dimarts, 9 de maig de 2017

Més notes franceses

Diumenge al vespre, amb els primers resultats/estimacions de l'elecció francesa, vaig fer uns primers pronòstics:

- Si, com diuen al 3/24, això és sobre vot escrutat i sense cuina, la diferència serà més gran, perquè falten els vots de les grans ciutats, i allí Le Pen cau en picat.
- Falten els vots en blanc/nuls, que em sembla que aquest cop pujaran força.
- Un 34,9% -o menys- amb una caiguda important de la participació indica que el FN ha sumat menys vots nous dels previstos, i això és una bona notícia.

Anem a veure, ara, amb el 100% escrutat:

És evident que hi devia haver una mica de cuina. La diferència, als primers minuts després de les vuit, era de 30,2%, i la definitiva ha estat de 32,2%. Dos punts més. Ve, això, de les ciutats? Segurament, però no tan gran com em pensava.

De fet, la gran diferència és l'Ile-de-France, és a dir, la conurbació parisenca. Representa el 15,15% dels electors i dels votants, però Macron hi ha obtingut el 18,44% dels seus vots. I Le Pen només el 9,71%. A París –amb 1.021.639 votants- Macron s’emporta un espectacular 89.68% i Le Pen un minúscul 10.32%. Això ve molt ben explicat a la Vanguardia aquí i, sobretot, en un llibre magnífic del geògraf Christophe Guilluy, la France périphérique.

Blancs i nuls. Si habitualment eren el 5%, ara s'enfilen a l'11,47%. No tothom va voler votar Macron amb el nas tapat, ni deixar de votar.

El creixement real del vot lepenista. Si sumem el vot de Nicolàs Dupont-Aignant, el primer ministre designat per Le Pen, als vots de la primera volta, tenim 9.373.491. Marine Le Pen ha arrossegat només (ehem, només...) 1.300.000 vots més. És això el sostre del lepenisme? M'atreviria a dir que, en la seva forma actual, sí. Mai ho havia tingut tant bé. Ara, només un vot ja és massa, de manera que 10 milions...

I ara? Ara la tercera volta, en dues tongades. Les dues voltes de les eleccions legislatives. D’aquí pot venir el canvi més gran, perquè no està clar que Macron pugui obtenir una majoria presidencial i tirar endavant. Assistirem, potser –tot és molt obert- a una cohabitació sui generis, no tant entre dreta/esquerra, com les anteriors –i amb tota la prudència possible sobre aquestes adscripcions- sinó (o, potser, a més) entre vells i nous elements.

El que em sembla més paradoxal és que, en part, sembla que tornem a pràctiques de la IV república. A França –a la França política- remetre’s a la IV és com un malviatge en el temps. Per entendre’ns, és com quan la Vanguardia o en Duran Lleida parlen del tripartit. Un període d’inestabilitat, el caos, el papus, l'horror...

Les semblances, però, poden venir per unes altres bandes. Per començar, en la mateixa formació de les candidatures Macron. L’any 1956, a les eleccions legislatives, una mena de coalició entre socialistes –bé, socialistes de Guy Mollet, que no és dir gran cosa- i radicals –que vindrien a ser una mena de socioliberals- van voler aprofitar l’embranzida personal de Pierre Méndes-France, una personalitat nova, amb energia (i que després va evolucionar cap a un socialisme modern i heterodox). La qüestió és que calia identificar els candidats que s’acollien a aquest front republicà, i ho van fer mitjançant el barret frigi, símbol republicà (i una mica jacobí) per excel·lència. No sé si Macron repartirà bonnets frigiens, però aquesta voluntat de majories fetes persona a persona, gairebé ungides, s’hi assembla.

El problema és que una de les gràcies de Macron és la novetat, el situar-se en una altra longitud d'ona (com també feia Mendes-France, aliè a l'anomenat “sindicat de presidents” que es repartien el govern durant la IVa). En la necessitat de generar una majoria, pot haver de recórrer a les desferres dels partits, i perdre aquesta aura. Cal un partit? Fins ara, semblava que sí. Olivier Duhamel, en un molt pràctic manual de dret públic (“Le pouvoir publique en France”, PUF, 1991... hauré de buscar-ne una edició renovada) diu que l'eligibilitat -política, no jurídica- resulta de l'equació E = N + O + P + X, en la qual N és la notorietat, O l'opinió pública favorable, P un partit polític central -és a dir, no als extrems- i X... és la capacitat reconeguda d'home (sic) d'estat, els components de la qual no se sap quins són (però els reconeixem quan els veiem). Macron, ara, no ha tingut la P, i segurament l'O ha vingut més per la novetat. Però les novetats passen.

La segona similitud és la possibilitat –la probabilitat molt alta- d’un parlament sense majoria clara, molt fragmentat. Això, en el marc de la Va república, no semblava que pogués passar. La Va es va dissenyar, institucionalment, per a tenir majories fortes, i d’aquí el sistema de dues voltes. El que passa és que aquest sistema fa majories fortes en un esquema bipartidista, i en funció de l’anomenada disciplina republicana, segons la qual el menys votat desistia en favor del més a cada una de les bandes, dreta i esquerra. Això permetia sobreviure, si es tenia una certa base –per exemple, el partit comunista, fort en districtes industrials- o si no es tenia però es pactava amb un partit fort que cedia algunes circumscripcions –per exemple, el que feia el partit socialista amb les restes del partit radical-. En tot cas, la segona volta es feia entre dos a cada circumscripció.

A partir de la real presència del Front Nacional, però, això va canviar. A la segona volta no passen els dos més votats –com a les presidencials- sinó tots els que tenen almenys un 12.5% dels votants inscrits, que pot voler dir, tenint en compte l'abstenció, al voltant d'un 20% de vot. Quan aquests són tres, no necessàriament un desisteix. A les darreres eleccions legislatives, al 2012, hi va haver 35 d’aquestes triangulars, pràcticament sempre amb el FN com a tercer en discòrdia. És molt probable que ara hi hagi moltes més triangulars, i moltes més pressions per a desistiments. Qui desistirà a favor dels candidats de Macron? I a favor de qui desistiran els Macron? A favor de qui desistiran les candidatures de la dreta clàssica o de Melenchon? Què passarà si hi ha eleccions clàssiques –és a dir, a dos- entre FN i esquerra insubmisa?. Apassionant.

Però encara hi ha un altre element més que ens retorna a la IVa. Si bé el disseny institucional de la IVa república estava pensat per a donar un gran pes al Parlament i lligar curt el govern, com a reacció contra els poders excepcionals que va obtenir Petain (sí, votats per l’Assemblea!) també és cert que hi havia un factor afegit que dificultava l’estabilitat, que era l’existència de dos grups exclosos de qualsevol majoria de govern.

Per una banda, el partit comunista –estaven en plena guerra freda, i el partit comunista francès no va tenir mai la flexibilitat ideològica de l’italià-. Estava tan exclòs de les majories que, quan Mendes-France va assolir la presidència del govern, expressament va dir que, si el votaven -com així va ser- no els comptaria entre la majoria.

Però també, per l’altra banda, el grup gaullista. Perquè, malgrat que va assolir el poder a través d’un cop d’estat, De Gaulle –bé, ell personalment no- es presentava a les eleccions, i no va guanyar mai. Aquests, s’autoexcloïen de les majories, de tal manera que quan, en algun govern, alguns diputats gaullistes van acceptar, eren fulminats immediatament.

Però, és clar, això feia que uns grups que podien tenir fàcilment el 30/35% de l’electorat i dels escons no podien ser comptats per a construït majories, però eren completament vàlids per a tombar governs. I així els va anar. Les majories s'havien de construir només en un bloc central de MRP (democristians) radicals, socialistes, i independents diversos, més alguns exòtics diputats de les colònies. Les combinacions eren molt limitades.

Pot passar això, ara? Algú comptarà amb FN/Melenchon per a majories de govern? S’exclouran ells mateixos per puresa ideològica, voluntat antisistema, o el que sigui? Certament ara és més difícil tombar governs, però construir una majoria estable serà difícil. I sense una majoria, Macron tindrà les mans lligades. Les cohabitacions ens van ensenyar que el poder presidencial, que és molt, és estèril sense majoria parlamentària; té capacitat per a no deixar fer, si vol, com es va veure a la primera cohabitació Mitterrand-Chirac, però no per a fer, com vam poder veure a la tercera, Chirac-Jospin. I Macron no té, ni de bon tros, l'experiència, la marrulleria i les males arts de Mitterrand.

Qui havia de dir que, al cap de cinquanta anys, tornarien elements de la IVa república. El que deia: apassionant.

(a la imatge, la coberta de la France périphérique, un llibre magnífic, que m’agradaria veure adaptat aquí: la Catalunya perifèrica podria donar molt de si)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada