dilluns, 14 de setembre de 2015

S'ha acabat el bròquil (bé, el País)

Sóc un gran lector de premsa. De premsa escrita, sobre paper, no el succedani digital (al qual, ai las! m'hauré d'avesar). Llegiria molts diaris, si el temps i l'economia m'ho permetessin, llevat de pamflets infumables tipus La sinrazón, l'Aveces decimos la verdad, o l'Inmundo. Aquesta màniga relativament ampla fa que també llegeixi diaris com la Retaguàrdia, el Patufet -els tarragonins ja m'enteneu- o el Periódico (accepto suggeriments de conyes amb aquest nom, ara no se me n'acut cap). I llegia -així, en passat- el País (el seu). No sempre, només els caps de setmana, però el comprava i el llegia. Fins i tot hi he publicat un article.

Però ja no. Divendres passat me'n vaig atipar. Ja feia temps que m'irritava l'ofensiva antisobiranista, i no per ella mateixa -el diari pot defensar l'opinió que vulgui- sinó per la prepotència i l'arrogància amb què ho fa, per la desinformació contínua disfressada -no sé si enganya ningú- d'objectivitat i de serietat. El País (el seu) s'ha sumat a la jeremiada permanent i a l'anunci de les plagues d'Egipte si Catalunya s'independitza. El mateix llenguatge és militant: per una banda, partits -els seus- amb el seu nom; per l'altra, los secesionistas. La contínua publicació d'articles amb comparacions -un cop més- amb nazis, amb racistes i amb no sé què més, publicats a les pàgines d'opinió. Els pocs articles no bel·ligerants -o una mica simpatitzants- amb el sobiranisme, com ara els de Francesc Serés o Joan B. Culla, a les pàgines catalanes, no fos cas que a les espanyes algú pogués llegir idees diferents.

I, darrerament, una ofensiva a totes les seccions del diari. Recordo un episodi de The West Wing -l'Ala oest de la Casa Blanca, magnífica sèrie- en la qual l'aparell de comunicació es posa en marxa per rebatre una campanya republicana sobre impostos. Tres becàries i en Toby Ziegler -el meu ídol- es dediquen a pentinar totes les intervencions públiques de membres del govern, siguin del que siguin, per a introduir-hi el missatge governamental. Doncs bé, el País (el seu) es dedica a introduir a tot arreu la idea que Catalunya és un infern. En entrevistes al País setmanal o al Babèlia, amb persones que no tenen cap relació amb Catalunya o amb tot aquest procés (aquesta és una altra: d'on han tret tants i tants catalanòlegs que pontifiquen sobre què és, com és i què vol Catalunya -a aquests ningú no els retreu “parlar en nom de Catalunya” com sí se li retreu al President de la Generalitat, que només ha estat elegit pel Parlament- i que ens alliçonen sobre què és bo per a nosaltres). En aquestes entrevistes, sempre hi ha ocasió per a col·locar missatges com ara "En Cataluña se elimina todo lo español" (Joaquín Díaz, persona admirable per tantes coses, parlant de la jota; que ho digui a Benissanet,  això que a Catalunya s'elimina la jota per espanyola!). I no diguem l'enfadat perpetu des de la seva exquisida perfecció, Javier Marias, que simplement insulta. 

Ja em costava, però això ho aguantava. Però el que no suporto és l'editorial indecent i repulsiu de divendres passat (si algú el vol llegir, que el busqui, aquest cop no en penso posar cap enllaç). Un editorial que seria vomitiu fins i tot si l'hagués publicat alguns d'aquells diaris que he dit que no llegia. Un editorial, un posicionament, un llenguatge, una argumentació, impropis d'un mitjà de comunicació que es pretén seriós, demòcrata, i progressista. Heu perdut un lector. Un altre, em sembla. Potser no ho notareu -al capdavall, dos dies a la setmana, quatre euros i mig- però se me'n refot. A pastar fang.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada