World.

La suspensió del tràmit de la llei a instàncies del mateix Ferran Adrià fa més evident encara aquest caràcter de llei a mida, i d’un Govern que actua al dictat d’interessos particulars. Males notícies per als qui tenim una altra idea del que és un Govern, però suposo que això és més o menys el que passa arreu, només que m’agradaria que no fos tan evident.

Per quins motius s’ha aturat el Bulli? Segons diu, vol conèixer bé les al·legacions –les que es van poder presentar fins al setembre, ara fa quatre mesos- i això està molt bé. Però jo crec que hi ha més raons, i n’apunto una, que no vull dir que sigui la raó decisiva, però que crec que és una qüestió a tenir en compte, i que no he vist reflectida enlloc (potser hi és, i no l’he vista, o potser és irrellevant –a mi no m’ho sembla- i estic veient fantasmes on no n’hi ha, qui sap!).

El passat 5 de setembre de 2013 –ja fa dies, doncs- el Tribunal Constitucional, entre suspensió de llei catalana i suspensió de llei catalana, va trobar un moment per a dictar una sentència –la STC 203/2013, aquí- sobre la llei de Castilla y León 6/2007, de 28 de març, d’aprovació de la Ciutat del Medi Ambient (la llei, la podeu veure aquí)

La llei tenia similituds amb la llei del Bulli, en la mesura que també era una llei especial, que permetia excepcional la implantació d’uns usos i d’unes edificacions en un espai protegit en el qual la normativa de protecció no ho permetia. És a dir, més o menys el mateix cas que la llei del Bulli. I la sentència en qüestió anul·lava la llei, sense cap vot particular que qüestionés l'anul·lació.

Els fonaments de la sentència parlen de la idoneïtat d'una llei ad hoc, és a dir, de la necessària justificació que la finalitat buscada només és possible amb una llei específica per aquell cas, i de la garantia de participació.

Pel que fa al segon tema, l'analogia amb el Bulli és claríssima. El Tribunal Constitucional considera que el fet que la mateix llei inclogui les determinacions pròpies del planejament urbanístic anul·la les garanties de participació de la ciutadania, inclosa la protecció jurisdiccional. És a dir, que si la llei estableix el que pertoca a una figura de planejament, com que la llei només està sotmesa a control de constitucionalitat, el ciutadà -qualsevol ciutadà- no pot cercar la protecció dels tribunals ordinaris si considera que l'actuació no s'ajusta a llei, i, per tant, es lesionen els seus drets.

Si examinem el projecte de llei sobre el Bulli que va ser sotmès a informació pública, veurem que, al seu annex 1, figuren els usos principals i compatibles, el sostre edificable, l'ocupació màxima, l'alçada, etc. És a dir, les determinacions pròpies del planejament general i derivat en qualsevol lloc.

Exactament com a la llei anul·lada. Tots els números, doncs, per al mateix tracte. I un merder considerable, potser també planetari.

I el primer tema és complicat de resoldre -en la sentència va lligat amb el sistema legal d'ordenació del territori de Castilla y León- però ens porta a reflexionar sobre el tema de fons: és justificada la modificació de la llei per al Bulli? I, en darrera instància, el Bulli -s'entén, el nou projecte- només pot anar dins el Parc natural del Cap de Creus?.

Deixem de banda la ditiràmbica expressió del conseller Vila sobre l'interès planetari del Bulli -parent de la conjunció planetària Obama/Zapatero segons nosequi- i vegem de què es tracta. Una instal·lació dedicada a la recerca i divulgació de la cuina d'avantguarda. Això només pot anar dins un Parc Natural? A priori, costa de creure. Clar, això va lligat als antecedents i a la història del Bulli a Cala Montjoi.

Ens interessa que el Bulli es quedi a Catalunya? Evidentment que sí. Si el tema és un formidable motor de recerca i de turisme de qualitat, del turisme “bo” que és el que ofereix productes únics, sembla raonable fer el que sigui perquè el Bulli es quedi aquí. I més tenint en compte que el projecte sembla ser modèlic pel que fa a integració al paisatge i a sostenibilitat. És més, estic segur que aquest projecte concret faria menys mal que alguns que legalment sí poden anar dins del Parc, o de qualsevol altre Parc natural de Catalunya.

I, tot i això, no m'acaba de convèncer. Segurament admetria el Bulli, dins el Parc, si tingués l'absoluta seguretat que aquí s'acaba la història, però no només no la tinc, sinó que ja s'ha obert la caixa dels trons i ja comencen a sonar veus municipals demanant màniga ampla. I així no anem enlloc.

Amb motiu de BCN World m'he manifestat molts cops contrari a aquesta pràctica d'anar modificant el planejament, de forma substancial, per adaptar-lo a exigències particulars. Més greu, doncs, haver de modificar la llei. Així no es genera una cultura de planejament seriosa, i menys encara una praxi respectuosa amb el pla, pròpia d'un país seriós, aquella mena de país que m'agradaria ser, com els de nord enllà. Uns arguments que explica molt més bé que jo en Rafael de Cáceres aquí.

Però resulta que no he sentit arguments concloents que el Bulli només pot anar a Cala Monjoi, i el primer que no els dóna és el mateix Ferran Adrià -o el seu entorn- quan deixa anar que, si no és allí, potser farà cas de les ofertes que té a mig món, a Qatar, a Singapur o Nova York.

Ah, però no havíem quedat en l'absoluta necessarietat, la inevitabilitat, que el Bulli anés a Cala Monjoi? Aleshores com és que hom es pot plantejar -pasta gansa pel mig, se suposa- que pot anar a mig món? Allò de la màgia del lloc i no sé quantes històries més ja no val?. No fotem, home.

Possibles solucions? I amb l'objectiu, que comparteixo, que el Bulli sigui possible i a Catalunya.

Doncs una passaria per limitar-lo al 20% que legalment es pot fer, i que ja va endavant, però evidentment no és aquest l'objecte i es queda curt. Una altra, molt més complexa, passaria per generar una nova manera de regular l'abast de la protecció dels parcs naturals -no només el de Cap de Creus- més flexible i més ajustada a cada cas concret. Però això demana, també, i sobretot, una cultura i una manera de fer molt més dirigida a la protecció i a la sostenibilitat, i absolutament oposada a la que tenim, més avesada a la trampa, a la via per saltar-se la llei, a buscar l'escletxa, a la màniga ampla, i al profit immediat. Només cal veure les peticions que s'han fet (les podeu veure aquí)

Una altra solució, radical i exemplar, me la va suggerir un bon amic de Tarragona, entès en turisme, aquest estiu mentre ens regalàvem amb un bon plat de peix al Tecla 60: en Ferran Adrià és hospitalenc. Que instal·li el Bulli, el nou Bulli, a l'Hospitalet de Llobregat. Que doni el missatge, potent, arreu del món, que l'avantguarda culinària, l'experimentació, la recerca, la divulgació, es poden fer des d'una ciutat obrera, mestissa i metropolitana. Que en faci un motor d'atracció i d'orgull per a una ciutat massa temps associada al suburbi. Aquest seria el missatge més revolucionari, potent i positiu que podria donar.

I deixem el Cap de Creus tranquil.












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada