M'acabo d'assabentar de la mort de
Michel Rocard, antic primer ministre francès i destacat militant
socialista. Sempre m'ha interessat la política francesa, i
especialment algunes personalitats de l'esquerra: François
Mitterrand, Pierre Mendès-France i Michel Rocard formen un tercet
d'una alçada impressionant, cadascun amb mèrits i demèrits.
Michel Rocard va ser un primer ministre
popular -sobretot comparat amb tota la resta, abans i després- però
força decebedor, no tant pel que va fer com per les expectatives que
havia generat. Era d'aquella mena de polítics que analitzen amb
agudesa el moment, que encerten en el diagnòstic, que saben formular
les línies mestres, però que no són tan bons en el dia a dia, en
l'aplicació pràctica d'aquestes idees, i en la lluita caïnita i
implacable que sol haver-hi dintre dels partits, amb -o contra?- els
que, diuen, són els teus.
En la darrera, per ara, expedició
llibresca a França -de fet, a Tolosa de Llenguadoc- em vaig firar
les seves memòries -”Si ça vous amuse”- absolutament
recomanables, no pas per l'aspecte memorialístic -molt breu- sinó
per un devessall d'idees, de reflexions, de propostes, de lectures,
sobre temes de llarg abast: energia, Europa, immigració,
seguretat...
Curiosament, alguns aspectes -salvant
moltes distàncies- em feien pensar en polítics de més cap aquí.
L'homonímia amb un etern segon, d'una altra ideologia; la capacitat
de pensar a llarg abast i la incapacitat -més aviat maladroit- de la
lluita diària, en un Raimon Obiols -també eurodiputat- capaç de
fer lectures i interpretacions dels grans problemes, però que sempre
va semblar viure en un món paral·lel al real. I més.
N'havia tingut notícia per lectures de
la premsa francesa i, sobretot, per diversos volums d'història
política recent, centrada en la figura de Mitterrand, i especialment
en un magnífic volum, obra de Robert Schneider -de Le Nouvel
Observateur, i abans de L'Express, dues bones lectures- titulat “La
haine tranquille” -l'odi tranquil- crònica de l'enfrontament a
mort entre Mitterrand i Rocard.
En tot cas, constatar que no sembla que
hi hagi massa relleus. La resta d'enarques no li arriben, per ara, ni
a la sola de la sabata. I aquí, més val ni mirar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada