divendres, 22 de juliol de 2016

Rectificar no et fa savi

Ja sé que la dita diu que rectificar és de savis, però l’hauríem d’interpretar bé. Vol dir que els savis rectifiquen, però no que el fet de rectificar faci savi automàticament. N’hem tingut dues mostres recents a Tarragona.

Primer, en Napi –un ninotaire que molt sovint l’encerta- va fer un acudit fent-se ressò d’una de tantes mentides que circulen per la xarxa, segons la qual l’ex-president del Parlament, Ernest Benach, estaria cobrant una quantiosa pensió. 

Això ha estat desmentit unes quantes vegades, una simple recerca permet comprovar-ho, i, si es vol ser una mica més meticulós, es pot anar a la font (la llei que regula les pensions dels ex-presidents del Parlament) i comprovar-ho.

Napi no ho va fer –tampoc no és un periodista- i es va equivocar. Al cap d’uns dies va afegir una nota en un dels seus acudits, que deia:

“El pasado dia 15 aseguraba que Ernest Benach cobrava cierta cantidad de la Generalitat y como no es cierto doy por falsa dicha informaciòn”.

Napi, la veritat és que t’hi podies haver lluït una mica més. Si fas sàtira d’un fet –que és legítim- i resulta que aquest fet no existeix, demana disculpes. És l’única manera de tenir credibilitat en les teves sàtires. Ningú et demana la fiabilitat d’un notari, però almenys tingués la valentia d’admetre que t’has equivocat.

El segon cas sí que afecta algú que passa per periodista (i ho dic així perquè ja fa molt de temps que poso en dubte que aquest personatge mereixi la consideració de periodista, almenys pel que jo entenc que ha de ser un periodista). A sobre, és el director del Diari de Tarragona (i això ha servit perquè, per la repercussió que ha tingut el cas, molta gent no tarragonina s’adoni del càstig que tenim a la nostra ciutat en forma de mitjans de desinformació).

Ahir, aquest individu va publicar una columna equivocada. Equivocada de fons, i de data, perquè era més pròpia de la premsa casposa i cutre de l’Espanya falangista del 1944 que no d’ara. Sobretot de fons, perquè estava escrita des de la visió masclista del món, de l’home conqueridor i de la dona objecte de conquesta, de la gracieta condescendent, i de la indulgència que només el poder es pot permetre. Era la versió periodística d’aquell jutge que demana a una dona violada si s’hi va resistir.

La tempesta va ser immensa, i avui el mateix element rectifica. O pretén que sembli que rectifica. Perquè, de fet, diu que una amiga de la seva colla –torna la condescendència- li ha dit que s’equivoca, i, ja que l’hi diu l’amiga, doncs deu ser que sí. I afegeix “El meu article hauria fet gràcia fa quaranta anys, quan els usos socials i la moda eren uns altres”.

Clar, això de les violacions és un ús social i una moda. I, total, només es tractava de fer gràcia, oi?. Doncs no té ni mica de gràcia. No la té avui, ni la tenia fa quaranta anys. El dret de les persones a disposar del seu cos, i a dir que sí o que no a l’home o a la dona que vulguin, no és una moda ni un ús social. I això que ha fet aquest futur –espero que en un futur molt pròxim- exdirector del Diari de Tarragona (el Diario Español  de la cadena de prensa y radio del movimiento, només que amb un altre nom, que sortia fa quaranta anys) és una rectificació formal, obligada, i amb la boca petita.


Correal, has rectificat, però continues sense ser savi. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada